06 d’octubre 2012

Carlo Maria Martini. Homes bons (1)

Quan jo tenia vint anys, i amb prou fines era un cadell de monjo a Montserrat, vaig tenir la sort de descobrir, per la via de la lectura, un home que ja és mort, però que, en certa manera, ha estat referent per a mi, per a la meva vivència de fe i d'Església. És Carlo Maria Martini. A la cartera, ja en duia un segon referent: George-Basil Hume. Tots dos van ser homes crítics, d'una gran alçada intel·lectual; però per sobre de tot, van ser homes bons. Deixeu-me que us en parli. El primer va per Martini.





Nascut el 1927 a Orbassano. Va entrar a la Companyia de Jesús, els jesuïtes, el 1944. Ordenat de prevere el 1952. Doctor en teologia fonamental. I doctor en Sagrada Escriptura. Va ser ordenar de bisbe el 6 de gener de 1980 al servei de l'arxidiòcesi de Milà. El febrer de 1983 va ser creat cardenal.

El seu prestigi intel·lectual el va fer un home respectat en el món civil, especialment en l'àmbit acadèmic. Al mateix temps, la seva profunda vivència de l'Evangeli, la seva senzillesa, la seva equanimitat i sensatesa, el van fer una persona oberta a allò que el Vaticà II anomenà els signes dels temps, les alegries i les tristeses dels homes i les dones de la nostra societat. Va ser un home de frontera, un home de recerca. Sense por a ser crític, o a la reforma. I d'una gran maduresa.

Per això, els cristians que mirem de viure la fe amb ulls crítics, un pèl esquerranosos, especialment envers la institució eclesiástica, sempre l'hem vist com el papa que haguéssim desitjat, i que no va ser. He mirat de trobar la foto (icònica) de la seva entrada com a arquebisbe de Milà, el 1980, pels carrers de la ciutat, a peu, amb el llibre dels evangelis a la mà, però no l'he trobada.

Deixeu-me que us ofereixi tres perles del cardenal Martini. La primera és del llibre que recull la seva carta pastoral «Sto alla porta», de 1992-94.

«L'actitud interior i exterior de conversió i reforma constants no significa menyspreu de les formes tradicionals del comportament eclesiàstic o de les populars i senzilles de la vida dels fidels. Reforma no vol dir contraposició entre el qui la promou i l'experimenta, entre el qui se les dóna de reformador i la persona o institució que es considera que ha de ser reformada. Al contrari, és consonància dels uns i els altres en desitjar un sol Senyor: "L'Esperit i l'Esposa diuen: Vine! Els qui escolten, que diguin: Vine!" (Apocalipsi 22,17). El crit de tots és l'anhel comú amb el qual ens ajudem i ens reconeixem transeünts febles i pecadors, plens de nostàlgia pel rostre del Senyor, desitjosos d'anar cap a Ell amb més puresa i veritat. Si cadascun de nosaltres arriba a tenir sentiments de peregrí cristià, d'aquell que vetlla tot esperant l'Espòs, serà més fácil i més joiosa la tasca de caminar junts en contínua conversió i amb alegria […] L'Església és el conjunt de tots aquests peregrins, i s'ha de caracteritzar per les virtuts de deseiximent, despreniment, promptitud en recuperar-se, en convertir-se i reformar-se, totes pròpies del peregrí».

La segona, del llibre «Conversazioni notturne a Gerusalemme», del 2008.

«En el meu cercle de coneguts hi ha moltes parelles homosexuals, persones molt respectades i molt socials. Mai no se m'ha preguntat ni se m'ha acudit mai de condemnar-les. La qüestió és com tractem aquest tema. Quan conec algú personalment, és més fàcil trobar un camí que sostenir tesis generals sobre la qüestió […] Amb tot, a l'Església, ens hem de retreure, en el tracte amb l'homosexualitat, el fet de que, sovint, hem estat insensibles».

I la tercera, la darrera entrevista que li van fer poc abans de la seva mort, i que va ser publicada, de manera pòstuma, al «Corriere della Sera» l'1 de setembre passat. Aquest mes d'octubre, sortirà publicada en català a la revista «Foc Nou».

«¿Com veu la situació de l’Església? 

L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar perquè fos deixeble seu. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més no, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al proïsme. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. ¿On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució. 

¿Qui pot ajudar l’Església avui? 

El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases, que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. ¿Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. ¿On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? ¿Que tenen fe com el centurió romà? ¿Que són entusiastes com Joan Baptista? ¿Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? ¿Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres, i qui estiguin envoltats de joves, i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen, perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu. 

¿Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església? 

Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i ha de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església, ¿és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans? 
La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà II ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot formar part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple, i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donats per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits. 
¿Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en les etapes del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...). 
L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: «Senyor, jo no sóc digne...». Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. ¿Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes? 

¿Què fa vostè personalment? 

L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. ¿Com pot ser que no es mogui? ¿Tenim por? ¿Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt, i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: ¿què pots fer tu per l’Església?»



05 d’octubre 2012

Copiar i enganxar, per no enganxar-m'hi massa

Fa dies que preparo un altre post. Però faig passar aquest al davant. Allò de l'actualitat, que empeny. I serà un post ben senzill. De copiar i enganxar. I de buscar les diferències.



L'Església católica ha desenvolupat un pensament sobre qüestions socials, en especial en aquests darrers cent anys. El llibre que recull, de manera sistematitzada, aquest pensament assenyala que: «El camp dels drets de l'home s'ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, "tot el que és cert per a l'home, també ho és per als pobles". El Magisteri recorda que el dret internacional "es fonamenta en el principi de l'igual respecte dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanista". La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el respete dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó "els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària". La nació té "un dret fonamental a l'existència"; a la "pròpia lengua i cultura, mitjançant els quals un poble expresa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual"; a "modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l'opressió de les minores"; a "construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada". L'ordre internacional requreix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les naciones, el deure primer de les quals és de viure en actitud de pau, de respete i de solidaritat amb les altres nacions» (Compendi de doctrina social de l'Església, núm. 157).


La Conferència Episcopal Tarraconense, que reuneix els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, l'any 1985 publicava això, en un document que els bisbes actuals encara citen: «Voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. "Entre la família i la comunitat universal, deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu". Perquè fora un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples conceptes més generals, pot substituir la solidaritat inmediata, o bé que aquesta és poca cosa… Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja […] L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l'ordenament civil» (Arrels cristianes de Catalunya).


I encara, en un documnent més recent, just de l'any passat, els actuals bisbes de Catalunya deien: «Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que "hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem", i per això no vol que "aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics". Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home» (Al servei del nostre poble, num. 5).



Tot això ve a tomb de la declaració que el dimecres (3.9.2012) va publicar la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. Diu que estan preocupats pel bé comú a Espanya. I diuen: «Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España» (Ante la crisis, solidaridad, núm. 12).

Les diferències entre els documents citats abans i aquest són, si més no jo les hi trobo, molt clares. Entre d'altres:
– l'Església, i els bisbes catalans ho recorden, el dret dels pobles, en definitiva de les persones que els formen, a determinar com s'han d'ordenar jurídicament i política; i l'Església reconeix el dret a la independència; els bisbes de la CEE fan servir un llenguatge completament catastrofista i negatiu quan, d'aquest dret, en diuen: «propuesta política encaminada a la desintegración unilateral de la unidad de España»;
– per als bisbes de la CET, en el document del 1985, Catalunya és, per a tots els seus ciutadans, la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el punt d'inserció en la cultura universal; per als bisbes de la CEE, això ho és Espanya, i amb una llarga història (com la mesuren?);
– i encara, i no és un punt menor, els actuals bisbes de la CET consideren que no els correspon optarper una determinada proposta, per tant no es fiquen en l'ordenament civil de la societat; els bisbes de la CEE, bé... s'hi fiquen del tot, no?

Nota bene. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han publicat aquest matí mateix una nota on ratifiquen el que havien publicat l'any passat. La teniu aquí: http://www.tarraconense.cat