Companys, jo trobo que vindria a ser això

Unes quantes coses. Perquè ho duc al pap. De fa temps. I ho vull dir. Sense ganes de molestar. Més aviat amb ganes de fer pensar. O de fer repensar. És més interessant.

Va de la proposta d'independència de Catalunya. 

Encara que sigui, per a molts de nosaltres, un projecte on volem sumar-hi el màxim de gent possible, probablement cal que en parlem com d'un procés que ja fa temps que ha començat. I que tinc la sensació que la societat civil està accelerant, passant per davant de sigles polítiques. Sense violència, però amb decisió. Això s'ha visibilitzat especialment aquest darrer 11 de setembre. I, d'alguna manera o altra, tothom ha hagut de posicionar-se. Especialment els qui militem en un partit polític. Alguns dels qui fa temps que estem per la independència d'aquest país hem donat la benvinguda a tothom que s'ajunta a aquest projecte, que no és exclusiu nostre. Si volem arribar-hi, hem de caminar els uns al costat dels altres, sense cercar protagonismes, i oberts a tothom, sense excloure ningú, vingui d'on vingui, parli el que parli, o voti el que voti.

N'hi ha que dieu que això de la independència és «prioritzar l'agenda nacional» sobre una suposada «agenda social». I contraposeu uns suposats drets col·lectius i els drets individuals. I això, en temps de crisi, no toca. Mireu: els països, les nacions, no són res sense les persones que les formen. Per tant, no podem desvincular nació i societat. Tot allò que passa a la gent que forma la nació és nacional. I organitzar un estat propi, gestionar els propis recursos, atendre les necessitats dels conciutadans, promocionar la llengua pròpia d'aquest país, és alhora nacional i social. Si un poble, com a col·lectiu, té algun dret, és perquè emana dels drets dels individus que el formen. Desvincular una cosa de l'altra, ho trobo un pèl esquizofrènic.

N'hi ha que contraposeu independència i federació. Que parleu d'interdependències. Que us atreviu a dir, fins i tot, que, fet i fet, Espanya, per exemple, no és independent. ¿Com us ho puc explicar perquè ho entengueu? Els monestirs benedictins formen la Confederació benedictina. Si els monestirs s'han pogut federar és perquè són cases independents. Una comunitat que depèn d'un altre no es pot federar amb d'altres comunitats independents, a no ser que, primer, aconsegueixi la independència. (Tothom hauria de mirar-se els monestirs que tenim a la vora, mirar-se els homes i les dones que hi viuen: aprendríem quatre coses de com fer una societat diferent, aprendríem alguna cosa sobre les relacions familiars. Però això són figues d'un altre paner). Contraposar independència i federació, ara no sé si ho trobo ingenu o pervers. Pel que fa a la interdependència: jo vull que el meu país sigui tan interdependent com ho és Alemanya, França, el Regne Unit, Suècia, Finlàndia, Xipre, Estònia o Espanya, per dir-ne alguns. ¿O és que aquests països poden ser interdependents i el nostre només pot aspirar a ser dependent? 

N'hi ha que us penseu que la independència d'un país és anar «en contra» d'algú. I vosaltres no voleu anar contra ningú. Tranquils, nosaltres tampoc. La independència de Catalunya és una qüestió democràtica, social, inclusiva, dinàmica. És una proposta en positiu. Ho he llegit: un projecte polític es defineix pel que proposa, no per posicionar-se en contra d'alguna cosa. 

N'hi ha que heu desconnectat dels vostres orígens, no sabeu llegir la realitat que us envolta, i, per tant, us heu quedat sense futur. No patiu per l'espai polític que esteu perdent. Preocupeu-vos de servir els vostres conciutadans. La política és això, i no perdre o guanyar llocs de poder.

(Em fan gràcia els qui diuen defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles, però no volen ni sentir a parlar d'una Catalunya independent; es més, diuen que s'hi enfrontaran! Segur que això també està tipificat i és clínicament tractable).

N'hi ha que teniu por de que la independència de Catalunya suposi una fractura de la societat. I això, després de tot el que s'ha fet per cohesionar-la, no pot ser. Ara bé: la societat d'aquest país ja està profundament fracturada. Entre els qui teniu recursos econòmics  i una manera legal d'aconseguir-los i els qui s'han quedat sense prestacions i no tenen res per a fer front a les despeses habituals: habitatge, manutenció, educació, sanitat… Aquells que teniu feina i els qui no saben si podran trobar res per a sobreviure, encara que sigui un contracte escombraria, d'aquells que denigren a qualsevol. Quan no hi hagi ni un sol duro per pagar el més bàsic, anirem a hòsties! 

Ah, ¿que la fractura social era per motius d'origen? Demano disculpes. No sabia que ser d'esquerres volia dir condemnar els nostres conciutadans que han vingut de fora a ser immigrants tota la vida, i els seus fills, i els fills dels seus fills fins a la trentena generació. Sense rebutjar les pròpies arrels (els orígens que no s'han de perdre), ells volen ser i formar part de la societat on viuen. Treballar per i reclamar la independència d'un país no vol dir imposar una identitat o un major o menor grau identitari (l'independentisme no fa més o menys català, ni més o menys catalanista), sinó identificar-se amb els anhels d'autogovern de la societat on vius, i adherir-se a la seva voluntat de tenir un estat propi.

Ah, ¿que la fractura social vindria a ser entre els qui volem la independència i els qui no la volen? És veritat, n'hi ha que no voleu que Catalunya sigui independent. Hi teniu tot el dret. I cal que ho pugueu argumentar públicament. Però, si no us sap greu, no mentiu ni insulteu la intel·ligència dels vostres conciutadans. No ens digueu que el text sagrat de la Constitució no ho permet, perquè, quan us ha interessat i heu pogut, l'heu reformat o us l'heu saltat, sols o en companyia. No apel·leu a la responsabilitat, vosaltres que, irresponsablement, esteu escanyant i condemnant a la misèria emprenedors i mitjans empresaris, treballadors a compte d'un altre i pensionistes, aturats i estudiants. No ens digueu que la independència d'un país és un delicte, un cop d'estat, perquè és mentida. No ens amenaceu amb intervencions militars, a no ser que la democràcia en què pretenem viure sigui una altra mentida. No ens digueu que, sols, ens empobrirem i no ens en sortirem: com si formar part d'Espanya ens assegurés res, ara. No ens digueu que quedarem automàticament (i per sempre més!) fora de la Unió europea, perquè no hi ha cap legislacio que ho determini, i, per tant, civilitzats com som, podrem posar-nos tots d'acord perquè això no passi, si és que ho volem. I si el procés d'independència d'aquest país us causa un tan gran dolor intel·lectual i/o sentimental, sapigueu que hi ha professionals que us poden ajudar a superar-lo.

I espero que, si un dia, a través d'un mecanisme democràtic, us adoneu que la vostra negativa a la independència d'aquest país és el parer d'una minoria, sabreu acceptar l'opció de la majoria. Espero que tingueu estructures mentals suficients per a fer-ho. I prou bondat. Perquè la violència només genera violència. Perquè aquesta fractura social, tingueu-ho clar, només es dóna quan no s'accepta el joc democràtic.

Ah, un últim apunt. Per no deixar-nos ningú: l'11 de setembre de 2012, no només va haver una manifestació unitària i multitudinària a Barcelona; per tot el territori català, es van multiplicar convocatòries populars i reivindicatives organitzades per tota mena d'entitats. Sí, som molts més que un milió i mig els qui treballem per i reclamem la independència d'aquest país, Catalunya. Gent de tota tribu, llengua, edat, condició social, econòmica o laboral, homes i dones, de primera hora o acabats d'arribar… En aquesta taula d'en Bernat, tothom qui ho vulgui hi és comptat. 

I encara. Una de les raons perquè vull la independència de Catalunya: vull deixar de ser independentista, vull ser independent. I vull deixar-ne de parlar, d'una vegada per sempre. El que passa a Suècia, o Noruega, o Estònia, o a Xipre, o a Andorra, de fet.