01 de gener 2018

No lloc

Començar l’any en un hospital no és que sigui la primera opció que et passa pel cap a l’hora de planificar una festa. Però ja portem cinc dies pendents de la bronquitis que té ma mare i de la seva evolució. I ara tocava acudir a urgències.


Tot dinant, a la cafeteria de l’hospital, he donat tombs a un concepte que alguna vegada he fet servir per a etiquetar o posar títol a fotos d’Instagram: els no llocs.
Només tinc una vaga idea de la teoria del filòsof Marc Augé, però la suficient per a passar el temps pensant-hi entre aquestes quatre parets blanques, el llit i els monitors que mostren les constants vitals de la meva mare.
Per dir-ho a la manera de la Wikipedia, un no lloc vindria a ser un espai de pas, transitori, que no té prou importància com per a ser considerat lloc. Un espai no personalitzat, no configurat per la vida dels que l’ocupen i, per tant, circumstancial. Una autopista, una estació de tren, una habitació d’hotel… espais que ocupem uns minuts, unes hores o uns dies, però que no aporten res a la nostra identitat, perquè és difícil interioritzar-ne els seus components. Les relacions que s’hi estableixen són artificials. I els individus som tractats a partir d’un DNI, d’un bitllet de transport, d’una targeta de crèdit o d’una targeta sanitària (o aquella polsera blanca amb codi de barres que duu el teu nom).
Què passa, però, quan has de passar una temporada (no ja dies, sinó setmanes o mesos) en l’habitació d’un hospital, o l’habitació d’un hotel, o la cel·la d’una presó? 
Per molt transitoris que siguin aquests espais, la més o menys llarga duració temporal de l’estada fa que acabem aportant-hi elements i detalls de les nostres circumstàncies vitals que els modifica i ens els fa identificables no com a casa, però sí com a lloc on estem vivint en aquell moment. Que no és el mateix. 
Potser hi posem unes plantes, uns llibres, uns estris que ens fan aquell espai menys anònim i més reconeixible de la quotidianitat que ens toca viure-hi. També la gent que hi treballa (funcionaris, sanitaris, treballadors) entra a formar part d’aquesta quotidianitat i, per tant, del cercle de relacions habituals. 
Potser l’espai físic, concret, de l’habitació no serà mai casa nostra; però, després d’una estada llarga, aquell hotel, aquella presó o aquell hospital (per tot allò que hi hàgim viscut) sí que tindrà una especial incidència en les nostres vides. 
I el no lloc, potser, i subratllo aquest potser, passarà a ser un lloc per a alguns dels nostres conciutadans, sense perdre les característiques de no lloc.
De desigs per a aquest any que comencem, en tinc un bon sac. Però aquesta entrada fa que n’expressi uns pocs: que els qui heu de viure lluny de casa en una habitació d’hotel pugueu tornar aviat; que els qui esteu tancats a la presó trobeu aviat l’abraçada dels vostres; que els qui passeu els dies en un hospital recupereu aviat la salut i us incorporeu de nou a la vostra comunitat. I la resta, que no ens trobem en cap d’aquests situacions (o que ens hi trobem el mínim imprescindible!). 

1 comentari:

Saül Garreta ha dit...

Un escrit molt interessant . En disseny arquitectònic sovint convé dissenyar no llocs . Per exemple un passadís ( no comercial) d’un aeroport on no vols que la gent s’hi acumuli, que s’aturi i badi .Vols que sigui un lloc de trànsit i busques una il•luminacio freda provocant una circulació fluida . Si hi han botigues o restaurants la cosa canvia i has de canviar d’estratègia