Diumenge passat, 12 d'agost, es van clausurar els Jocs olímpics, a Londres. Encara que jo no sigui massa d'exercici físic, sempre he trobat que els jocs olímpics eren l'ocasió per a reconciliar-me televisivament amb algunes disciplines que m'agraden i que no tenen res a veure amb el futbol. Suposo que també hi té a veure la mala consciència de no fer esport. I això que em seria saludable. I calla que no m'agradés i tot.
Però no és de la meva relació amb l'esport que volia parlar en aquesta entrada. Sinó d'un detall de la cerimònia inaugural dels jocs que em va cridar l'atenció. Un detall que no m'he pogut treure del cap durant aquests dies: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de sanitat i la «world wide web»? ¿què hi feien, en la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics?
Avui, he googlejat i he anat a parar a la guia de la cerimònia, una publicació destinada als mitjans de comunicació. En aquesta guia hi ha un escrit de Danny Boyle, el director artístic de la cerimònia. Hi explica el fil argumental de l'espectacle. Com que la idea m'ha agradat, la vull compartir aquí.
Es tractava de mostrar tres revolucions en el si de la societat britànica: la revolució industrial, la revolució de les actituds socials dels anys 60 del segle XX, i la revolució digital (que ens és ben contemporània). Tres revolucions que han arribat a canviar moltes coses en el món. La idea que Boyle volia subratllar era que, a través de la prosperitat de la indústria, a través de la nació humanitària que va construir l'Estat del benestar, a través de la joiosa energia de la cultura popular, a través del somni de la comunicació universal, es pot arribar a construir un món millor.
D'aquí, l'homenatge al National Health Service, la institució que gestiona el servei sanitari públic, la institució que més uneix la població britànica (les seves premisses inicials han estat: atenció gratuïta, comprensiva, equitativa i igualitària). Va ser fundada després de la segona guerra mundial. El seu impulsor va ser el diputat laborista Aneurin Bevan (1897-1960). Bevan defensava que no hi ha cap societat que legítimament es pugui considerar a si mateixa civilitzada si, adduint la manca de mitjans, nega l'atenció mèdica a un malalt.
Ara, torno a preguntar: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de salut, el «world wide web»? ¿I els jocs olímpics? La resposta, una frase que va aparèixer diverses vegades durant la cerimònia inaugural: «This is for everyone», això és per a tothom. Es pot construir una societat millor, creativa, exuberant, excel·lent, i fer que sigui per a tothom.
Em va sorprendre positivament veure aquesta idea exposada en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics. I, per això, he volgut compartir-la, aquí, al blog.
Un PS. Ho llegeixo a El País del dimarts 14:
Un jove d'origen colombià que pateix esquizofrènia ha perdut la residència legal a Espanya, i, per tant, també el dret a l'atenció sanitària. No pot costejar-se ni un psiquiatra privat ni els més de 300 euros mensuals que costen els seus medicaments. Depèn de l'ajuda d'una ONG que li proporciona atenció i medicació. A partir del setembre, les autoritats sanitàries espanyoles desactivaran les targetes sanitàries dels anomenats immigrants sense papers. I pot ser que més de 150.000 persones es trobin en una situació similar al del noi colombià.
Un altre PS. No m'amago de voler la independència de Catalunya. Però tampoc no em vull amagar del convenciment de que aquesta independència ens ha de servir per a construir una societat millor, solidària, oberta, autocrítica, tolerant i per a tothom. Entre d'altes coses.
I un últim PS. Em diu el Jordi que hauria de fer exercici, que em cansi físicament. Així no estaria tan cansat psicològicament o anímicament al cap del dia. Li hauré de fer cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada