per a escoltar, bizet

Comencem l'invent...

Georges Bizet. L’ARLÉSIENNE. Choeur de l’Opéra de Lyon; Les Musiciens du Louvre, Grenoble; Marc Minkowski, director. Naïve, 2008

Fa molts, molts anys, quan jo era el que ara en diuen preadolescent, feien un programa de televisió (quan amb prou feines hi havia una cadena i l’UHF) que es deia “El mundo de la música”. Aquest programa pretenia introduir els més joves de casa en el món de la música anomenada clàssica. Recordo que una vegada van programar una de les suites de “L’Arlésienne” de Bizet. D’aquest senyor jo només coneixia extractes de “Carmen”. I el que sortia pels altaveus de la tele em va semblar meravellós.
Han passat els anys, i segueixo fruint amb les melodies populars que omplen els compassos de la música incidental que Bizet va escriure per a l’obra d’Alphonse Daudet “L’Arlésienne”. Amb tot, forma part d’aquell repertori que, de tant senzill i conegut, l’acabo escoltant pel plaer de passar per camins familiars, sense esperar-ne sorpreses. I heus ací que apareix aquesta versió de Marc Minkowski i tot se’n va a mar. Per què?
Perquè Minkowski ha triat un programa preciós: les dues suites preparades per Bizet i Guiraud, escrites per a gran orquestra; entremig, els vuit moviments de la música incidental original, per a orquestra de 26 músics; com a preludi d’aquest festival, l’obertura i tres interludis de l’òpera “Carmen”.
Perquè Minkowski, tot i portar els tempi amb rapidesa i energia, sap extreure de cada dansa ritmes vius i tensos, amb un toc de rusticitat gairebé aspra. Hi ha moments tranquils en què l’orquestra ofereix tota la seva sensualitat. D’altres, sembla com si la passió emergís del no-res.
Perquè Minkowski ha respectat el temps extraodrinàriament lent que Bizet va marcar per a l’Adagietto de la primera suite (negra = 40). Això fa que aquest moviment sigui d’una profunda emoció.
Perquè aquest disc ja m’ha procurat moltes estones de plaer auditiu. M’ha fet distreure de qualsevol tasca que fés en el moment d’escoltar-lo. Perquè he agafat cent vegades el llibret (modèlic, llibre de debó) i he fruit dels quadres de Gauguin i Van Gogh que inclou. I he descobert el conte “La noia d’Arles” de Daudet.
¿Calen més raons? És estiu, i sempre ve de gust una vigorosa escapada. Fem-la a Arles, no?

per a escoltar

Col·laboro en una revista de pensament cristià. Es diu "Foc Nou". 

De tendència més aviat crítica, quan toca, amb el discurs episcopal (és a dir, quan els bisbes i capellans i qui sigui, en lloc d'anunciar l'Evangeli de Jesús, es dediquen a dir tonteries i estupideses…). 

A la seva pàgina web hi trobareu enllaços al que anomenem blocsfera cristiana: www.focnou.com

Què hi faig, a la revista?

Recomano discs. Sip. Com que no sé fer crítica musical, recomano als possibles lectors discs que m'han agradat i que tinc per casa. Alguns em fan cas i, fins i tot, van a alguna botiga de música a buscar-los!!!

Ja ho veieu, la ignorància, amb atreviment, i una mica de verbalitat, és capaç de tot.

He pensat que en aquest blog també podria penjar algun d'aquests suggeriments.

Amb la propera entrada, anirà el primer. Segle XIX. A veure què us en sembla...

Apologia

D'una vegada per totes i que quedi clar. Sóc minoritari en aquest món. Com qualsevol altre individu, és clar. I hi ha unes quantes parets que, tot i que es van eixamplant amb el pas del temps, em defineixen més o menys. Us n'explico unes quantes.

Sóc català, i dels que pensen que això que anomenem Espanya no va ni amb rodes, i que hauríem de ser prou valents tots plegats per a inventar-nos una altra cosa.

Sóc més aviat d'esquerres. Encara que hi ha gent que es diuen d'esquerres que quan arriben al govern es pensen que ja ostenten el poder, i quan s'embutxaquen diners es pensen que gestionen recursos. De xoriços, xics i xiques, n'hi ha a tot arreu.

Sóc tarragoní. Fa 42 anys que vaig néixer a Tarragona. He viscut fora de la ciutat 12 anys entre la temporada al monestir i el temps d'acabar els estudis. D'adolescent que estic enamorat de la ciutat. I de més gran m'he adonat que, només quan em sento ben arrelat a aquest país petit, és quan més obert a tot el món em trobo.

Sóc homosexual. Ah, no ho he triat. Sóc així. Com a bon animal, sóc un ésser afectiu, sexual i sexuat. Capaç d'estimar i de ser estimat. Amb una sexualitat ben definida i capaç de viure-la. El que sí he triat és assumir la meva persona, amb totes les contradiccions i les coses bones, i viure amb generositat.

Sóc cristià. Bé, ho miro de ser. Bé, penso que miro de viure d'acord amb la meva fe. Crec en un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant (sembla una equació rara sense solució, però és el que té creure en Jesucrist). Crec en un sol baptisme com a sagrament que insereix els individus a l'Església que és el cos de Crist; és a dir, fa de cada individu un altre Crist. Crec que la Bíblia és l'únic llibre que conté la paraula revelada de Déu. Miro de passar fent el bé. Celebro l'Eucaristia cada diumenge. I sento dins meu aquell rau-rau que deu ser cosa de l'Esperit Sant: "No és això, germans, no és això", i que, fins que no torni a Déu, no em deixarà tranquil tota la meva vida.

Calla que tot això no em passi perquè sóc teòleg. Això també ho vaig triar el dia que vaig decidir d'assumir aquella fe que havia rebut dels meus pares, i mirar de dir-la a la meva manera. Un procés que em va dur fins al monestir, a Montserrat, on em vaig fer gran. Un procés que em va dur a especialitzar-me en litúrgia. Un procés que em manté en la fe. Crític amb el que diuen oficialment alguns bisbes sobre certs temes, en comunió amb ells i amb tots els meus germans i germanes creients quan de debó adrecem a tothom aquella paraula alliberadora que va anunciar Jesús de Natzaret.

Bé, ja m'he enrotllat prou. Per avui ja n'hi ha prou. Em poso el barret i surto a donar un tomb.

Rescato el mal costum d'escriure

Bé, espai virtual. Estic de vacances, que ve de vaccare, fer la vaca. I entre mugit i mugit, com que m'avorreixo, se m'ha acudit tornar a penjar fotos al fotolog, i recuperar l'escriptura.

Com que fa massa calor per a posar-se a pensar, faré un corta-y-pega amb l'únic text que vaig penjar en un primitiu intent de blog.

L'anècdota és real. Ja té un temps. Però les condicions no han canviat gaire. I té a veure amb el que em tornaré a trobar d'aquí a 15 diets. Au!
"És dilluns. Com cada dia agafo el tren per moure'm de casa (a Tarragona) a la feina (a Barcelona). Tot i les obres de l'AVE, usualment cap a les 9:13 som o bé a l'estació de Sants, o bé força a prop (rectifico: usualment arribem tard, cinc o deu minuts o tres quarts d'hora, tant és; arribem injustificadament –per falta de justificació– tard!). Avui, a aquesta hora, érem entre Gavà i Viladecans. I ha passat el revisor demanant bitllets.
I se m'ha acudit de fer-li el següent comentari: "¿Què, aprofitem per a passar a mirar bitllets, avui que anem tard i encara som al tren?"
La resposta del revisor, la sintetitzo: 1. En confiança, no com a revisor i usuari, sinó com a companys de viatge, quina mania que tenim els usuaris de baixar per la mateixa porta! Vés sumant el que triguem en baixar i no saps els retards que això provoca!!! 2. Sort que tenim un conductor prudent i ens fa anar a una velocitat correcta que evita qualsevol possibilitat (fins i tot la més remota) de descarrilament. 3. I encara com no ens cobren més, en raó del temps que passem al tren, ocupant un espai valuós.
El més fort, és que això ho ha dit de debó. I jo que em pensava que era per a compensar que avui no hi ha programa del Buenafuente! Els revisors estan bojos! Tret d'algun que és simplement imbècil..."
Nota bene. Els insults, en aquest blog, els miraré d'evitar en la mesura que els mirin d'evitar aquells a qui van adreçats. És que si no em desfogo aquí, ho hauré de fer a la consulta d'un psicoterapeuta. I en temps de crisi, el blog és més barat... Oi que m'entens, espai virtual?