Cap a la regió desconeguda

25 de juliol. Ple del Parlament de Catalunya. Tema: nou pacte fiscal, la caixa i la clau de la caixa. Vaig tenir la valentia de seguir-lo pel 3cat24.cat. I em vaig quedar amb una expressió usada tant per la portaveu del grup del PSC com per la del PP: o el govern de la Generalitat els feia cas o entraríem, de la mà d'ERC i IC-Verds, en un àmbit desconegut, en un camí que no sabem on porta, el camí cap a la regió desconeguda; i això només causarà (segur, segur) frustració, i altres desgràcies vàries (l'insalvable xoc de trens, i sense mèrit de la RENFE). 

El camí cap a la regió desconeguda, el camí vers el desconegut. És això, el que se'm va quedar. I vaig pensar: ¿a què es refereixen? ¿Al camí cap a la independència? ¿La independència d'un país, en aquest cas Catalunya, és aquesta regió desconeguda? Però, si el camí cap a la independència d'un territori no és cap camí al desconegut! Es pot no estar-hi d'acord. Es poden defensar raonablement d'altres alternatives. Però no es pot dir, si no és des del cinisme o des de la mentira, que és un camí que no sabem on porta, una aventura de la qual no en sabem el destí, una ruta desconeguda.

Perquè sabem perfectament cap on duu. La independència d'un país no és cap mite, ni cap miratge. Els Països Baixos. Finlàndia. Noruega. Àustria. Austràlia. Fiji. Madagascar. Brasil. Canadà. No cal ser exhaustiu. Són països que, al llarg de la història, han assolit la independència respecte d'un altre país. Si algú gosa dir que iniciar un procés cap a la independència és fer un camí que no se sap on duu, digueu-li que duu a Estònia, per exemple. 

El camí cap a la independència l'han fet molts altres col·lectius abans que nosaltres. No és un camí fàcil, ni breu, ni senzill. No es tracta de fer una declaració institucional i ja està. L'acte constituent pot ser tan imminent com es vulgui. Però després ve tot el procés de construcció d'un país, d'un model de societat, de recerca del reconeixement, i de la cooperació amb d'altres pobles, de la defensa dels drets fonamentals, sumant-hi esforços i minimitzant els conflictes. 

I això, lluny de ser una regió desconeguda, un camí cap a no se sap on, és el mateix procés que han seguit molts d'altres pobles abans que nosaltres. I és un procés apassionant. N'estic convençut.

Ah, el títol de l'entrada! L'any 1907, el compositor britànic Ralph Vaughan Williams (1872-1958) va escriure una cançó per a cor i orquestra sobre un poema de Walt Whitman: «Toward the Unknown Region». El poema descriu la incertesa de la vida, per on l'ànima ha de moure's sense mapes, ni guies, ni camins. Darest thou now O soul, walk out with me toward the unknown region (ara, estimada ànima, camina amb mi cap a la regió desconeguda). La regió desconeguda, doncs, és la nostra pròpia vida, que només l'aprenem a viure vivint-la, sense pors, ni covardies. Amb alegria. Desfent-nos de tots els lligams que ens tenallen. Nor darkness, gravitation, sense, not any bounds bounding us (sense foscor, ni gravitació, ni sentit, ni cap límit que ens delimiti). Aquí, en l'àmbit de la vida, quadra perfectament el famós vers de Martí i Pol: «via fora, que tot està per fer i tot és possible». 

I deixeu-me acabar-ho de lligar tot. Ara entenc això: «El dret de les nacions no són sinó els drets humans conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària». Ho afirmava Joan Pau II a l'Assembles general de les Nacions Unides per la celebració del 50 aniversari de la seva fundació, l'octubre de 1995. I vés que no tingués raó!