Per què comparteixo aquest article amb vosaltres?

Estic llegint un llibre molt recomanable del P. James Martin, jesuïta. El títol: «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGTB Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity». Vaig descobrir aquest llibre a partir d'una adaptació de la introducció que es va publicar al Washington Post amb el títol: «Why I wrote about the Catholic Church and the LGBT community?», i he de reconèixer que em va agradar. I que la meva experiència vital i les meves idees sobre la qüestió estaven molt d'acord amb algunes de les seves consideracions. Per això he volgut traduir-lo i compartir-lo amb vosaltres. 

Per què vaig escriure sobre l'Església catòlica i la comunitat LGTB?

Per James Martin, SJ

L'estiu del 2016, un home armat va assaltar un club nocturn popular entre la comunitat gai d'Orlando i va assassinar 49 persones en el tiroteig massiu més gran en la història dels Estats Units.

En resposta, va haver milions de persones en aquest país que van mostrar el seu dolor i van expressar el seu suport a la comunitat LGTB. Però em va preocupar el que no vaig escoltar. Tot i que molts líders eclesials van expressar la seva tristesa i el seu horror, tan sols un grapat de bisbes catòlics (uns 250) van fer servir les paraules «gai» o «LGTB».

El cardenal Blase Cupich, de Xicago; el bisbe Robert Lynch, de St. Petersburg (Florida); el bisbe David Zubik, de Pittsburgh; el bisbe Robert McElroy, de San Diego; i el bisbe John Stowe, de Lexington (Kentucky); tots ells van parlar de manera ben contundent en suport de la comunitat LGTB i en contra de l'homofòbia.

Però molts d'altres van restar callats.

Ho trobo molt revelador. El fet que només uns pocs bisbes catòlics van reconèixer la comunitat LGTB o fins i tot van fer servir la paraula «gai» en un moment com aquell va mostrar que la comunitat LGTB és encara invisible en molts sectors de l'Església. Fins i tot en moments de tragèdia, els seus membres romanen invisibles.

Aquest esdeveniment va fer que entengués quelcom d'una manera diferent: no es pot realitzar la tasca de l'Evangeli si una part de l'Església es troba essencialment separada de qualsevol altra part. Entre els dos grups, la comunitat LGTB i l'Església institucional, s'ha format un esvoranc, una separació que reclama la construcció d'un pont.

Durant molts anys, he servit i treballat amb gent LGTB, molts d'ells catòlics. El meu ministeri no ha estat principalment a través de classes i seminaris, sino a través de canals més informals. Lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres han acudit a mi a la recerca d'assessorament, consell, confessió i direcció espiritual. Després de la missa, de les conferències i els recessos, em demanen consell sobre temes espirituals i religiosos, plantgen preguntes sobre aspectes relacionats amb l'Església, o simplement comparteixen la seva experiència.

En totes aquestes ocasions, he escoltat les seves alegries i les seves esperances, el seu dolor i la seva ansietat, a vegades acompanyades de llàgrimes, a vegades de rialles. Durant el procés, he acabat fent amistat amb molts d'ells. La majoria de preveres, diaques, religioses, religiosos i treballadors pastorals laics dirien el mateix.

També he conegut i he treballat amb molts cardenals, arquebisbes, bisbes, i d'altres representants i líders eclesials. Després de 30 anys com a jesuïta i 20 treballant per a un secretariat catòlic de mitjans de comunicació, he arribat a conèixer membres de la jerarquia d maneres ben diferents, des de xerrades en esdeveniments a converses de sobretaula. He fet amistat amb molts líders eclesiàstics, i confio en el seu savi consell i el seu suport pastoral.

Així doncs, amb el pas dels anys, he descobert una gran fractura. Lamento que no hi hagi més comprensió i diàleg entre la comunitat LGTB i l'Església institucional. No voldira referir-me a dos «bàndols», perquè tots formem part de l'Església. Però molts catòlics LGTB m'han explicat que s'han sentit ferits per part de l'Església institucional: indesitjats, exclosos i insultats. Al mateix temps, en l'Església institucional, n'hi ha molts que volen atansar la mà a aquesta comunitat, però sembla que senten una certa incomoditat a l'hora de realitzar aquest apropament. Sí, sé que sembla que alguns no volen ni sentir a parlar d'acostament, però tots els bisbes que conec tenen un desig sincer de veritable cura pastoral. 

En els trenta anys que fa que sóc jesuïta, una part del meu ministeri ha consistit, de manera informal, en mirar de bastir ponts entre aquests grups. Però després del tiroteig d'Orlando, aquest meu desig s'ha intensificat.

Per tant, quan el grup que serveix i defensa els catòlics LGTB, «New Ways Ministry» («Noves maneres d'exercir el ministeri»), em va demanar, poques setmanes després de la tragèdia d'Orlando, si acceptaria el seu «Premi a la construcció de ponts» i que fes una xerrada durant la cerimònia de lliurament, vaig acceptar-lo. De fet, el nom del guardó em va inspirar l'esbós d'una idea sobre un «pont de doble sentit» que ajudi a aplegar l'Església institucional i la comunitat LGTB.

La meva intenció és urgir a l'Església a tractar la comunitat LGTB amb «respecte, compassió i sensibilitat» (per dir-ho amb paraules del Catecisme de l'Església Catòlica) i encoratjar la comunitat LGTB a reflectir, de manera recíproca, aquestes virtuts en la seva relació amb l'Església institucional.

Entenc les dificultats que han hagut d'afrontar en l'Església molta gent LGTB. Han compartit amb mi històries sobre les seves experiències de sentir-se insultats, difamats, exclosos, rebutjats i fins i tot acomiadats. No vull minimitzar aquest dolor. Amb tot, crec que és important per a la comunitat LGTB —de fet, per a tothom— tractar els altres amb respecte, fins i tot quan, de vegades, la seva pròpia Església sembla l'enemic. Això forma part de ser cristià, per molt dur que sigui.

Això no vol dir que no es pugui criticar i desafiar l'Església quan cal criticar-la i desafiar-la. Però tot això s'ha de fer amb «respecte, compassió i sensibilitat». 

De fet, el respecte, la compassió i la sensibilitat són dons infravalorats a l'hora d'abordar un conflicte o un desacord en general, dons que poden ser compartits amb la cultura més àmplia. Aquestes virtuts no només poden ajudar als catòlics i a la resta de cristians, sinó a totes les persones de bona voluntat que cerquen la unitat.

No fa gaire temps, a la resta del món, les faccions oposades haurien interactuat entre elles amb educiació i haguessin treballat juntes per al bé comú. Certament, hi havia tensions, però per sobre de tot hi havia també una mena de cortesia tranquil·la i de respecte tàcit. Ara sembla que només hi trobis menyspreu. Com a resultat, moltes persones se senten impotents a l'hora d'evitar el continuat deteriorament del teixit social així com els atacas nominals i personals, i la violència que suscita aquesta mena de divisió.

Penso que les «caixes de ressonància» que han creat els mitjans de comunicació social, en les quals amb prou feines es desafia la cosmovisió d'un mateix, els nous canals especialitzats en anàlisis simplistes i a vegades falses de les complicades situacions polítiques, i els líders cívics que sembla que no es preocupin per la divisió que les seves paraules i les seves accions puguin causar, tots aquests factors contribueixen a la desunió, així com als sentiments de desesperança que sorgeixen a la llum d'aquesta desunió.

En aquests temps, l'Església hauria de ser signe d'unitat. Francament, ho hauria de ser sempre. Però hi ha molta gent que veu l'Església com si contribuís a aquesta divisió, com si els líders cristians i les seves congregacions marquessin fronteres en el sentit de «nosaltres» i «ells». Però l'Església treballa millor quan representa les virtuts del respecte, la compassió i la sensibilitat.

Perquè, al cap i a la fi, per a Jesús no hi ha un nosaltres i un ells. Per a Jesús tan sols hi ha un nosaltres.

Aquest text, segons The Washington Post, ha estat adaptat del llibre «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGBT Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity», de James Martin, SJ, publicat aquest 2017 per HarperOne, una filial de HarperCollins Publishers. ©James Martin 2017

Francesc

Mireu, encara no sé què em sembla el nou Papa. Es veu que això de ser teòleg i de missa dóna permís perquè tothom et pregunti, quan encara no fa ni dotze hores de l'elecció: què te'n sembla? què en penses?

Ja n'hi ha que es dediquen a rebuscar punts foscos de la seva biografia. I ja n'hi ha que rebusquen entre els seus escrits, les seves intervencions o les seves homilies, breus frases per a fer-ne estampes i penjar-les del facebook o del twitter, ja sigui per loar-lo o per acusar-lo. N'hi ha molts que senten ferum de Papa i perden el món de vista. Es pensen que és el Justin Bieber. Per bé i per mal. A Jesús de Natzaret, també li passava: va multiplicar cinc pans i dos peixos per a donar de menjar tota una multitud, i la multitud el volia fer rei; els va començar a parlar d'ell mateix com a veritable aliment que dóna vida, i la multitud va començar a desfilar, tot dient "calla, que això s'enreda". 

Encara no sé què en penso del nou Papa. Dono per segur que, en alguns temes diguem-ne sensibles, no tindrà un discurs massa diferent a l'oficial que ja coneixem. Em conformaria si, en segons què, declarés que no té les coses clares. 

Si la primera impressió acostuma a ser bona, deixeu-me que comparteixi amb vosaltres tres detalls de quan, un cop elegit, el vespre d'aquest dimecres, va sortir al balcó central de la basílica de Sant Pere.

Un. Es va adreçar a la multitud reunida a la plaça i als qui el seguien a través dels mitjans de comunicació amb senzillesa, amb un llenguatge planer, entenedor: «Fratelli e sorelle, buona sera», germans, germanes, bon vespre. Tan senzill com el nom que ha triat: Francesc, el germà de totes les criatures.

Dos. Va parlar en tot moment com a bisbe de Roma, l'Església que presideix les altres en la caritat, la primera entre iguals. Per això va començar pregant pel bisbe emèrit, jubilat, d'aquesta Església diocesana, Benet XVI. I va parlar de fer camí junts, poble i bisbe, un camí de fraternitat, d'amor, de confiança mútua.

Tres. Abans de la benedicció papal, va demanar a tothom que pregués Déu perquè el beneís, la pregària del poble demanant la benedicció per al seu bisbe. I es va fer el silenci, i el bisbe de Roma es va inclinar.

Un començament bonic i prometedor. Veurem per on seguirà la pel·lícula.

Carlo Maria Martini. Homes bons (1)

Quan jo tenia vint anys, i amb prou fines era un cadell de monjo a Montserrat, vaig tenir la sort de descobrir, per la via de la lectura, un home que ja és mort, però que, en certa manera, ha estat referent per a mi, per a la meva vivència de fe i d'Església. És Carlo Maria Martini. A la cartera, ja en duia un segon referent: George-Basil Hume. Tots dos van ser homes crítics, d'una gran alçada intel·lectual; però per sobre de tot, van ser homes bons. Deixeu-me que us en parli. El primer va per Martini.

Nascut el 1927 a Orbassano. Va entrar a la Companyia de Jesús, els jesuïtes, el 1944. Ordenat de prevere el 1952. Doctor en teologia fonamental. I doctor en Sagrada Escriptura. Va ser ordenar de bisbe el 6 de gener de 1980 al servei de l'arxidiòcesi de Milà. El febrer de 1983 va ser creat cardenal.

El seu prestigi intel·lectual el va fer un home respectat en el món civil, especialment en l'àmbit acadèmic. Al mateix temps, la seva profunda vivència de l'Evangeli, la seva senzillesa, la seva equanimitat i sensatesa, el van fer una persona oberta a allò que el Vaticà II anomenà els signes dels temps, les alegries i les tristeses dels homes i les dones de la nostra societat. Va ser un home de frontera, un home de recerca. Sense por a ser crític, o a la reforma. I d'una gran maduresa.

Per això, els cristians que mirem de viure la fe amb ulls crítics, un pèl esquerranosos, especialment envers la institució eclesiástica, sempre l'hem vist com el papa que haguéssim desitjat, i que no va ser. He mirat de trobar la foto (icònica) de la seva entrada com a arquebisbe de Milà, el 1980, pels carrers de la ciutat, a peu, amb el llibre dels evangelis a la mà, però no l'he trobada.

Deixeu-me que us ofereixi tres perles del cardenal Martini. La primera és del llibre que recull la seva carta pastoral «Sto alla porta», de 1992-94.

«L'actitud interior i exterior de conversió i reforma constants no significa menyspreu de les formes tradicionals del comportament eclesiàstic o de les populars i senzilles de la vida dels fidels. Reforma no vol dir contraposició entre el qui la promou i l'experimenta, entre el qui se les dóna de reformador i la persona o institució que es considera que ha de ser reformada. Al contrari, és consonància dels uns i els altres en desitjar un sol Senyor: "L'Esperit i l'Esposa diuen: Vine! Els qui escolten, que diguin: Vine!" (Apocalipsi 22,17). El crit de tots és l'anhel comú amb el qual ens ajudem i ens reconeixem transeünts febles i pecadors, plens de nostàlgia pel rostre del Senyor, desitjosos d'anar cap a Ell amb més puresa i veritat. Si cadascun de nosaltres arriba a tenir sentiments de peregrí cristià, d'aquell que vetlla tot esperant l'Espòs, serà més fácil i més joiosa la tasca de caminar junts en contínua conversió i amb alegria […] L'Església és el conjunt de tots aquests peregrins, i s'ha de caracteritzar per les virtuts de deseiximent, despreniment, promptitud en recuperar-se, en convertir-se i reformar-se, totes pròpies del peregrí».

La segona, del llibre «Conversazioni notturne a Gerusalemme», del 2008.

«En el meu cercle de coneguts hi ha moltes parelles homosexuals, persones molt respectades i molt socials. Mai no se m'ha preguntat ni se m'ha acudit mai de condemnar-les. La qüestió és com tractem aquest tema. Quan conec algú personalment, és més fàcil trobar un camí que sostenir tesis generals sobre la qüestió […] Amb tot, a l'Església, ens hem de retreure, en el tracte amb l'homosexualitat, el fet de que, sovint, hem estat insensibles».

I la tercera, la darrera entrevista que li van fer poc abans de la seva mort, i que va ser publicada, de manera pòstuma, al «Corriere della Sera» l'1 de setembre passat. Aquest mes d'octubre, sortirà publicada en català a la revista «Foc Nou».

«¿Com veu la situació de l’Església? 

L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar perquè fos deixeble seu. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més no, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al proïsme. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. ¿On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució. 

¿Qui pot ajudar l’Església avui? 

El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases, que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. ¿Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. ¿On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? ¿Que tenen fe com el centurió romà? ¿Que són entusiastes com Joan Baptista? ¿Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? ¿Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres, i qui estiguin envoltats de joves, i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen, perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu. 

¿Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església? 

Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i ha de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església, ¿és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans? 

La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà II ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot formar part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple, i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donats per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits. 

¿Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en les etapes del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...). 

L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: «Senyor, jo no sóc digne...». Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. ¿Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes? 

¿Què fa vostè personalment? 

L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. ¿Com pot ser que no es mogui? ¿Tenim por? ¿Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt, i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: ¿què pots fer tu per l’Església?»

Copiar i enganxar, per no enganxar-m'hi massa

Fa dies que preparo un altre post. Però faig passar aquest al davant. Allò de l'actualitat, que empeny. I serà un post ben senzill. De copiar i enganxar. I de buscar les diferències.

L'Església católica ha desenvolupat un pensament sobre qüestions socials, en especial en aquests darrers cent anys. El llibre que recull, de manera sistematitzada, aquest pensament assenyala que: «El camp dels drets de l'home s'ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, "tot el que és cert per a l'home, també ho és per als pobles". El Magisteri recorda que el dret internacional "es fonamenta en el principi de l'igual respecte dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanista". La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el respete dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó "els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària". La nació té "un dret fonamental a l'existència"; a la "pròpia lengua i cultura, mitjançant els quals un poble expresa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual"; a "modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l'opressió de les minores"; a "construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada". L'ordre internacional requreix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les naciones, el deure primer de les quals és de viure en actitud de pau, de respete i de solidaritat amb les altres nacions» (Compendi de doctrina social de l'Església, núm. 157).

La Conferència Episcopal Tarraconense, que reuneix els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, l'any 1985 publicava això, en un document que els bisbes actuals encara citen: «Voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. "Entre la família i la comunitat universal, deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu". Perquè fora un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples conceptes més generals, pot substituir la solidaritat inmediata, o bé que aquesta és poca cosa… Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja […] L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l'ordenament civil» (Arrels cristianes de Catalunya).

I encara, en un documnent més recent, just de l'any passat, els actuals bisbes de Catalunya deien: «Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que "hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem", i per això no vol que "aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics". Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home» (Al servei del nostre poble, num. 5).

Tot això ve a tomb de la declaració que el dimecres (3.9.2012) va publicar la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. Diu que estan preocupats pel bé comú a Espanya. I diuen: «Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España» (Ante la crisis, solidaridad, núm. 12).

Les diferències entre els documents citats abans i aquest són, si més no jo les hi trobo, molt clares. Entre d'altres:

– l'Església, i els bisbes catalans ho recorden, el dret dels pobles, en definitiva de les persones que els formen, a determinar com s'han d'ordenar jurídicament i política; i l'Església reconeix el dret a la independència; els bisbes de la CEE fan servir un llenguatge completament catastrofista i negatiu quan, d'aquest dret, en diuen: «propuesta política encaminada a la desintegración unilateral de la unidad de España»;

– per als bisbes de la CET, en el document del 1985, Catalunya és, per a tots els seus ciutadans, la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el punt d'inserció en la cultura universal; per als bisbes de la CEE, això ho és Espanya, i amb una llarga història (com la mesuren?);

– i encara, i no és un punt menor, els actuals bisbes de la CET consideren que no els correspon optarper una determinada proposta, per tant no es fiquen en l'ordenament civil de la societat; els bisbes de la CEE, bé... s'hi fiquen del tot, no?

Nota bene. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han publicat aquest matí mateix una nota on ratifiquen el que havien publicat l'any passat. La teniu aquí: http://www.tarraconense.cat

Espais de mandra

Sóc un mandrós. Mira que m'agrada explicar històries. Però posar-me a escriure-les, és tota una altra cosa. Res, que miro de reprendre el blog.

Ara estic enfeinat en un davantal per a la feina. També hi estic encallat. A veure si així ho desencallo. Parteixo de la idea de tancar-ho tot durant l'estiu. A Florència, amb el Jordi, vam veure un cartell a la porta d'una església, que deia que no s'hi celebraria la missa dominical durant tot l'estiu. No és que vulgui defensar el fet de tenir les esglésies obertes a tota hora. Més aviat penso que cada comunitat cristiana hauria de crear espais de repòs. On tothom que ho necessiti pugui fer silenci, aparcar l'estrès quotidià, experimentar la presència de Déu. El que els clàssics anomenaven "vacare Deo", fer vacances en Déu.

També m'agradaria afegir un apunt sobre la meva convicció (compartida) de que les comunitats cristianes haurien de crear espais, també, d'acollida, on escoltar les necessitats dels nostres germans i germanes. Per dissort, trobo que cada cop més es té tendència a renyar la gent. Hi ha bisbes que ho fan de natural. Els capellans més conservadors ho fan a les celebracions, amb aquells que hi anem regularment o esporàdicament. Però és que ara, també ho fan els més progres. Uf! Això són figues d'un altre paner.