16 de gener 2016

Arrels

Encara no feia tres dies que havia penjat l'anterior entrada, parlant del P. Gregori Estrada, que em va arribar la notícia de la mort del P. Cebrià Pifarré. Sabia que feia molt de temps que estava malalt, i que la malaltia s'anava agreujant. L'havia tingut de professor. Però sobretot el recordo com a germà gran, en la comunitat monàstica. N'explicaria algunes anècdotes. Però el que ara em ve al cap és una imatge. 

La nit de cap d'any, a Montserrat, s'acostuma a celebrar una vetlla de pregària per la pau. No hi acostuma a ser-hi tota la comunitat, sinó uns pocs monjos que organitzen la litúrgia i acullen els peregrins que aquella nit, pel que sigui, pugen a Montserrat, i la gent que s'estan a les cel·les durant les festes de Nadal. Després de la vetlla, es feia un ressopó amb una mica de coca, xocolata i vi dolç. 

La imatge que em ve al cap és la següent: devia ser la nit de cap d'any del 1991 o del 92. Ja a les acaballes del ressopó,el P. Cebrià i un servidor estem embadalits escoltant el que un amic de la comunitat, Paulo Barrera, ens explica dels monestirs del Mont Athos. I, de cop i volta, en Paulo ens entona una nota, que el P. Cebrià i jo comencem a cantar a manera de pedal continu. I a partir d'aquí, la veu del Paulo s'enlaira amb la melodia del «koinonikon» de la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom.  Es fa un moment màgic, com un instant suspès en el temps. En acabat, tot torna a la quotidianitat. Però l'instant es queda en els nostres cors. Més de vint anys més tard, el revisc.

Al monestir, de tant en tant, vaig començar a escriure versos. No m'atreveixo a dir-ne poemes. Són ratlles curtes. Una vegada, en vaig escriure un que es deia «Arrels». Parlava de la mort; en concret, de com vivia jo la mort dels germans de monestir. I feia servir una imatge que em va semblar com a molt suggeridora: «Les morts viscudes són àncores dels vius que hem de morir». La idea era que persones que has enterrat t'arrelen cada cop més al lloc on vius. No és una mala idea. Però només és una dimensió de la vivència. De fet, més que de la mort dels companys de camí, parla de la meva pertinença a aquell camí, al lloc on visc, al tros de terra i d'història que m'ha tocat viure.

Ja fa molts anys que no sóc a Montserrat. I, a Tarragona (i també a Barcelona), ja hi he enterrat persones (i també algun vincle relacional) que han estat companys de viatge. Fa poc més d'un any, van morir dos amics que m'havia estimat molt. Ara, en certa manera, les morts viscudes són ferides, que costen més o menys de curar; són moments de fosca que ens mostren la llum en què sembla que vivim, l'estantís present continu de la nostra vida.

(La foto és del bloc: http://hostaletsdepierola-caminsipaisatge.blogspot.com.es)

Torno a l'instant suspès en el temps que vaig viure un cap d'any, a Montserrat, amb el P. Cebrià i el Paulo Barrera. Aquell moment em revé com una escletxa de llum. I potser les morts viscudes poden arribar a ser-ho. Potser és com jo, que no vull morir, vaig interioritzar la mort, de jove. Mireu com ho deia en aquell poema, «Arrels»:

Les morts viscudes
són àncores
dels vius que hem de morir.

Són esclats de llum 
que fan adonar-nos, 
en un moment fugisser,
conscientment fugisser,
de la fosca que ens envolta.

Són adéus callats,
llunyans,
a la terra on ens arrelem.

La mort viscuda
és un crit d'alegria
pel do de la vida.

03 de gener 2016

El P. Gregori

Anem enrere, al mes de març. Un parell de setmanes abans, l'Andreu Martínez m'havia avisat que el P. Gregori estava molt malament, que la seva ja feble salut havia patit una forta davallada. El dimecres 18 de març, al migdia, em va arribar la notícia de la seva mort. De seguida, vaig escriure el text que em va demanar en Jordi Llisterri per a catalunyareligio.cat i que reprodueixo més avall. Abans, però, un parell de records.



Un matí, dia de solemnitat. Estàvem tots dos, no recordo ben bé perquè, al despatx, sobre el claustre. Bé, dic mentida. Segur que jo estava treballant en el llibre de Vespres. I ell, probablement també.

Són dos quarts d'onze. I sona el primer toc per anar a conventual.

—Jordi-Eduard, quina nota sona?

I després, em va preguntar per la sensible, la dominant, els harmònics, la concomitant… Vaig suar molt per desxifrar el so d'una campana.

«Còpies de Música», el despatx de Trobades, ja no existeix. Si més no, al lloc on era. Però, tot i que no m'agrada deixar-me endur per la nostàlgia, de tant en tant vagarejo per aquelles quatre parets, tal com les recordo, cobertes d'estanteries plenes de papers de música, les famoses fitxes que, amb diligència, repartíem entre els fidels els monjos joves, abans de la missa conventual, i, com podíem, recollíem en acabar-la. En una taula, la màquina d'escriure música, que havia vingut d'Amèrica, i que va posar a prova la meva fràgil paciència. I el primer Macintosh amb el qual vaig treballar, gairebé sense ni voler-ho.

Jo treballava al costat d'un dels finestrals, de cara a la paret, i, darrere meu, la taula del P. Gregori, amb la foto del P. Anselm sota el vidre, i uns grans munts de papers sobre la taula: el que l'ocupés en aquell moment, l'estudi sobre el Llibre Vermell, i les Vespres. Tot al seu ritme, sense presses.

Si havia d'escriure un cant, portava el text escrit en una fitxa, escrit a màquina. I, com un iconògraf, contemplava aquell text, en silenci. El rumiava, el rosegava, per dins. I agafava un paper pautat i un llapis. I començava a escriure. Una, dues, tres, tantes vegades com calgués. Corregint aquí i allà. Tot en silenci. Tot sonava en el seu interior. Fins que s'aixecava i se n'anava al piano de la sala de la façana, a provar com sonava: el cant ja estava enllestit. Enllestit, en aquell moment, perquè al cap dels anys podia revisitar-lo per qualsevol raó, i fer-hi correccions (ai, els pecats de joventut).

Els records també passen per les Trobades d'Animadors de Cant. Pel P. Gregori afable que molts de Trobades recorden. Afable, amb un somriure a la boca, però exigent i implacable, tocat d'una ironia disfressada de posat seriós.

El P. Gregori Estrada forma part del meu bagatge. Una part molt important.




I aquest és el text que vaig publicar a catalunyareligio.cat
Feia un parell de setmanes que el germà Andreu Martínez ens havia avisat que el pare Gregori Estrada havia tingut una forta davallada a causa d’una infecció respiratòria, que se sentia molt feble, i que havia demanat la unció dels malalts. Aquest dimecres, al migdia, ens arribava la notícia de la seva mort, després d’una llarga vida (hagués fet 97 anys el proper 28 d’abril), d’una llarga vida de monjo (en feia 80 que havia entrat al monestir, després d’haver passat per l’Escolania).
Sense voler-ho, ha estat per a molts mestre en molts sentits. El Mestre Gregori, com li deien a les Trobades de Cant. Mestre en el camí monàstic, a Montserrat, veritable casa de pau. Mestre en l’amistat. Mestre musical. És aquest mestratge, fet de manera discreta i silenciosa, des de l’amabilitat i la senzillesa en les formes, però des de la fermesa i la tossuderia en el fons, el que molta gent de les nostres comunitats ha rebut del pare Gregori.

Organista, campaner, professor de música i de gregorià al noviciat, director del cor de monjos, musicòleg, compositor. Des del seu despatx de Còpies de Música (un espai que avui dia ja no existeix), va produir centenars de fitxes amb els cants de la Missa conventual, els salms de les Vespres, les vetlles de pregària, els invitatoris de Matines, o les Laudes cantades de les solemnitats. El despatx on, un dia, vam canviar una màquina d’escriure americana amb caràcters musicals per un ordinador, i vam seguir fent feina de monjo medieval, però amb instruments del segle XXI; on hi havia una muntanya de papers per a cada cosa a cada racó, també per al Llibre Vermell; el despatx des del qual cada any es convocaven les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Aquests cursos, ideats pel pare Gregori, juntament amb Lluís VirgiliLeo Massó i Oriol Martorell, han estat, des del 1970 (més de 40 anys!), la principal formació de milers de directors de cant de les parròquies de les diòcesis de parla catalana, ben bé des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Són molts els cants que tenim en la nostra memòria i que porten la signatura del pare Gregori, encara que no en siguem conscients. Des de la senzillesa d’algunes de les melodies oficials del nostre Missal fins a la complexitat dels càntics del tercer nocturn de les matines de Nadal, des d’alguns dels salms que més sonen a les vespres de Montserrat (el 109 «Oracle del Senyor al meu Senyor», el 44 «Un bon auguri em surt del cor», o l’elegància del Càntic de Maria dels diumenges, o el de Zacaries de Laudes) fins a l’agosarament de la «Salve Montserratina». Des dels cants propis i salms responsorials d’una bona quantitat de diumenges i solemnitats fins a la complicada i dissonant expressivitat de les estrofes del cant d’ofertori que canta l’Escolania el Diumenge de Rams.
Què caracteritza a aquesta música? Encara que soni a broma, el pare Gregori Estrada feia una música conceptualment gregoriana. M’explico: com en el gregorià, la seva música es troba al servei de la paraula, perquè canta la Paraula de Déu; per això, el compositor, com l’iconògraf, reclòs en el seu secret, meditava la Paraula abans d’extreure-li aquella música que ja conté i que ens fa cantar el Déu inefable. Com en el gregorià, la música del pare Gregori mira de ser el màxim d’adient per al moment celebratiu: els salms, els responsoris, els càntics, les antífones, els himnes, els salms responsorials o els al·leluies, sonen al que són, però també, en entrar a la basílica i sentir-los, ens situen en l’hora del dia o el temps litúrgic que celebrem. Com en el gregorià, en fi, la música del pare Gregori té present la comunitat a la qual vol ajudar a pregar; tot i semblar difícil d’aprendre, de fet el que és difícil és d’oblidar-la un cop apresa. Aprendre un cant seu requereix, això sí, sortir de la zona de confort per agafar un camí més estantís, com la vida que val la pena ser viscuda, la del creient que, fins i tot per camins tenebrosos, avança sense por, sabent que el Crist és a prop seu.
Aquest diumenge, al Full per a la celebració de «Missa Dominical», hi proposo una resposta al salm escrita per ell. Quan la canti, a la Catedral de Tarragona, pensaré en el pare Gregori, amb l’esperança que estigui cantant la litúrgia del cel, ell que havia posat música a la nostra litúrgia de la terra.





02 de gener 2016

Posar-se al dia

Comença un nou any. Obro el blog. I m'adono que encara tinc alguns esborranys que no he arribat a publicar. Què en faig? Els aparco per sempre més? I si…

Res, que em decideixo a publicar-los. Això sí, afegiré una entradeta a cada un, per situar-los en el seu context. 

Començo l'any, posant-me al dia.



12 de setembre 2015

Vòmit

Hi ha situacions, gent, paraules, circumstàncies, que et causen un immens vòmit, encara que aquelles situacions, aquella gent, aquelles paraules o circumstàncies no arribin a ser ni mereixedores del teu vòmit.


«Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te» (Apocalipsi 3,15-16).


«Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu […]. Tot allò que deixàveu de fer a un d'aquets més petits, m'ho negàveu a mi» (Mateu 25,40.45).

Fer i deixar de fer. Per bé i per mal.


21 de gener 2015

Història d'una vida

Tsili és una supervivent. S'amaga, menteix i calla. I oblida. Viu de manera encongida, discretament, sense cridar l'atenció.
Tsili no és cap heroïna. Però sobreviu al pitjor dels horrors: l'Holocaust nazi. Ella no ho sap, però en sobreviu. 
Tsili es fa gran al mateix temps que aprèn a sobreviure. I també aprèn a fugir, sense aturar-se. A fugir de la crueltat, carregada de crueltat. Com tots els supervivents.

Aharon Appelfeld va escriure «Tsili. Història d'una vida» el 1982. Club Editor va publicar-ne la traducción catalana el 2013.
Appelfeld és un ciutadà israelià, nascut el 1932 a Czernowitz, Bucovina, un territori dividit entre Romania i Ucraïna. Tot i que la seva llengua materna és l'alemany, de ben jove escull escriure en hebreu. Per a Appelfeld, l'alemany està irremeiablement lligat a l'experiència de l'Holocaust. I troba que l'hebreu és concís, i conté la riquesa de la imatgeria bíblica. Actualment, és un dels escriptors en hebreu més premiats.

Precisament, l'Holocaust ha esdevingut el tema literari d'Appelfeld. Però no des de la referència explícita, o des del punt de vista autobiogràfic, sinó a través de la vida dels jueus europeus durant el segle XX. En especial, l'experiència vital dels supervivents que emigraren a Palestina, abans de la fundació de l'Esta d'Israel. L'Holocaust, per a Appelfeld, és context i metàfora.

«Tsili» és una novel·la breu. Captivadora i dessoladora. Feta, com la vida de la seva protagonista, més de silencis que de grans discursos. Una vida aspra, eixuta, grisa, feta «de treball, d'oblit i d'alguns moments inexplicables de delit». 

No cal passar per l'experiència terriblement crua i dura de la Tsili per viure un dolor que sembla que només es pugui tornar fat i buit. Hi ha una frase de la novel·la que glaça: «Als ulls tenia l'amargor punyent de la gent que a l'hora de la veritat els estudis no els han servit de res». Glaça perquè il·lustra de manera alarmant l'amargor de molta gent que, avui dia, sobreviuen dolorosament en el seu present, un present sense il·lusió ni projecció, perquè el seu futur és aquest mateix present dolorós i buit.

Prefereixo contemplar-ho d'una altra manera, des de la lluita quotidiana, encara que sigui cansada, extenuant, desesperant. Com en el poema de M. Martí i Pol que us transcric aquí, del llibre «Temps d'interluni», i que fa molts anys que m'acompanya:

LA VIDA

Res no em distreu i m'afeixuga tot.

Potser mai un dolor tan persistent 
no m'havia colpit.
                                I què puc fer?
No espero cap prodigi,
cap canvi inesperat i sorprenent.

Del pou se'n surt fent-se malbé les mans
i potser els sentiments.
                                          Només vivint,
amb tot el risc i tota l'esperança,
reconduïm la vida.





M'agrada el disseny antic de les portades dels llibres del Club Editor. És un disseny que els fa, paradoxalment, moderns. També m'agraden les tripes del llibre: la tipografia utilitzada i els espaiats em fan sentir molt còmode, com a lector. I tot l'aspecte físic del llibre em fa sospitar que també m'agradaran les històries que expliquen. I, per ara, l'he encertat força.
L'última experiència, «Tsili. Història d'una vida», d'Aharon Appelfeld. 







09 de novembre 2014

Jo, avui, hi dic la meva

Massa temps callat. Potser sí que el llegir m'ha fet perdre l'escriure. I trobo que avui és bon dia per reprendre el blog.

Si una cosa faig en aquests escrits és opinar. Oportunament i inoportuna. Sense que ningú no m'ho demani. A vegades, equivocadament. Més sovint, amb notes mentals a peu de pàgina. És un exercici de llibertat d'expressió. Si algú m'ho prohibís, atemptaria greument contra aquesta meva llibertat, el meu dret a opinar, i a expressar aquesta opinió. El dret fonamental de tenir veu, i vot, en la nostra societat. Un dret que, per extensió, tenen els grups humans, les societats, els pobles, les nacions.

9N. Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?
Avui, com tots els ciutadans de Catalunya, estic cridat a dir-hi la meva sobre aquesta qüestió. I a fer-ho en forma de vot. I no penso callar. Encara que no sigui el referèndum que no ens han permès fer. Encara que no sigui la consulta no refrendària, perquè el Govern d'Espanya ha impugnat la llei que la sustenta i el decret de convocatòria, i cautelarment el Tribunal Constitucional n'ha suspès l'aplicació. Perquè ha acabat sent una manifestació de la llibertat d'expressió, i encara així l'han volgut perseguir, insultar, denigrar i prohibir.

Avui el meu vot no decidirà res, si parlem d'efectes jurídics. Però farà que la meva veu sigui alta i clara. I, amb la meva veu, la de tots els meus conciutadans que han fet i fan cua davant de les urnes. L'únic lloc on totes les veus són iguals, on totes les opcions són legítimes i plantejables, sigui per decidir qui ha de formar part d'un Parlament, o per opinar si ens agrada una rajola o una altra per al paviment del carrer.

Avui no votaré per ningú. Votaré gràcies a molta gent. Als qui han mort a les presons, afusellats o a l'exili per defensar la democràcia, per defensar els drets dels individus. Als qui han sofert repressió durant les dictadures i els absolutismes. Als qui, en democràcia, han lluitat perquè la participació ciutadana no es limiti només a escollir els membres dels parlaments o dels ajuntaments. Votaré gràcies al meu pare, que em va ensenyar a estimar la llibertat, allò just, a no callar. I gràcies als qui han lluitat, companys, amics, família, perquè arribem al dia d'avui.

Avui hi dic la meva, perquè no és cap punt i final, sinó l'inici d'una cosa nova, un país nou, que ja batega, que no vol tenir gaire cosa a veure amb el que hem conegut fins ara.

I sobretot, hi dic la meva, perquè vull dir-la, perquè no vull passar tant de temps callat, perquè no vull que ningú emmordassi la meva veu ni el meu pensament, ni els dicti. Vull que convisqui en pau, respecte i llibertat amb els altres pensaments i les altres veus. Per això, avui, el meu vot és l'expressió més clara de la meva veu, per dir-hi la meva.



22 de desembre 2013

Joaquim Gomis

Quan aquest matí he rebut una trucada, no em podia ni imaginar que, a l'altra banda de la connexió telefónica, hi hauria la Montse, i que em diria que el seu home, el Joaquim, s'havia mort feia poques hores. 
Em sap greu, molt de greu, reprendre aquest blog amb aquesta entrada. Però, com ja ha fet la Mercè Solé, també tinc la necessitat de fer-hi quatre ratlles. 
Vaig conèixer en Joaquim Gomis quan vaig començar a treballar al CPL, el 1998. Junts vam pensar i programar una col·lecció de llibrets de formació litúrgica: «Litúrgia Bàsica»; ara ens trobàvem en les reunions de redacció de «Missa Dominical», una publicació que ell mateix havia fundat i dirigit. I també en una altra de les revistes que havia iniciat i dirigit: «Foc Nou» (on faig de col·laborador i de corrector). 
La imatge que tinc del Joaquim és d'home afable, proper, amb un fi sentit de l'humor, de caràcter senzill, home d'Església, fidel i crític. Li agradaven el que anomenava «parèntesis improvisats» del papa Francesc, a qui trobava divertit (i que el que deia, ho creia); i feia cas de les seves recomenacions literàries: aquest estiu va rellegir «Els germans Karamàzov» de Dostoievski; i fa ben poc, fent cas també del Papa, va tornar a llegir el llibret bíblic de Jonàs. Hi va descobrir un humor irònic; en l'últim número de «Foc Nou», el de novembre-desembre, en parla així: 
«El final de la història és el que em sembla més divertit. I més profund. Els habitants de Nínive fan cas de la predicació d’aquell profeta malcarat i canvien de vida. Jonàs, que s’ho mira des de lluny, que no s’ho esperava pas, que en el fons no ho volia, diu el text bíblic que "s’ho va prendre molt malament i que, tot enfurismat, va pregar al Senyor: És ben bé això el que em temia. Per això vaig fugir. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor... Pren-me la vida, més em val morir que no pas viure". És curiosa la paradoxa: reconeix que Déu és bo, ric en l’amor, però ell no hi està d’acord, no ho entén, prefereix morir. El que el bisbe Francesc, en una de les seves homilies diàries, va anomenar "la síndrome de Jonàs" continua ben viu. "Tenir les coses clares", "la doctrina és aquesta", "cal fer això i que els pecadors s’ho facin sols", afegí provocadorament Francesc. "Són els qui Jesús anomenà hipòcrites, perquè no volen la salvació de la gent pobre, dels ignorants, dels pecadors"».
Potser sí que el Joaquim era tot el contrari de Jonàs: mostrava a tothom aquest Déu bo, benigne, amorós, divertit i ple d'humor, perquè estimava tothom, amb benignitat, divertit, com un avi o com un pare. Que visquis per sempre! Gràcies per haver-hi estat, Joaquim.