fruita per terra

Aquest migdia, davant de casa, a la delegació del govern, Unió de Pagesos s'hi ha fet sentir.

Motiu: reclamen preus justos per als productes agraris. I tenen tota la raó del món. La diferència de preu entre el que els paguen i el preu de mercat de fruita i verdura és la prova de la raonabilitat de les seves reivindicacions.

Però…

Han llençat al carrer quilos de taronges, préssecs, síndries i avellanes com a signe de protesta. Fruita feta malbé per terra. Per què? És un gest que convidi a sumar-se a les reivindicacions pageses? O més aviat provoca repulsa?

De petit sempre em deien que amb les coses de menjar no s'hi juga, que hi ha molta gent que sobreviuen a dures penes, que mengen el que poden... i mereixen un respecte per part dels qui tenim el suficient o més. Un respecte i el nostre ajut. Per això m'ha indignat veure tots els quilos de fruita per terra, feta malbé conscientment. Feta malbé per gent que, malgrat el mal tracte que reben per part d'intermediaris, són propietaris de terres, habitatges, estris de feina, vehicles…

Al carrer de sota on han llençat tots els quilos de fruita, hi ha la delegació de càritas. Quina diferència de percepció tindria ara si haguessin donat aquesta fruita per ajudar els més pobres, aquells que no poden pagar el preu d'una síndria o d'una bossa de taronges! Quin greu pecat llençar i fer malbé el menjar!

PS. Al cap de vint minuts, els equips de neteja estaven enretirantla catifa de fruita i avellanes. Unes poques persones, bàsicament funcionaris de la delegació, arreplegaven la fruita que podien amb bosses. Una dona, al cantó del costat, comentava a una amiga: "Mira, allí ha volcado un camión de frutas, y la gente está recogiendo lo que ha caído. ¿Vamos?". I de la reivindicació, només n'ha quedat fum.

eTc

estiu, Tarragona, cultura. És el renovat Festival d'Estiu. No sé si necessitava el rentat de cara que se li va fer l'any passat amb el Faestiu. Ignoro si el Faestiu necessitava un altre reencarnació en l'eTc. Però sempre hi ha espectacles que valen la pena. Encara que estigui marcat per la crisi. Encara que hi hagi qui en dubti.

El meu home i jo hem anat a tres:

a. el concert de Manolo Garcia. Espectacular. La posada en escena i la comunicació entre el públic i el MG. Des del primer moment, vam seguir el concert més a peu dret que asseguts, ballant i fent festa. A les grades de l'Auditori vam viure i veure moments de sana bogeria.

b. el musical "Aloma", dels Dagoll-Dagom, basat en la novel·la de la Mercè Rodoreda. Una peça que es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya. Un luxe de vetllada. Un musical íntim. Amb música d'Alfons Villalonga. Aloma és Rodoreda en estat pur. Una dona que passa de l'adolescència a la maduresa a través dels graons de l'entrega confiada al primer amor, del desengany, de les ferides que li fan aquells que estima i que, se suposa, l'estimen.

c. Facto Delafé y las Flores Azules. Una barreja estranya, vital i plena de color de hip-hop i pop. Concert final de gira. Van convertir el Camp de Mart en una festa de més de dues hores. Per a mi, un descobriment.

Totes tres propostes han estat més que interessants. Estimulants. Per això em va empipar que un conegut del Museu d'Història de Tarragona es preguntés, irònic, si potser feien res d'interessant al Camp de Mart, quan el meu home i jo li vam comentar que anàvem al concert dels Facto Delafé. Sí, a Tarragona, s'hi fan coses, i interessants. Des de l'Ajuntament i des de les entitats. I potser el que ens falta és creure'ns-ho. Creure de debó que no només tenim un potencial, sinó que en aquesta ciutat hi ha molta gent que transforma el potencial en realitat.