Salvar els mots

Hi ha uns versos de Salvador Espriu (del poema “Inici de càntic en el temple”) que em vénen sovint a la memòria: 

“Hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra”.

En el rerefons, hi trobem la idea de posar nom a tot allò que ens envolta, com a forma de prendre'n possessió; la relació que establim amb el món on vivim a través del llenguatge; la comunicació com a mitjà de relació de l'ésser humà amb el món (una idea que queda ben recollida a l'inici de la Bíblia, en el llibre del Gènesi). Però no vull anar per aquesta banda: ens enredaríem massa, i no cal.

Quan recordo aquests versos, me'ls agafo per la banda de la supervivència de la llengua i la cultura catalanes en temps de dificultat, de persecució i de negació. En la tasca de mestres, escriptors, músics, pintors, dansaires, editors, folkloristes, bibliotecaris…, un gran nombre d'activistes (gent del carrer, com tu i com jo) que no només han “salvat els mots”, sinó que han fet de l'accés a la cultura una eina d'integració i de progrés social (per exemple, la dimensió social de les colles castelleres en la integració de nouvinguts i de gent en risc d'exclusió). Alhora, hem esmerçat molts esforços, al llarg de molts anys, no només per ser un poble culte, sinó per a expressar-nos, a través de les manifestacions culturals, com a nació; és així com hem construït la identitat nacional de Catalunya. De cara endins i de cara enfora.

Ara també passem temps de penúries i de dificultats: als atacs per part de partits polítics i governs (a les Balears o al País Valencià o aquí mateix; o el gravamen del 21% d'IVA, com si un concert, una obra de teatre, un espectacle de dansa, un llibre o un disc fossin articles de luxe, quelcom de més a més, completament prescindibles), cal afegir-hi els problemes econòmics que compliquen, i molt, la producció d'activitats culturals. És veritat que hi ha fórmules imaginatives perquè tothom s'impliqui en aquesta producció (penso en els micromecenatges). Però també és cert que els estaments públics, des del Govern als ajuntaments (en la mesura que els correspongui), haurien de ser capaços d'oferir als ciutadans, de manera estable, un seguit de serveis culturals en el terreny del patrimoni, de l'accés al coneixement, d'equipaments de gestió pública, de suport als creadors, de col·laboració amb iniciatives privades i associatives, entre d'altres; i ser capaços de gestionar-ho amb criteris inequívocs de bones pràctiques. De la mateixa manera que els pertoca actuar en l'àmbit educatiu, sanitari o social.

Avui, Sant Jordi, hem tret la cultura al carrer: llibres, música, activitats socials. Aprofitem-ho per reivindicar l'espai central de la cultura en el debat social i polític, i atorgar-li el valor social i econòmic que li pertoca en aquest país que, dia a dia, construïm i que, amb pressa, volem lliure. 

Reprenc els versos d'Espriu:

 “Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble”; 

i nosaltres hem triat de fer-ho a través de la cultura.