Jo escrivia en un blog. Perquè m'agrada explicar coses. Però tinc mandra. Espero sortir-me'n i explicar més coses i més sovint.
El passat és com un trampolí des d'on agafar impuls per a anar a petar allí on espero arribar, que és el futur. Mentrestant, el que realment existeix és l'ara, el present: un punt o altre del salt. Sóc enlaire. I sense xarxa. Uf, quina mandra! Però és el que toca. Esperar, un dia, o un moment o altre, l'aterratge.