Quan jo tenia vint anys, i amb prou fines era un cadell de monjo a Montserrat, vaig tenir la sort de descobrir, per la via de la lectura, un home que ja és mort, però que, en certa manera, ha estat referent per a mi, per a la meva vivència de fe i d'Església. És Carlo Maria Martini. A la cartera, ja en duia un segon referent: George-Basil Hume. Tots dos van ser homes crítics, d'una gran alçada intel·lectual; però per sobre de tot, van ser homes bons. Deixeu-me que us en parli. El primer va per Martini.
Nascut el 1927 a Orbassano. Va entrar a la Companyia de Jesús, els jesuïtes, el 1944. Ordenat de prevere el 1952. Doctor en teologia fonamental. I doctor en Sagrada Escriptura. Va ser ordenar de bisbe el 6 de gener de 1980 al servei de l'arxidiòcesi de Milà. El febrer de 1983 va ser creat cardenal.
El seu prestigi intel·lectual el va fer un home respectat en el món civil, especialment en l'àmbit acadèmic. Al mateix temps, la seva profunda vivència de l'Evangeli, la seva senzillesa, la seva equanimitat i sensatesa, el van fer una persona oberta a allò que el Vaticà II anomenà els signes dels temps, les alegries i les tristeses dels homes i les dones de la nostra societat. Va ser un home de frontera, un home de recerca. Sense por a ser crític, o a la reforma. I d'una gran maduresa.
Per això, els cristians que mirem de viure la fe amb ulls crítics, un pèl esquerranosos, especialment envers la institució eclesiástica, sempre l'hem vist com el papa que haguéssim desitjat, i que no va ser. He mirat de trobar la foto (icònica) de la seva entrada com a arquebisbe de Milà, el 1980, pels carrers de la ciutat, a peu, amb el llibre dels evangelis a la mà, però no l'he trobada.
Deixeu-me que us ofereixi tres perles del cardenal Martini. La primera és del llibre que recull la seva carta pastoral «Sto alla porta», de 1992-94.
«L'actitud interior i exterior de conversió i reforma constants no significa menyspreu de les formes tradicionals del comportament eclesiàstic o de les populars i senzilles de la vida dels fidels. Reforma no vol dir contraposició entre el qui la promou i l'experimenta, entre el qui se les dóna de reformador i la persona o institució que es considera que ha de ser reformada. Al contrari, és consonància dels uns i els altres en desitjar un sol Senyor: "L'Esperit i l'Esposa diuen: Vine! Els qui escolten, que diguin: Vine!" (Apocalipsi 22,17). El crit de tots és l'anhel comú amb el qual ens ajudem i ens reconeixem transeünts febles i pecadors, plens de nostàlgia pel rostre del Senyor, desitjosos d'anar cap a Ell amb més puresa i veritat. Si cadascun de nosaltres arriba a tenir sentiments de peregrí cristià, d'aquell que vetlla tot esperant l'Espòs, serà més fácil i més joiosa la tasca de caminar junts en contínua conversió i amb alegria […] L'Església és el conjunt de tots aquests peregrins, i s'ha de caracteritzar per les virtuts de deseiximent, despreniment, promptitud en recuperar-se, en convertir-se i reformar-se, totes pròpies del peregrí».
La segona, del llibre «Conversazioni notturne a Gerusalemme», del 2008.
«En el meu cercle de coneguts hi ha moltes parelles homosexuals, persones molt respectades i molt socials. Mai no se m'ha preguntat ni se m'ha acudit mai de condemnar-les. La qüestió és com tractem aquest tema. Quan conec algú personalment, és més fàcil trobar un camí que sostenir tesis generals sobre la qüestió […] Amb tot, a l'Església, ens hem de retreure, en el tracte amb l'homosexualitat, el fet de que, sovint, hem estat insensibles».
I la tercera, la darrera entrevista que li van fer poc abans de la seva mort, i que va ser publicada, de manera pòstuma, al «Corriere della Sera» l'1 de setembre passat. Aquest mes d'octubre, sortirà publicada en català a la revista «Foc Nou».
«¿Com veu la situació de l’Església?
L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar perquè fos deixeble seu. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més no, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al proïsme. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. ¿On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució.
¿Qui pot ajudar l’Església avui?
El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases, que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. ¿Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. ¿On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? ¿Que tenen fe com el centurió romà? ¿Que són entusiastes com Joan Baptista? ¿Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? ¿Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres, i qui estiguin envoltats de joves, i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen, perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu.
¿Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església?
Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i ha de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església, ¿és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?
La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà II ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot formar part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple, i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donats per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits.
¿Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en les etapes del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...).
L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: «Senyor, jo no sóc digne...». Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. ¿Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes?
¿Què fa vostè personalment?
L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. ¿Com pot ser que no es mogui? ¿Tenim por? ¿Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt, i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: ¿què pots fer tu per l’Església?»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada