El P. Gregori

Anem enrere, al mes de març. Un parell de setmanes abans, l'Andreu Martínez m'havia avisat que el P. Gregori estava molt malament, que la seva ja feble salut havia patit una forta davallada. El dimecres 18 de març, al migdia, em va arribar la notícia de la seva mort. De seguida, vaig escriure el text que em va demanar en Jordi Llisterri per a catalunyareligio.cat i que reprodueixo més avall. Abans, però, un parell de records.

Un matí, dia de solemnitat. Estàvem tots dos, no recordo ben bé perquè, al despatx, sobre el claustre. Bé, dic mentida. Segur que jo estava treballant en el llibre de Vespres. I ell, probablement també.

Són dos quarts d'onze. I sona el primer toc per anar a conventual.

—Jordi-Eduard, quina nota sona?

I després, em va preguntar per la sensible, la dominant, els harmònics, la concomitant… Vaig suar molt per desxifrar el so d'una campana.

«Còpies de Música», el despatx de Trobades, ja no existeix. Si més no, al lloc on era. Però, tot i que no m'agrada deixar-me endur per la nostàlgia, de tant en tant vagarejo per aquelles quatre parets, tal com les recordo, cobertes d'estanteries plenes de papers de música, les famoses fitxes que, amb diligència, repartíem entre els fidels els monjos joves, abans de la missa conventual, i, com podíem, recollíem en acabar-la. En una taula, la màquina d'escriure música, que havia vingut d'Amèrica, i que va posar a prova la meva fràgil paciència. I el primer Macintosh amb el qual vaig treballar, gairebé sense ni voler-ho.

Jo treballava al costat d'un dels finestrals, de cara a la paret, i, darrere meu, la taula del P. Gregori, amb la foto del P. Anselm sota el vidre, i uns grans munts de papers sobre la taula: el que l'ocupés en aquell moment, l'estudi sobre el Llibre Vermell, i les Vespres. Tot al seu ritme, sense presses.

Si havia d'escriure un cant, portava el text escrit en una fitxa, escrit a màquina. I, com un iconògraf, contemplava aquell text, en silenci. El rumiava, el rosegava, per dins. I agafava un paper pautat i un llapis. I començava a escriure. Una, dues, tres, tantes vegades com calgués. Corregint aquí i allà. Tot en silenci. Tot sonava en el seu interior. Fins que s'aixecava i se n'anava al piano de la sala de la façana, a provar com sonava: el cant ja estava enllestit. Enllestit, en aquell moment, perquè al cap dels anys podia revisitar-lo per qualsevol raó, i fer-hi correccions (ai, els pecats de joventut).

Els records també passen per les Trobades d'Animadors de Cant. Pel P. Gregori afable que molts de Trobades recorden. Afable, amb un somriure a la boca, però exigent i implacable, tocat d'una ironia disfressada de posat seriós.

El P. Gregori Estrada forma part del meu bagatge. Una part molt important.

I aquest és el text que vaig publicar a catalunyareligio.cat

Feia un parell de setmanes que el germà Andreu Martínez ens havia avisat que el pare Gregori Estrada havia tingut una forta davallada a causa d’una infecció respiratòria, que se sentia molt feble, i que havia demanat la unció dels malalts. Aquest dimecres, al migdia, ens arribava la notícia de la seva mort, després d’una llarga vida (hagués fet 97 anys el proper 28 d’abril), d’una llarga vida de monjo (en feia 80 que havia entrat al monestir, després d’haver passat per l’Escolania).

Sense voler-ho, ha estat per a molts mestre en molts sentits. El Mestre Gregori, com li deien a les Trobades de Cant. Mestre en el camí monàstic, a Montserrat, veritable casa de pau. Mestre en l’amistat. Mestre musical. És aquest mestratge, fet de manera discreta i silenciosa, des de l’amabilitat i la senzillesa en les formes, però des de la fermesa i la tossuderia en el fons, el que molta gent de les nostres comunitats ha rebut del pare Gregori.

Organista, campaner, professor de música i de gregorià al noviciat, director del cor de monjos, musicòleg, compositor. Des del seu despatx de Còpies de Música (un espai que avui dia ja no existeix), va produir centenars de fitxes amb els cants de la Missa conventual, els salms de les Vespres, les vetlles de pregària, els invitatoris de Matines, o les Laudes cantades de les solemnitats. El despatx on, un dia, vam canviar una màquina d’escriure americana amb caràcters musicals per un ordinador, i vam seguir fent feina de monjo medieval, però amb instruments del segle XXI; on hi havia una muntanya de papers per a cada cosa a cada racó, també per al Llibre Vermell; el despatx des del qual cada any es convocaven les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Aquests cursos, ideats pel pare Gregori, juntament amb Lluís Virgili, Leo Massó i Oriol Martorell, han estat, des del 1970 (més de 40 anys!), la principal formació de milers de directors de cant de les parròquies de les diòcesis de parla catalana, ben bé des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Són molts els cants que tenim en la nostra memòria i que porten la signatura del pare Gregori, encara que no en siguem conscients. Des de la senzillesa d’algunes de les melodies oficials del nostre Missal fins a la complexitat dels càntics del tercer nocturn de les matines de Nadal, des d’alguns dels salms que més sonen a les vespres de Montserrat (el 109 «Oracle del Senyor al meu Senyor», el 44 «Un bon auguri em surt del cor», o l’elegància del Càntic de Maria dels diumenges, o el de Zacaries de Laudes) fins a l’agosarament de la «Salve Montserratina». Des dels cants propis i salms responsorials d’una bona quantitat de diumenges i solemnitats fins a la complicada i dissonant expressivitat de les estrofes del cant d’ofertori que canta l’Escolania el Diumenge de Rams.

Què caracteritza a aquesta música? Encara que soni a broma, el pare Gregori Estrada feia una música conceptualment gregoriana. M’explico: com en el gregorià, la seva música es troba al servei de la paraula, perquè canta la Paraula de Déu; per això, el compositor, com l’iconògraf, reclòs en el seu secret, meditava la Paraula abans d’extreure-li aquella música que ja conté i que ens fa cantar el Déu inefable. Com en el gregorià, la música del pare Gregori mira de ser el màxim d’adient per al moment celebratiu: els salms, els responsoris, els càntics, les antífones, els himnes, els salms responsorials o els al·leluies, sonen al que són, però també, en entrar a la basílica i sentir-los, ens situen en l’hora del dia o el temps litúrgic que celebrem. Com en el gregorià, en fi, la música del pare Gregori té present la comunitat a la qual vol ajudar a pregar; tot i semblar difícil d’aprendre, de fet el que és difícil és d’oblidar-la un cop apresa. Aprendre un cant seu requereix, això sí, sortir de la zona de confort per agafar un camí més estantís, com la vida que val la pena ser viscuda, la del creient que, fins i tot per camins tenebrosos, avança sense por, sabent que el Crist és a prop seu.

Aquest diumenge, al Full per a la celebració de «Missa Dominical», hi proposo una resposta al salm escrita per ell. Quan la canti, a la Catedral de Tarragona, pensaré en el pare Gregori, amb l’esperança que estigui cantant la litúrgia del cel, ell que havia posat música a la nostra litúrgia de la terra.