02 de juliol 2018

2 de juliol

Ja està, ja s'han acabat els Jocs del Mediterrani Tarragona 2017+1 (no és meu, però ho he trobat encertat). I això és el millor que ens han deixat: que s'han acabat, que no se n'han d'organitzar cap altre a Tarragona. Prou, ja està. 



Perquè el que ens queda sura en un mar de dubtes: una Anella Mediterrània que ningú no sap ni quin reglament d'ús tindrà ni qui ni com es gestionarà.

Això sí, ens deixen, al centre de la ciutat, una cosa que ha passat força desapercebuda, perquè no s'ha fet servir per als Jocs: la nova Residència Sant Jordi amb el centre esportiu. Estava programat perquè s'estrenés el 2017 acollint les competicions de voleibol i inaugurant la residència; un cop passats els Jocs, en l'espai de la pista de voleibol s'hagués construït la piscina. Però el canvi de calendari va obligar a prescindir d'aquesta instal·lació: es va passar a construir directament la piscina;  i sí, està en funcionament des de l'estiu de l'any passat. Això sí, en lloc de la gent dels Jocs, qui va estrenar la nova residència van ser els cors internacionals convidats a la Setmana Cantant 2017 i el centre esportiu es va omplir de joves de la ciutat i del territori.

Si una cosa s'ha retret molt a aquests Jocs, entre d'altres, és la poca implicació dels tarragonins, més enllà de la meritòria i altruista feina dels voluntaris. Què n'esperaven? Quines campanyes s'han fet, des de que es va aconseguir ser la seu dels Jocs? Si molt m'apures, des de l'any passat? Més enllà de la propaganda en algunes marquesines de bus i dels cartells en els fanals d'alguns carrers? Més enllà del logo en les copes d'Estrella Damm (que van haver de canviar per adequar el 2017 al 2018; em fa l'efecte que tot el que no depenia ni del Govern d'Espanya ni de l'Ajuntament de Tarragona estava llest per a fer els Jocs el 2017… però només és un efecte que em deu produir la calor de l'estiu) i passejar per escoles l'indefinible «Tarracvs»?

Tot obscur i opac o absent. Tant que no han posat ni un trist plafó al mig de la Rambla amb el calendari, l'horari i la localització de les diferents disciplines esportives… 

Volia acabar l'entrada amb això del plafó, que, bromes a banda, és de les coses més efectives pel que fa a publicitat al centre de Tarragona… Ja està, ja s'han acabat els Jocs. Per a la història, quedaran les fites esportives. De la resta, se n'ha de fer responsable el Comitè Organitzador. Fins i tot si haguessin estat un èxit total, tindria la responsabilitat de ser transparent amb els ciutadans; que la transparència no només s'ha d'exigir quan ens ensumem foscos tripijocs.

23 d’abril 2018

El nom de Déu

Permeteu-me una broma. Duc el nom de Déu. De debò.
Mireu, em dic Jordi. Que ve del grec Geōrgios, que té el seu origen en les paraules «ge», terra, i «ergon», treballar, és a dir: aquell que treballa la terra, el pagès o el vinyater. 
I ara contempleu un moment aquestes paraules que l'Evangeli de Joan (15,1) posa en boca de Jesús: «Jo soc el cep veritable i el meu pare és el vinyater». En grec: «Ego eimi ē ámpelos ē alēthiné kaí o patér mou o geōrgós estiv», o, si em permeteu la jocosa llicència etimològica: «Jo soc el cep veritable i el meu pare és el Jordi». Ja veieu quin noble nom compartim Déu i un servidor!


Ara seriosament: Déu només té nom en el sentit de tenir paraula, de ser fidel. En el sentit onomàstic, Déu no té nom. Quan els humans posem nom a les persones, els éssers vius, els objectes, la realitat que ens envolta, en certa manera prenem possessió d'ells. Recordeu el segon relat de la creació del llibre del Gènesi (2,19-20): «El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat».
Déu és inagafable, no el podem posseir; sempre que ho provem se'ns esmuny. Que li ho expliquin a Moisès (Èxode 3,13-14): «–Quan aniré a trobar els israelites i els diré: "El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres", si ells em pregunten: "Quin és el seu nom?", què els he de respondre?». I aquesta és la resposta de Déu: «Jo soc el qui soc». Un no nom. 
És la mateixa resposta que Jesús dona als qui el van a detenir, a l'hort de les oliveres: «"Qui busqueu?"; "Jesús de Natzaret"; "Jo soc"». Per això els qui el van a detenir cauen per terra, perquè han sentit com Jesús s'identifica amb l'únic nom que coneixen de Déu: «Jo soc», «ego eimi».
Perdoneu-me, doncs, la broma amb què he iniciat aquesta entrada. Déu no té un nom com tots nosaltres. Però em fa gràcia que el grec em permeti dir que Déu és el «geōrgós», i jo soc el Jordi, el Geōrgios. I m'agrada formar part del cep que ell cuida.

01 d’abril 2018

Condemnat falsament

Dilluns passat, tot just començada la Setmana Santa, vaig cantar un muntatge de la Passió segons sant Joan, de JS Bach. I se'm van acudir algunes coses que vull verbalitzar literàriament. I aprofito aquest matí de Dissabte Sant per a fer-ho. Té a veure amb el que aquests dies celebrem els cristians. Però aquí vull fer una aproximació merament humana, sense fer teologia. I de pas, faig memòria de Bach, en el seu 333è aniversari, que aviat està dit. Espero sortir-me'n.

Jesús de Natzaret era una nosa per al poder religiós d'Israel. I al poder polític romà a la regió de Palestina li anava molt bé tenir la jerarquia religiosa (grans sacerdots, mestres de la llei, fariseus…) tranquil·la, perquè prou feina tenia amb les revoltes que, de tant en tant, es giraven contra Roma. 
Els evangelis, primer de tot, fan teologia. Però, llegint els quatre relats de la Passió, hi ha detalls coincidents que apel·len a la més elemental humanitat: el just que dona la vida pels altres, l'innocent falsament condemnat, desvetlla tot el respecte per part de creients i no creients, per poca empatia pels altres que es tingui.
Aquest tema, probablement universal, travessa els segles i ressona entre nosaltres, i desvetlla la nostra solidaritat. I, com en temps de Jesús de Natzaret, entre nosaltres també hi ha qui justifica i recolza la persecució injusta, revestida, això sí, de formes judicials aparentment impecables.
«Si ho investiga la policia, deu ser perquè no és net», «no ho dic jo, que ho diu un jutge», «de ben segur que s'ha detingut aquestes persones perquè han comès molts delictes», «el que han fet era il·legal», «s'han saltat la llei, ningú no es pot saltar la llei»; i un es pregunta: i quins delictes concrets han comès? quines lleis s'han saltat? que potser un jutge no pot actuar amb ànims únicament venjatius? que potser un govern no pot moure la fiscalia a actuar amb caràcter únicament repressiva? «No home, no, que hi ha separació de poders, i els jutges són tots justíssims, i, de fet, vosaltres, els dissidents, sou els malvats, dolents, sediciosos i rebels!». 
«Quina falta ens fan els testimonis!», «si aquest home no fes res de mal, ja no l'entregaríem», «nosaltres tenim una llei, i segons la llei, mereix pena de mort». No, no són declaracions recents d'un líder polític o d'un diputat o d'un tertul·lià qualsevol, no: són els argumenyd dels grans sacerdots i fariseus davant de Pilat, quan aquest els diu que no troba cap motiu de condemna en Jesús. Què va gosar dir Pilat? El problema no era que Jesús hagués comès algun delicte. El problema era Jesús mateix i el que predicava. Tot molt legítim, però problemàtic. I calia eliminar aquest problema: més valia que un sol home morís per tot un poble, que no pas un poble morís a causa d'un home. I els grans sacerdots van amenaçar Pilat de la manera més convincent per a qualsevol que visqui d'un nomenament: «Si deixeu lliure aquest home, és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar». Ah, l'argument definitiu: a veure si ets tu, el traïdor, el sediciós, el rebel!
Eliminar el diferent, el dissident, el qui planteja alguna cosa diversa al que està oficialment establert: eliminar-lo de qualsevol manera. «Quina falta ens fan els testimonis!»; les falses acusacions d'aleshores són les postveritats d'ara. 

La segona part de la Passió segons sant Joan, de JS Bach, comença amb el coral: «Christus, der uns selig macht». Us faig un intent de traducció: Crist, que no coneixia pecat ni error, va ser detingut com un lladre, conduït davant una multitud sense ànima, abandonat pels seus amics. Ell, que va guanyar la nostra salvació, va ser falsament acusat, va rebre la burla, el menyspreus i les escopinades, tal com ho havia predit l'Escriptura».
Escolteu-ho en aquesta versió:



La llei està al servei de l’ésser humà, i no al revés. La resta, misèria i maldat. S’hi posin com s’hi posin.



01 de gener 2018

No lloc

Començar l’any en un hospital no és que sigui la primera opció que et passa pel cap a l’hora de planificar una festa. Però ja portem cinc dies pendents de la bronquitis que té ma mare i de la seva evolució. I ara tocava acudir a urgències.


Tot dinant, a la cafeteria de l’hospital, he donat tombs a un concepte que alguna vegada he fet servir per a etiquetar o posar títol a fotos d’Instagram: els no llocs.
Només tinc una vaga idea de la teoria del filòsof Marc Augé, però la suficient per a passar el temps pensant-hi entre aquestes quatre parets blanques, el llit i els monitors que mostren les constants vitals de la meva mare.
Per dir-ho a la manera de la Wikipedia, un no lloc vindria a ser un espai de pas, transitori, que no té prou importància com per a ser considerat lloc. Un espai no personalitzat, no configurat per la vida dels que l’ocupen i, per tant, circumstancial. Una autopista, una estació de tren, una habitació d’hotel… espais que ocupem uns minuts, unes hores o uns dies, però que no aporten res a la nostra identitat, perquè és difícil interioritzar-ne els seus components. Les relacions que s’hi estableixen són artificials. I els individus som tractats a partir d’un DNI, d’un bitllet de transport, d’una targeta de crèdit o d’una targeta sanitària (o aquella polsera blanca amb codi de barres que duu el teu nom).
Què passa, però, quan has de passar una temporada (no ja dies, sinó setmanes o mesos) en l’habitació d’un hospital, o l’habitació d’un hotel, o la cel·la d’una presó? 
Per molt transitoris que siguin aquests espais, la més o menys llarga duració temporal de l’estada fa que acabem aportant-hi elements i detalls de les nostres circumstàncies vitals que els modifica i ens els fa identificables no com a casa, però sí com a lloc on estem vivint en aquell moment. Que no és el mateix. 
Potser hi posem unes plantes, uns llibres, uns estris que ens fan aquell espai menys anònim i més reconeixible de la quotidianitat que ens toca viure-hi. També la gent que hi treballa (funcionaris, sanitaris, treballadors) entra a formar part d’aquesta quotidianitat i, per tant, del cercle de relacions habituals. 
Potser l’espai físic, concret, de l’habitació no serà mai casa nostra; però, després d’una estada llarga, aquell hotel, aquella presó o aquell hospital (per tot allò que hi hàgim viscut) sí que tindrà una especial incidència en les nostres vides. 
I el no lloc, potser, i subratllo aquest potser, passarà a ser un lloc per a alguns dels nostres conciutadans, sense perdre les característiques de no lloc.
De desigs per a aquest any que comencem, en tinc un bon sac. Però aquesta entrada fa que n’expressi uns pocs: que els qui heu de viure lluny de casa en una habitació d’hotel pugueu tornar aviat; que els qui esteu tancats a la presó trobeu aviat l’abraçada dels vostres; que els qui passeu els dies en un hospital recupereu aviat la salut i us incorporeu de nou a la vostra comunitat. I la resta, que no ens trobem en cap d’aquests situacions (o que ens hi trobem el mínim imprescindible!). 

09 de setembre 2017

«Octavillas»

Mireu aquesta foto.



Són unes fitxes amb els cants de la missa, que els monjos de Montserrat van començar a produir a partir dels anys setanta i les repartien entre els fidels que pujaven al santuari i assistien a la missa de la comunitat. Així podien unir-se al cant dels monjos i de l'escolania. Una fitxa per cada diumenge de l'any i per a d'altres dies assenyalats. Els anys que vaig ser-hi de monjo (finals dels vuitanta) encara les repartíem els monjos joves entre els fidels, uns minuts abans de començar lla celebració de l'Eucaristia. I, al final, les recollíem de nou (les que quedaven, és clar!). I em sembla que, amb aquesta introducció, n'hi ha prou.

Recordo una anècdota, explicada per algun dels monjos grans. De la mateixa manera que, actualment, els Mossos d'Esquadra tenen una oficina fixa a Montserrat, durant molts anys la Guàrdia Civil també van tenir-hi un destacament. Situem-nos: Montserrat, anys setanta, guàrdies civils.

La qüestió és que uns agent que feia poc que havien arribat al destacament, un dia, es van presentar corrents davant el seu cap: «¡Hay gente que sale de la iglesia con unas octavillas subversivas que les han repartido los monjes!». I li van mostrar el material confiscat. En veure-ho, el cap els va etzibar: «¡Esto son cantos de misa, estúpidos!». Torneu a mirar la foto: aquestes són les «octavillas subversivas».

Ara hauria de venir l'aplicació actual de l'anècdota. Però, oi que no cal? Encara ara busquen (o els fan buscar) material subversiu. A Constantí, a Valls o on convingui. I algú amb cinc dits de front els hauria de dir, també (a ells o a qui els enviï): «¡Esto sólo son papeletas de votos, estúpidos!».

16 de gener 2016

Arrels

Encara no feia tres dies que havia penjat l'anterior entrada, parlant del P. Gregori Estrada, que em va arribar la notícia de la mort del P. Cebrià Pifarré. Sabia que feia molt de temps que estava malalt, i que la malaltia s'anava agreujant. L'havia tingut de professor. Però sobretot el recordo com a germà gran, en la comunitat monàstica. N'explicaria algunes anècdotes. Però el que ara em ve al cap és una imatge. 

La nit de cap d'any, a Montserrat, s'acostuma a celebrar una vetlla de pregària per la pau. No hi acostuma a ser-hi tota la comunitat, sinó uns pocs monjos que organitzen la litúrgia i acullen els peregrins que aquella nit, pel que sigui, pugen a Montserrat, i la gent que s'estan a les cel·les durant les festes de Nadal. Després de la vetlla, es feia un ressopó amb una mica de coca, xocolata i vi dolç. 

La imatge que em ve al cap és la següent: devia ser la nit de cap d'any del 1991 o del 92. Ja a les acaballes del ressopó,el P. Cebrià i un servidor estem embadalits escoltant el que un amic de la comunitat, Paulo Barrera, ens explica dels monestirs del Mont Athos. I, de cop i volta, en Paulo ens entona una nota, que el P. Cebrià i jo comencem a cantar a manera de pedal continu. I a partir d'aquí, la veu del Paulo s'enlaira amb la melodia del «koinonikon» de la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom.  Es fa un moment màgic, com un instant suspès en el temps. En acabat, tot torna a la quotidianitat. Però l'instant es queda en els nostres cors. Més de vint anys més tard, el revisc.

Al monestir, de tant en tant, vaig començar a escriure versos. No m'atreveixo a dir-ne poemes. Són ratlles curtes. Una vegada, en vaig escriure un que es deia «Arrels». Parlava de la mort; en concret, de com vivia jo la mort dels germans de monestir. I feia servir una imatge que em va semblar com a molt suggeridora: «Les morts viscudes són àncores dels vius que hem de morir». La idea era que persones que has enterrat t'arrelen cada cop més al lloc on vius. No és una mala idea. Però només és una dimensió de la vivència. De fet, més que de la mort dels companys de camí, parla de la meva pertinença a aquell camí, al lloc on visc, al tros de terra i d'història que m'ha tocat viure.

Ja fa molts anys que no sóc a Montserrat. I, a Tarragona (i també a Barcelona), ja hi he enterrat persones (i també algun vincle relacional) que han estat companys de viatge. Fa poc més d'un any, van morir dos amics que m'havia estimat molt. Ara, en certa manera, les morts viscudes són ferides, que costen més o menys de curar; són moments de fosca que ens mostren la llum en què sembla que vivim, l'estantís present continu de la nostra vida.

(La foto és del bloc: http://hostaletsdepierola-caminsipaisatge.blogspot.com.es)

Torno a l'instant suspès en el temps que vaig viure un cap d'any, a Montserrat, amb el P. Cebrià i el Paulo Barrera. Aquell moment em revé com una escletxa de llum. I potser les morts viscudes poden arribar a ser-ho. Potser és com jo, que no vull morir, vaig interioritzar la mort, de jove. Mireu com ho deia en aquell poema, «Arrels»:

Les morts viscudes
són àncores
dels vius que hem de morir.

Són esclats de llum 
que fan adonar-nos, 
en un moment fugisser,
conscientment fugisser,
de la fosca que ens envolta.

Són adéus callats,
llunyans,
a la terra on ens arrelem.

La mort viscuda
és un crit d'alegria
pel do de la vida.

03 de gener 2016

El P. Gregori

Anem enrere, al mes de març. Un parell de setmanes abans, l'Andreu Martínez m'havia avisat que el P. Gregori estava molt malament, que la seva ja feble salut havia patit una forta davallada. El dimecres 18 de març, al migdia, em va arribar la notícia de la seva mort. De seguida, vaig escriure el text que em va demanar en Jordi Llisterri per a catalunyareligio.cat i que reprodueixo més avall. Abans, però, un parell de records.



Un matí, dia de solemnitat. Estàvem tots dos, no recordo ben bé perquè, al despatx, sobre el claustre. Bé, dic mentida. Segur que jo estava treballant en el llibre de Vespres. I ell, probablement també.

Són dos quarts d'onze. I sona el primer toc per anar a conventual.

—Jordi-Eduard, quina nota sona?

I després, em va preguntar per la sensible, la dominant, els harmònics, la concomitant… Vaig suar molt per desxifrar el so d'una campana.

«Còpies de Música», el despatx de Trobades, ja no existeix. Si més no, al lloc on era. Però, tot i que no m'agrada deixar-me endur per la nostàlgia, de tant en tant vagarejo per aquelles quatre parets, tal com les recordo, cobertes d'estanteries plenes de papers de música, les famoses fitxes que, amb diligència, repartíem entre els fidels els monjos joves, abans de la missa conventual, i, com podíem, recollíem en acabar-la. En una taula, la màquina d'escriure música, que havia vingut d'Amèrica, i que va posar a prova la meva fràgil paciència. I el primer Macintosh amb el qual vaig treballar, gairebé sense ni voler-ho.

Jo treballava al costat d'un dels finestrals, de cara a la paret, i, darrere meu, la taula del P. Gregori, amb la foto del P. Anselm sota el vidre, i uns grans munts de papers sobre la taula: el que l'ocupés en aquell moment, l'estudi sobre el Llibre Vermell, i les Vespres. Tot al seu ritme, sense presses.

Si havia d'escriure un cant, portava el text escrit en una fitxa, escrit a màquina. I, com un iconògraf, contemplava aquell text, en silenci. El rumiava, el rosegava, per dins. I agafava un paper pautat i un llapis. I començava a escriure. Una, dues, tres, tantes vegades com calgués. Corregint aquí i allà. Tot en silenci. Tot sonava en el seu interior. Fins que s'aixecava i se n'anava al piano de la sala de la façana, a provar com sonava: el cant ja estava enllestit. Enllestit, en aquell moment, perquè al cap dels anys podia revisitar-lo per qualsevol raó, i fer-hi correccions (ai, els pecats de joventut).

Els records també passen per les Trobades d'Animadors de Cant. Pel P. Gregori afable que molts de Trobades recorden. Afable, amb un somriure a la boca, però exigent i implacable, tocat d'una ironia disfressada de posat seriós.

El P. Gregori Estrada forma part del meu bagatge. Una part molt important.




I aquest és el text que vaig publicar a catalunyareligio.cat
Feia un parell de setmanes que el germà Andreu Martínez ens havia avisat que el pare Gregori Estrada havia tingut una forta davallada a causa d’una infecció respiratòria, que se sentia molt feble, i que havia demanat la unció dels malalts. Aquest dimecres, al migdia, ens arribava la notícia de la seva mort, després d’una llarga vida (hagués fet 97 anys el proper 28 d’abril), d’una llarga vida de monjo (en feia 80 que havia entrat al monestir, després d’haver passat per l’Escolania).
Sense voler-ho, ha estat per a molts mestre en molts sentits. El Mestre Gregori, com li deien a les Trobades de Cant. Mestre en el camí monàstic, a Montserrat, veritable casa de pau. Mestre en l’amistat. Mestre musical. És aquest mestratge, fet de manera discreta i silenciosa, des de l’amabilitat i la senzillesa en les formes, però des de la fermesa i la tossuderia en el fons, el que molta gent de les nostres comunitats ha rebut del pare Gregori.

Organista, campaner, professor de música i de gregorià al noviciat, director del cor de monjos, musicòleg, compositor. Des del seu despatx de Còpies de Música (un espai que avui dia ja no existeix), va produir centenars de fitxes amb els cants de la Missa conventual, els salms de les Vespres, les vetlles de pregària, els invitatoris de Matines, o les Laudes cantades de les solemnitats. El despatx on, un dia, vam canviar una màquina d’escriure americana amb caràcters musicals per un ordinador, i vam seguir fent feina de monjo medieval, però amb instruments del segle XXI; on hi havia una muntanya de papers per a cada cosa a cada racó, també per al Llibre Vermell; el despatx des del qual cada any es convocaven les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Aquests cursos, ideats pel pare Gregori, juntament amb Lluís VirgiliLeo Massó i Oriol Martorell, han estat, des del 1970 (més de 40 anys!), la principal formació de milers de directors de cant de les parròquies de les diòcesis de parla catalana, ben bé des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Són molts els cants que tenim en la nostra memòria i que porten la signatura del pare Gregori, encara que no en siguem conscients. Des de la senzillesa d’algunes de les melodies oficials del nostre Missal fins a la complexitat dels càntics del tercer nocturn de les matines de Nadal, des d’alguns dels salms que més sonen a les vespres de Montserrat (el 109 «Oracle del Senyor al meu Senyor», el 44 «Un bon auguri em surt del cor», o l’elegància del Càntic de Maria dels diumenges, o el de Zacaries de Laudes) fins a l’agosarament de la «Salve Montserratina». Des dels cants propis i salms responsorials d’una bona quantitat de diumenges i solemnitats fins a la complicada i dissonant expressivitat de les estrofes del cant d’ofertori que canta l’Escolania el Diumenge de Rams.
Què caracteritza a aquesta música? Encara que soni a broma, el pare Gregori Estrada feia una música conceptualment gregoriana. M’explico: com en el gregorià, la seva música es troba al servei de la paraula, perquè canta la Paraula de Déu; per això, el compositor, com l’iconògraf, reclòs en el seu secret, meditava la Paraula abans d’extreure-li aquella música que ja conté i que ens fa cantar el Déu inefable. Com en el gregorià, la música del pare Gregori mira de ser el màxim d’adient per al moment celebratiu: els salms, els responsoris, els càntics, les antífones, els himnes, els salms responsorials o els al·leluies, sonen al que són, però també, en entrar a la basílica i sentir-los, ens situen en l’hora del dia o el temps litúrgic que celebrem. Com en el gregorià, en fi, la música del pare Gregori té present la comunitat a la qual vol ajudar a pregar; tot i semblar difícil d’aprendre, de fet el que és difícil és d’oblidar-la un cop apresa. Aprendre un cant seu requereix, això sí, sortir de la zona de confort per agafar un camí més estantís, com la vida que val la pena ser viscuda, la del creient que, fins i tot per camins tenebrosos, avança sense por, sabent que el Crist és a prop seu.
Aquest diumenge, al Full per a la celebració de «Missa Dominical», hi proposo una resposta al salm escrita per ell. Quan la canti, a la Catedral de Tarragona, pensaré en el pare Gregori, amb l’esperança que estigui cantant la litúrgia del cel, ell que havia posat música a la nostra litúrgia de la terra.