Fa dies que preparo un altre post. Però faig passar aquest al davant. Allò de l'actualitat, que empeny. I serà un post ben senzill. De copiar i enganxar. I de buscar les diferències.
L'Església católica ha desenvolupat un pensament sobre qüestions socials, en especial en aquests darrers cent anys. El llibre que recull, de manera sistematitzada, aquest pensament assenyala que: «El camp dels drets de l'home s'ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, "tot el que és cert per a l'home, també ho és per als pobles". El Magisteri recorda que el dret internacional "es fonamenta en el principi de l'igual respecte dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanista". La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el respete dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó "els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària". La nació té "un dret fonamental a l'existència"; a la "pròpia lengua i cultura, mitjançant els quals un poble expresa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual"; a "modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l'opressió de les minores"; a "construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada". L'ordre internacional requreix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les naciones, el deure primer de les quals és de viure en actitud de pau, de respete i de solidaritat amb les altres nacions» (Compendi de doctrina social de l'Església, núm. 157).
La Conferència Episcopal Tarraconense, que reuneix els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, l'any 1985 publicava això, en un document que els bisbes actuals encara citen: «Voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. "Entre la família i la comunitat universal, deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu". Perquè fora un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples conceptes més generals, pot substituir la solidaritat inmediata, o bé que aquesta és poca cosa… Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja […] L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l'ordenament civil» (Arrels cristianes de Catalunya).
I encara, en un documnent més recent, just de l'any passat, els actuals bisbes de Catalunya deien: «Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que "hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem", i per això no vol que "aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics". Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home» (Al servei del nostre poble, num. 5).
Tot això ve a tomb de la declaració que el dimecres (3.9.2012) va publicar la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. Diu que estan preocupats pel bé comú a Espanya. I diuen: «Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España» (Ante la crisis, solidaridad, núm. 12).
Les diferències entre els documents citats abans i aquest són, si més no jo les hi trobo, molt clares. Entre d'altres:
– l'Església, i els bisbes catalans ho recorden, el dret dels pobles, en definitiva de les persones que els formen, a determinar com s'han d'ordenar jurídicament i política; i l'Església reconeix el dret a la independència; els bisbes de la CEE fan servir un llenguatge completament catastrofista i negatiu quan, d'aquest dret, en diuen: «propuesta política encaminada a la desintegración unilateral de la unidad de España»;
– per als bisbes de la CET, en el document del 1985, Catalunya és, per a tots els seus ciutadans, la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el punt d'inserció en la cultura universal; per als bisbes de la CEE, això ho és Espanya, i amb una llarga història (com la mesuren?);
– i encara, i no és un punt menor, els actuals bisbes de la CET consideren que no els correspon optarper una determinada proposta, per tant no es fiquen en l'ordenament civil de la societat; els bisbes de la CEE, bé... s'hi fiquen del tot, no?
Nota bene. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han publicat aquest matí mateix una nota on ratifiquen el que havien publicat l'any passat. La teniu aquí: http://www.tarraconense.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada