22 de desembre 2013

Joaquim Gomis

Quan aquest matí he rebut una trucada, no em podia ni imaginar que, a l'altra banda de la connexió telefónica, hi hauria la Montse, i que em diria que el seu home, el Joaquim, s'havia mort feia poques hores. 
Em sap greu, molt de greu, reprendre aquest blog amb aquesta entrada. Però, com ja ha fet la Mercè Solé, també tinc la necessitat de fer-hi quatre ratlles. 
Vaig conèixer en Joaquim Gomis quan vaig començar a treballar al CPL, el 1998. Junts vam pensar i programar una col·lecció de llibrets de formació litúrgica: «Litúrgia Bàsica»; ara ens trobàvem en les reunions de redacció de «Missa Dominical», una publicació que ell mateix havia fundat i dirigit. I també en una altra de les revistes que havia iniciat i dirigit: «Foc Nou» (on faig de col·laborador i de corrector). 
La imatge que tinc del Joaquim és d'home afable, proper, amb un fi sentit de l'humor, de caràcter senzill, home d'Església, fidel i crític. Li agradaven el que anomenava «parèntesis improvisats» del papa Francesc, a qui trobava divertit (i que el que deia, ho creia); i feia cas de les seves recomenacions literàries: aquest estiu va rellegir «Els germans Karamàzov» de Dostoievski; i fa ben poc, fent cas també del Papa, va tornar a llegir el llibret bíblic de Jonàs. Hi va descobrir un humor irònic; en l'últim número de «Foc Nou», el de novembre-desembre, en parla així: 
«El final de la història és el que em sembla més divertit. I més profund. Els habitants de Nínive fan cas de la predicació d’aquell profeta malcarat i canvien de vida. Jonàs, que s’ho mira des de lluny, que no s’ho esperava pas, que en el fons no ho volia, diu el text bíblic que "s’ho va prendre molt malament i que, tot enfurismat, va pregar al Senyor: És ben bé això el que em temia. Per això vaig fugir. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor... Pren-me la vida, més em val morir que no pas viure". És curiosa la paradoxa: reconeix que Déu és bo, ric en l’amor, però ell no hi està d’acord, no ho entén, prefereix morir. El que el bisbe Francesc, en una de les seves homilies diàries, va anomenar "la síndrome de Jonàs" continua ben viu. "Tenir les coses clares", "la doctrina és aquesta", "cal fer això i que els pecadors s’ho facin sols", afegí provocadorament Francesc. "Són els qui Jesús anomenà hipòcrites, perquè no volen la salvació de la gent pobre, dels ignorants, dels pecadors"».
Potser sí que el Joaquim era tot el contrari de Jonàs: mostrava a tothom aquest Déu bo, benigne, amorós, divertit i ple d'humor, perquè estimava tothom, amb benignitat, divertit, com un avi o com un pare. Que visquis per sempre! Gràcies per haver-hi estat, Joaquim.



22 de juny 2013

Música, fem-la possible!

El dia 21 de juny, des del 1982, se celebra en l'àmbit internacional la festa de la música. La coincidencia amb l'acabament del curs fa que, al voltant d'aquest dia, es programin molts concerts d'escoles de música i del conservatori. I també de cors i de grups instrumentals. Cada any, celebrant aquesta diada, la gent de l'Associació de Musics de TGN (aMt) ens regalen un concert tribut (enguany, dedicat als Rolling Stones). I quina feliç coincidència la inauguració del nou orgue de la Catedral, aquest cap de setmana passat.


En aquesta ciutat, hi ha vida musical? Gosaria dir que . Tot i que els que hi estem implicats no n'estiguem massa contents. Que hi ha grups de música i en sorgeixen de nousn'és testimoni el concurs Denominació d'Origen TGN (gestionat per l'aMt, enguany arriba a la 23a edició), per exemple; o els grups inscrits en la mateixa aMt. I es programa concerts, tant per part de programadors públics com de privatsQuants concerts porten cada dimarts els de Joventuts Musicals? Un altre exemple, de catorze actes programats en el festival d'estiu, ETC, dotze són espectacles musicals o concerts (n'hi ha que són clarament apostes pensades per atraure cap al Camp de Mart gent de tota tribullengua i naciótalment aquells festivals que surten cada estiu al Telenotícies de TV3; i veient el preu de les entradespenso que déu-n'hi-do el que deu cobrar el Julio Iglesias per fer el que fa…). I el festival de música coral Setmana Cantant que organitza el Cor Ciutat de TGN cada tres anys. I tot el que em deixo (miralls sonors, sales zero, caus, vaqueries, museums, tronosmagatzems, cultures al carrer i festes majors, i festivals internacionals… que sí, que sí, que me'n deixo molts).







Però la programació de concerts no exhaureix la vida musical de la ciutat. Hi ha el dia a dia. La feina de la gent que, d'una manera o altra, fa música a la ciutat: compositors, cantaires, instrumentistes que formen part de grups de cambra, o que intenten tenir una vida professional en les orquestres residents a la ciutat o a la comarca, professors de la pública i de la concertada, de les escoles i tallers de música, i del conservatori, alumnes, nois i noies que s'engresquen a formar un grup de pop, i homes i dones que fa anys que el tenen format i volten per festes majors o per sales del país (el petit i el gran), tècnics de so, i botiguers de discs i d'instruments. Tota aquesta família podria cantar allò de "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí"; i el que costa mantenir-s'hi!

Diguem-ho clar: amb la crisi, el paradigma ha canviat. I allí on abundava el diner públic, ara hi calen d'altres estratègies. Perquè el diner públic amb prou feines hi és present. L'Ajuntament de Tarragona no hauria d'actuar de programador i prou. O no hauria de ser bàsicament programador, que és el que encara fa; això sí, amb més bona voluntat per part dels tècnics municipals i d'altres col·laboradors que no pas recursos econòmics o encert per part dels diversos regidors que han passat per la conselleria de cultura. Potser la tasca de l'Ajuntament hauria de consistir en posar en contacte els diversos agents: músics i promotors, i músics entre ells. Potser hauria d’ajudar els grups en les seves programacions posant a disposició espais adients o facilitant alguns tràmits burocràtics. O adequant els espais existents: una bona caixa escènica teatral no equival a adequació automàtica per a fer-hi també concerts; per tant, una caixa acústica al Teatre Tarragona per quan s'hi faci música seria molt demanar? Al Liceu, la tenen per quan fan òperes en format concert; aneu-hi a veure-ho, va!). Potser l'Ajuntament també podria arribar a acords amb els propietaris i gestors de llocs de la ciutat amb bona acústica per facilitar que els grups instrumentals o els cors de la ciutat (i de fora, és clar) hi puguin fer concerts amb regularitat; i que no depengui de la sensibilitat o  iniciativa d'aquestes entitats (penso, per posar tres exemples, en l'auditori de l'antiga Fundació Caixa Tarragona, d'una acústica excel·lent; el de la Fundació laCaixa, no tant bo, però suficient; o el claustre de Sant Pau, del Seminari, que conserva una certa màgia). En aquests espais ja s'hi programen coses, ja, però semblen segrestats per les pròpies institucions que els gestionen: si no ho fan ells, malament rai, i la sala acaba sent un vedat privat per a jugar a programadors (fins i tot, a vegades, sembla que l'Ajuntament jugui a aquest mateix joc: l'aMt gestiona la Capsa de Música de la Tabacalera, però us convido a preguntar-los com ho porten amb l'Ajuntament; fins fa quatre dies no tenien ni la clau per a accedir-hi); si a una mica més d'humilitat hi sumem una bona predisposició a la col·laboració, el resultat pot ser excel·lent i revolucionari.

En aquest món, el de la música, i en aquesta ciutat, Tarragona, hi ha molt de camí per fer. I no hauria de ser tan difícil fer-lo, perquè ja hi ha molta tasca feta, hi ha molts talents latents i petents, hi ha molta gent que porta anys fent molt bona feina. Les administracions, en lloc de posar pals a les rodes (no dic que ho facin expressament; la bona voluntat no assegura l'encert), haurien de buscar i afavorir les sinergies i els encontres, a crear els acords humans (consonants o dissonants) que fan que la vida, i la música com a moll de l'os seu, avanci.

La música ens ajuda a construir relacions, a educar en l'afecte, a expressar l'espiritualitat, a viure, fet i fet. Entre tots, fem-la possible.

(Revisió de l'article publicat a «Més Tarragona», 19/06/2013

11 de maig 2013

Les llengües sense nom



«You-Know-Who», «ja-saps-qui», és el nom que rep Lord Voldemort, el dolent-dolent de les novel·les del Harry Potter, per part dels qui el temen.

«L'innominable» era com en Terenci Moix anomenava, després d'haver-se'n separat, el qui durant molts anys havia estat parella seva.

És com si, pel fet de no anomenar algú o quelcom, el no anomenat deixés d'existir. I això pot ser tant un mecanisme de defensa (si no parlo d'un problema que m'afecta, sembla que ja no hi sigui) o bé d'atac (si t'ignoro o nego la teva existència, t'anul·lo, deixes de ser). Però aquest mecanisme és un engany: allò negat, la persona ignorada, no desapareixen, hi són; l'únic que has fet és apartar-ne la mirada, autoenganyar-te i enganyar aquells que et vulguin fer cas.

Això és el que em sembla que han fet les Corts d'Aragó aquesta setmana, amb l'aprovació d'una modificació de la Llei de llengües que ve a anul·lar, de fet, l'anterior de 2009.

A partir d'ara, per llei, a l'Aragó, a més del castellà (que sí que té nom i, per tant, existència), es parlen dues llengües més que no tenen nom, ningú no sap quines són, no les sabem anomenar: la llei diu que són la llengua pròpia de l'àrea pirinenca i prepirinenca i la llengua pròpia de l'àrea oriental, ambdues àrees de l'Aragó (aquesta setmana, a les xarxes socials hem mirat de riure'ns, i molt, de la LAPAPIP i la LAPAO). Però l'humor (sempre saludable) no ens pot fer perdre de vista el que el PP i el PAR han fet: han negat l'existència tant del català com de l'aragonès, les llengües que unes 100.000 persones parlen a l'Aragó. Si aquestes llengües no tenen nom, tampoc deuen tenir entitat, per tant deixen d'existir. Com Lord Voldemort als llibres del Potter: no l'anomenis, vés si per dir-ne el nom, existirà, serà una realitat… A partir d'ara, per llei, a l'Aragó es parla el castellà i dues llengües més, «you-know-which-ones», les «innominables». Encara que la gent que parla aragonès sap perfectament que parla aragonès, i els de la Franja saben perfectament que parlen català. I que uns i altres, pel fet de parlar aragonès o català, no deixen de sentir-se aragonesos com qualsevol altre, d'aquells que es posen el «cachirulo a rosca».

Lluny de protegir res, això el que fa és deixar de donar suport legal i rebentar tant el català que es parla a l'Aragó com l'aragonès (que només es parla a l'Aragó). El Govern d'Aragó el que ha fet és saltar-se tota la normativa internacional (Declaració universal dels drets humans, Pacte internacional de drets civils i polítics, Carta europea de les llengües regionals o minoritàries), la normativa estatal (la «immaculada» Constitució espanyola del 1978) i la normativa autonòmica (el seu propi estatut), i condemna el català i l'aragonès a la invisibilitat, i a mitjà termini (si són  invisibles) a la desaparició.

¿I perquè es trepitja així els drets dels aragonesos que parlen català o aragonès? Doncs perquè són la diferència. I perquè negar el català és negar Catalunya, i això els dóna un rèdit electoral. I què importen els drets d'uns milers de ciutadans, si poden arreplegar el vot de molts més…

Deixeu-m'ho dir. Ho trobo criminal. Pura violència gratuïta. Terrorisme. Criminal. Molt. 

De més jove, hagués pensat que els diputats del PP i del PAR que han aprovat aquesta llei de llengües eren estúpids o idiotes o malalts mentals (o els diputats del PP de les Illes Balears, o els del País Valencià, que també neguen el català: la llengua oficial altra que no és el castellà, n'arriben a dir). Ara no, ara penso que són dolents, que actuen amb maldat (tot i que alguns potser sí que no tenen els esquemes mentals suficients per a entendre el que els envolta). I això, aquesta maldat, els inhabilita per a qualsevol responsabilitat pública. I que se'ls hauria de procurar la ruïna econòmica i material, perquè la ruïna intel·lectual i humana ja se l'han procurat ells mateixos.

Nieves Ibea, portaveu de la «Chunta Aragonesista» a les Corts d'Aragó, publicava divendres a l'«Heraldo de Aragón» un article amb el títol de «S'ha feito de nuei». I té raó, s'ha fet de nit a l'Aragó per al català i l'aragonès. I no es farà de dia mentre hi hagi qui menyspreï, disfressi o simplement negui que a l'Aragó es parla aragonès i català.

(Un últim apunt. A qui correspongui: quan siguem independents, si us plau, fem, com a França, una Organització internacional de la Catalanofonia. Serà l'única manera d'ajudar els catalanoparlants de qualsevol banda des de la igualtat, la complementarietat i la solidaritat. Au).



23 d’abril 2013

Salvar els mots


Hi ha uns versos de Salvador Espriu (del poema “Inici de càntic en el temple”) que em vénen sovint a la memòria: 
“Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra”.
En el rerefons, hi trobem la idea de posar nom a tot allò que ens envolta, com a forma de prendre'n possessió; la relació que establim amb el món on vivim a través del llenguatge; la comunicació com a mitjà de relació de l'ésser humà amb el món (una idea que queda ben recollida a l'inici de la Bíblia, en el llibre del Gènesi). Però no vull anar per aquesta banda: ens enredaríem massa, i no cal.


Quan recordo aquests versos, me'ls agafo per la banda de la supervivència de la llengua i la cultura catalanes en temps de dificultat, de persecució i de negació. En la tasca de mestres, escriptors, músics, pintors, dansaires, editors, folkloristes, bibliotecaris…, un gran nombre d'activistes (gent del carrer, com tu i com jo) que no només han “salvat els mots”, sinó que han fet de l'accés a la cultura una eina d'integració i de progrés social (per exemple, la dimensió social de les colles castelleres en la integració de nouvinguts i de gent en risc d'exclusió). Alhora, hem esmerçat molts esforços, al llarg de molts anys, no només per ser un poble culte, sinó per a expressar-nos, a través de les manifestacions culturals, com a nació; és així com hem construït la identitat nacional de Catalunya. De cara endins i de cara enfora.

Ara també passem temps de penúries i de dificultats: als atacs per part de partits polítics i governs (a les Balears o al País Valencià o aquí mateix; o el gravamen del 21% d'IVA, com si un concert, una obra de teatre, un espectacle de dansa, un llibre o un disc fossin articles de luxe, quelcom de més a més, completament prescindibles), cal afegir-hi els problemes econòmics que compliquen, i molt, la producció d'activitats culturals. És veritat que hi ha fórmules imaginatives perquè tothom s'impliqui en aquesta producció (penso en els micromecenatges). Però també és cert que els estaments públics, des del Govern als ajuntaments (en la mesura que els correspongui), haurien de ser capaços d'oferir als ciutadans, de manera estable, un seguit de serveis culturals en el terreny del patrimoni, de l'accés al coneixement, d'equipaments de gestió pública, de suport als creadors, de col·laboració amb iniciatives privades i associatives, entre d'altres; i ser capaços de gestionar-ho amb criteris inequívocs de bones pràctiques. De la mateixa manera que els pertoca actuar en l'àmbit educatiu, sanitari o social.

Avui, Sant Jordi, hem tret la cultura al carrer: llibres, música, activitats socials. Aprofitem-ho per reivindicar l'espai central de la cultura en el debat social i polític, i atorgar-li el valor social i econòmic que li pertoca en aquest país que, dia a dia, construïm i que, amb pressa, volem lliure. 

Reprenc els versos d'Espriu:
 “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble”; 
i nosaltres hem triat de fer-ho a través de la cultura.


15 de març 2013

Francesc

Mireu, encara no sé què em sembla el nou Papa. Es veu que això de ser teòleg i de missa dóna permís perquè tothom et pregunti, quan encara no fa ni dotze hores de l'elecció: què te'n sembla? què en penses?

Ja n'hi ha que es dediquen a rebuscar punts foscos de la seva biografia. I ja n'hi ha que rebusquen entre els seus escrits, les seves intervencions o les seves homilies, breus frases per a fer-ne estampes i penjar-les del facebook o del twitter, ja sigui per loar-lo o per acusar-lo. N'hi ha molts que senten ferum de Papa i perden el món de vista. Es pensen que és el Justin Bieber. Per bé i per mal. A Jesús de Natzaret, també li passava: va multiplicar cinc pans i dos peixos per a donar de menjar tota una multitud, i la multitud el volia fer rei; els va començar a parlar d'ell mateix com a veritable aliment que dóna vida, i la multitud va començar a desfilar, tot dient "calla, que això s'enreda". 

Encara no sé què en penso del nou Papa. Dono per segur que, en alguns temes diguem-ne sensibles, no tindrà un discurs massa diferent a l'oficial que ja coneixem. Em conformaria si, en segons què, declarés que no té les coses clares. 

Si la primera impressió acostuma a ser bona, deixeu-me que comparteixi amb vosaltres tres detalls de quan, un cop elegit, el vespre d'aquest dimecres, va sortir al balcó central de la basílica de Sant Pere.

Un. Es va adreçar a la multitud reunida a la plaça i als qui el seguien a través dels mitjans de comunicació amb senzillesa, amb un llenguatge planer, entenedor: «Fratelli e sorelle, buona sera», germans, germanes, bon vespre. Tan senzill com el nom que ha triat: Francesc, el germà de totes les criatures.

Dos. Va parlar en tot moment com a bisbe de Roma, l'Església que presideix les altres en la caritat, la primera entre iguals. Per això va començar pregant pel bisbe emèrit, jubilat, d'aquesta Església diocesana, Benet XVI. I va parlar de fer camí junts, poble i bisbe, un camí de fraternitat, d'amor, de confiança mútua.

Tres. Abans de la benedicció papal, va demanar a tothom que pregués Déu perquè el beneís, la pregària del poble demanant la benedicció per al seu bisbe. I es va fer el silenci, i el bisbe de Roma es va inclinar.



Un començament bonic i prometedor. Veurem per on seguirà la pel·lícula.

07 de febrer 2013

La taca


La cosa sembla que vagi forta. No hi ha dia que no surti informació sobre casos, cada cop més greus, de corrupció que esquitxen la classe política, i més enllà. I cada dia ens sentim més farts d'aquesta situació per diverses raons.



Ens indigna que unes persones que, en principi, volen dedicar un període de la seva vida al servei dels seus conciutadans, acabin jugant al poder pel poder; que cedeixin a la temptació de l'enriquiment personal de manera il·legal a través d'un vergonyós mercadeig de favors que apareix dins l'imaginari col·lectiu com a ja institucionalitzat. Ens emprenya el reguitzell d'excuses barates que posen els imputats o els esquitxats per la corrupció per tal d'intentar tapar les dades que, sense aturador, surten a la llum; excuses que detectem com a falsedats i mentides, com si ens prenguessin per estúpids. Ens fastigueja comprovar com aquests casos de corrupció ja afecten no nomes el president del Govern, sinó, fins i tot, el cap de l'Estat; i, en lloc d'assumir responsabilitats, sembla que els protagonistes s'aferrin al càrrec i mirin cap a una altra banda. Ens fa molt de mal que hi hagi gent que utilitzi el dubte de la corrupció per a atacar els contrincants polítics, per a cremar-los o per a posar pals a les rodes dels processos polítics democràticament iniciats.

Però tots aquests casos han de ser un toc constant d'alerta per a tots. No podem caure en la temptació de pensar que això només afecta uns quants. Els companys i companyes que militem en partits que, com en el cas d'Esquerra, no patim casos de corrupció, els milers d'alcaldes i regidors i regidores que treballen cada dia pel bé dels seus conciutadans d'una manera totalment honrada (en molts casos de pobles petits, sense cap tipus de remuneració econòmica), no podem cometre l'error de creure'ns immunitzats contra la corrupció. Seria un error pensar que, això, és una cosa dels espanyols, que en aquest tros de país no ens passa: només cal que donem un cop d'ull al País Valencià o a les Illes (on s'hi baten rècords mundials), i també al Principat (com si a Tarragona poguéssim tirar la primera pedra –encara seríem capaços de fer-ho i amagar la mà); les lleis són les mateixes aquí i allà, i, si les estructures estatals són caldo de cultiu per a la corrupció, aquesta sorgirà aquí i allà.

Fa pocs dies, en un editorial a Vilaweb, Vicent Partal comparava la corrupció amb una taca que embruta tot el país. No només qui la practica, sinó tots nosaltres. La trama que afecta els dirigents del PP no només perjudica l'economia de l'estat, sinó que també entela la credibilitat de tots els ciutadans.

En aquest moment que volem fer de Catalunya un nou estat, hem d'aclarir moltes coses, ens hem de deslliurar de comportaments sospitosos; és el moment d'emmirallar-nos en països on el nivell de corrupció és baixíssim; ens hem de dotar de mecanismes per a combatre la corrupció institucional, de lleis que estableixin bé com s'han de finançar els partits o les corporacions municipals. Tots els partits, especialment els implicats en el procés d'independència, hem d'actuar amb un nivell de responsabilitat pública a l'alçada del repte democràtic i polític plantejat. I sobretot tots aquells que considerem que l'esquerra no només és un espai social i cultural, sinó també una actitud ètica; aquells que pensem que l'actuació política és un instrument de transformació social i nacional.

Tots, un per un, hem de prendre el compromís personal d'actuar amb una honradesa i transparència que mereixi que els nostres conciutadans tornin a confiar en nosaltres, els qui militem i, sobretot, els qui tenen una responsabilitat pública.

(Publicat al diari «Més Tarragona», 7 de febrer de 2013)