Joaquim Gomis

Quan aquest matí he rebut una trucada, no em podia ni imaginar que, a l'altra banda de la connexió telefónica, hi hauria la Montse, i que em diria que el seu home, el Joaquim, s'havia mort feia poques hores. 

Em sap greu, molt de greu, reprendre aquest blog amb aquesta entrada. Però, com ja ha fet la Mercè Solé, també tinc la necessitat de fer-hi quatre ratlles. 

Vaig conèixer en Joaquim Gomis quan vaig començar a treballar al CPL, el 1998. Junts vam pensar i programar una col·lecció de llibrets de formació litúrgica: «Litúrgia Bàsica»; ara ens trobàvem en les reunions de redacció de «Missa Dominical», una publicació que ell mateix havia fundat i dirigit. I també en una altra de les revistes que havia iniciat i dirigit: «Foc Nou» (on faig de col·laborador i de corrector). 

La imatge que tinc del Joaquim és d'home afable, proper, amb un fi sentit de l'humor, de caràcter senzill, home d'Església, fidel i crític. Li agradaven el que anomenava «parèntesis improvisats» del papa Francesc, a qui trobava divertit (i que el que deia, ho creia); i feia cas de les seves recomenacions literàries: aquest estiu va rellegir «Els germans Karamàzov» de Dostoievski; i fa ben poc, fent cas també del Papa, va tornar a llegir el llibret bíblic de Jonàs. Hi va descobrir un humor irònic; en l'últim número de «Foc Nou», el de novembre-desembre, en parla així: 

«El final de la història és el que em sembla més divertit. I més profund. Els habitants de Nínive fan cas de la predicació d’aquell profeta malcarat i canvien de vida. Jonàs, que s’ho mira des de lluny, que no s’ho esperava pas, que en el fons no ho volia, diu el text bíblic que "s’ho va prendre molt malament i que, tot enfurismat, va pregar al Senyor: És ben bé això el que em temia. Per això vaig fugir. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor... Pren-me la vida, més em val morir que no pas viure". És curiosa la paradoxa: reconeix que Déu és bo, ric en l’amor, però ell no hi està d’acord, no ho entén, prefereix morir. El que el bisbe Francesc, en una de les seves homilies diàries, va anomenar "la síndrome de Jonàs" continua ben viu. "Tenir les coses clares", "la doctrina és aquesta", "cal fer això i que els pecadors s’ho facin sols", afegí provocadorament Francesc. "Són els qui Jesús anomenà hipòcrites, perquè no volen la salvació de la gent pobre, dels ignorants, dels pecadors"».

Potser sí que el Joaquim era tot el contrari de Jonàs: mostrava a tothom aquest Déu bo, benigne, amorós, divertit i ple d'humor, perquè estimava tothom, amb benignitat, divertit, com un avi o com un pare. Que visquis per sempre! Gràcies per haver-hi estat, Joaquim.