El passat és com un trampolí des d'on agafar impuls per a anar a petar allí on espero arribar, que és el futur. Mentrestant, el que realment existeix és l'ara, el present: un punt o altre del salt. Sóc enlaire. I sense xarxa. Uf, quina mandra! Però és el que toca. Esperar, un dia, o un moment o altre, l'aterratge.
2 comentaris:
Les convalescències van molt bé per escriure. Crec. És un suggeriment. M'agradarà molt llegir-te!
Bé, aquesta és la meva primera visita al teu bloc! Som un grup de voluntaris i començar una nova iniciativa en una comunitat regional en el mateix lloc exacte. El teu bloc ens ha proporcionat informació valuosa per a treballar. Vostè ha fet una tasca meravellosa!
Publica un comentari a l'entrada