Comencem l'invent...
Georges Bizet. L’ARLÉSIENNE. Choeur de l’Opéra de Lyon; Les Musiciens du Louvre, Grenoble; Marc Minkowski, director. Naïve, 2008
Fa molts, molts anys, quan jo era el que ara en diuen preadolescent, feien un programa de televisió (quan amb prou feines hi havia una cadena i l’UHF) que es deia “El mundo de la música”. Aquest programa pretenia introduir els més joves de casa en el món de la música anomenada clàssica. Recordo que una vegada van programar una de les suites de “L’Arlésienne” de Bizet. D’aquest senyor jo només coneixia extractes de “Carmen”. I el que sortia pels altaveus de la tele em va semblar meravellós.
Han passat els anys, i segueixo fruint amb les melodies populars que omplen els compassos de la música incidental que Bizet va escriure per a l’obra d’Alphonse Daudet “L’Arlésienne”. Amb tot, forma part d’aquell repertori que, de tant senzill i conegut, l’acabo escoltant pel plaer de passar per camins familiars, sense esperar-ne sorpreses. I heus ací que apareix aquesta versió de Marc Minkowski i tot se’n va a mar. Per què?
Perquè Minkowski ha triat un programa preciós: les dues suites preparades per Bizet i Guiraud, escrites per a gran orquestra; entremig, els vuit moviments de la música incidental original, per a orquestra de 26 músics; com a preludi d’aquest festival, l’obertura i tres interludis de l’òpera “Carmen”.
Perquè Minkowski, tot i portar els tempi amb rapidesa i energia, sap extreure de cada dansa ritmes vius i tensos, amb un toc de rusticitat gairebé aspra. Hi ha moments tranquils en què l’orquestra ofereix tota la seva sensualitat. D’altres, sembla com si la passió emergís del no-res.
Perquè Minkowski ha respectat el temps extraodrinàriament lent que Bizet va marcar per a l’Adagietto de la primera suite (negra = 40). Això fa que aquest moviment sigui d’una profunda emoció.
Perquè aquest disc ja m’ha procurat moltes estones de plaer auditiu. M’ha fet distreure de qualsevol tasca que fés en el moment d’escoltar-lo. Perquè he agafat cent vegades el llibret (modèlic, llibre de debó) i he fruit dels quadres de Gauguin i Van Gogh que inclou. I he descobert el conte “La noia d’Arles” de Daudet.
¿Calen més raons? És estiu, i sempre ve de gust una vigorosa escapada. Fem-la a Arles, no?
Han passat els anys, i segueixo fruint amb les melodies populars que omplen els compassos de la música incidental que Bizet va escriure per a l’obra d’Alphonse Daudet “L’Arlésienne”. Amb tot, forma part d’aquell repertori que, de tant senzill i conegut, l’acabo escoltant pel plaer de passar per camins familiars, sense esperar-ne sorpreses. I heus ací que apareix aquesta versió de Marc Minkowski i tot se’n va a mar. Per què?
Perquè Minkowski ha triat un programa preciós: les dues suites preparades per Bizet i Guiraud, escrites per a gran orquestra; entremig, els vuit moviments de la música incidental original, per a orquestra de 26 músics; com a preludi d’aquest festival, l’obertura i tres interludis de l’òpera “Carmen”.
Perquè Minkowski, tot i portar els tempi amb rapidesa i energia, sap extreure de cada dansa ritmes vius i tensos, amb un toc de rusticitat gairebé aspra. Hi ha moments tranquils en què l’orquestra ofereix tota la seva sensualitat. D’altres, sembla com si la passió emergís del no-res.
Perquè Minkowski ha respectat el temps extraodrinàriament lent que Bizet va marcar per a l’Adagietto de la primera suite (negra = 40). Això fa que aquest moviment sigui d’una profunda emoció.
Perquè aquest disc ja m’ha procurat moltes estones de plaer auditiu. M’ha fet distreure de qualsevol tasca que fés en el moment d’escoltar-lo. Perquè he agafat cent vegades el llibret (modèlic, llibre de debó) i he fruit dels quadres de Gauguin i Van Gogh que inclou. I he descobert el conte “La noia d’Arles” de Daudet.
¿Calen més raons? És estiu, i sempre ve de gust una vigorosa escapada. Fem-la a Arles, no?
1 comentari:
Prometo llegir-te!!
Ara vaig a una Vilanova amb els gegants.
Un petó
Rosa
Publica un comentari a l'entrada