22 de juny 2013

Música, fem-la possible!

El dia 21 de juny, des del 1982, se celebra en l'àmbit internacional la festa de la música. La coincidencia amb l'acabament del curs fa que, al voltant d'aquest dia, es programin molts concerts d'escoles de música i del conservatori. I també de cors i de grups instrumentals. Cada any, celebrant aquesta diada, la gent de l'Associació de Musics de TGN (aMt) ens regalen un concert tribut (enguany, dedicat als Rolling Stones). I quina feliç coincidència la inauguració del nou orgue de la Catedral, aquest cap de setmana passat.


En aquesta ciutat, hi ha vida musical? Gosaria dir que . Tot i que els que hi estem implicats no n'estiguem massa contents. Que hi ha grups de música i en sorgeixen de nousn'és testimoni el concurs Denominació d'Origen TGN (gestionat per l'aMt, enguany arriba a la 23a edició), per exemple; o els grups inscrits en la mateixa aMt. I es programa concerts, tant per part de programadors públics com de privatsQuants concerts porten cada dimarts els de Joventuts Musicals? Un altre exemple, de catorze actes programats en el festival d'estiu, ETC, dotze són espectacles musicals o concerts (n'hi ha que són clarament apostes pensades per atraure cap al Camp de Mart gent de tota tribullengua i naciótalment aquells festivals que surten cada estiu al Telenotícies de TV3; i veient el preu de les entradespenso que déu-n'hi-do el que deu cobrar el Julio Iglesias per fer el que fa…). I el festival de música coral Setmana Cantant que organitza el Cor Ciutat de TGN cada tres anys. I tot el que em deixo (miralls sonors, sales zero, caus, vaqueries, museums, tronosmagatzems, cultures al carrer i festes majors, i festivals internacionals… que sí, que sí, que me'n deixo molts).







Però la programació de concerts no exhaureix la vida musical de la ciutat. Hi ha el dia a dia. La feina de la gent que, d'una manera o altra, fa música a la ciutat: compositors, cantaires, instrumentistes que formen part de grups de cambra, o que intenten tenir una vida professional en les orquestres residents a la ciutat o a la comarca, professors de la pública i de la concertada, de les escoles i tallers de música, i del conservatori, alumnes, nois i noies que s'engresquen a formar un grup de pop, i homes i dones que fa anys que el tenen format i volten per festes majors o per sales del país (el petit i el gran), tècnics de so, i botiguers de discs i d'instruments. Tota aquesta família podria cantar allò de "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí"; i el que costa mantenir-s'hi!

Diguem-ho clar: amb la crisi, el paradigma ha canviat. I allí on abundava el diner públic, ara hi calen d'altres estratègies. Perquè el diner públic amb prou feines hi és present. L'Ajuntament de Tarragona no hauria d'actuar de programador i prou. O no hauria de ser bàsicament programador, que és el que encara fa; això sí, amb més bona voluntat per part dels tècnics municipals i d'altres col·laboradors que no pas recursos econòmics o encert per part dels diversos regidors que han passat per la conselleria de cultura. Potser la tasca de l'Ajuntament hauria de consistir en posar en contacte els diversos agents: músics i promotors, i músics entre ells. Potser hauria d’ajudar els grups en les seves programacions posant a disposició espais adients o facilitant alguns tràmits burocràtics. O adequant els espais existents: una bona caixa escènica teatral no equival a adequació automàtica per a fer-hi també concerts; per tant, una caixa acústica al Teatre Tarragona per quan s'hi faci música seria molt demanar? Al Liceu, la tenen per quan fan òperes en format concert; aneu-hi a veure-ho, va!). Potser l'Ajuntament també podria arribar a acords amb els propietaris i gestors de llocs de la ciutat amb bona acústica per facilitar que els grups instrumentals o els cors de la ciutat (i de fora, és clar) hi puguin fer concerts amb regularitat; i que no depengui de la sensibilitat o  iniciativa d'aquestes entitats (penso, per posar tres exemples, en l'auditori de l'antiga Fundació Caixa Tarragona, d'una acústica excel·lent; el de la Fundació laCaixa, no tant bo, però suficient; o el claustre de Sant Pau, del Seminari, que conserva una certa màgia). En aquests espais ja s'hi programen coses, ja, però semblen segrestats per les pròpies institucions que els gestionen: si no ho fan ells, malament rai, i la sala acaba sent un vedat privat per a jugar a programadors (fins i tot, a vegades, sembla que l'Ajuntament jugui a aquest mateix joc: l'aMt gestiona la Capsa de Música de la Tabacalera, però us convido a preguntar-los com ho porten amb l'Ajuntament; fins fa quatre dies no tenien ni la clau per a accedir-hi); si a una mica més d'humilitat hi sumem una bona predisposició a la col·laboració, el resultat pot ser excel·lent i revolucionari.

En aquest món, el de la música, i en aquesta ciutat, Tarragona, hi ha molt de camí per fer. I no hauria de ser tan difícil fer-lo, perquè ja hi ha molta tasca feta, hi ha molts talents latents i petents, hi ha molta gent que porta anys fent molt bona feina. Les administracions, en lloc de posar pals a les rodes (no dic que ho facin expressament; la bona voluntat no assegura l'encert), haurien de buscar i afavorir les sinergies i els encontres, a crear els acords humans (consonants o dissonants) que fan que la vida, i la música com a moll de l'os seu, avanci.

La música ens ajuda a construir relacions, a educar en l'afecte, a expressar l'espiritualitat, a viure, fet i fet. Entre tots, fem-la possible.

(Revisió de l'article publicat a «Més Tarragona», 19/06/2013