Arrels

Encara no feia tres dies que havia penjat l'anterior entrada, parlant del P. Gregori Estrada, que em va arribar la notícia de la mort del P. Cebrià Pifarré. Sabia que feia molt de temps que estava malalt, i que la malaltia s'anava agreujant. L'havia tingut de professor. Però sobretot el recordo com a germà gran, en la comunitat monàstica. N'explicaria algunes anècdotes. Però el que ara em ve al cap és una imatge. 

La nit de cap d'any, a Montserrat, s'acostuma a celebrar una vetlla de pregària per la pau. No hi acostuma a ser-hi tota la comunitat, sinó uns pocs monjos que organitzen la litúrgia i acullen els peregrins que aquella nit, pel que sigui, pugen a Montserrat, i la gent que s'estan a les cel·les durant les festes de Nadal. Després de la vetlla, es feia un ressopó amb una mica de coca, xocolata i vi dolç. 

La imatge que em ve al cap és la següent: devia ser la nit de cap d'any del 1991 o del 92. Ja a les acaballes del ressopó,el P. Cebrià i un servidor estem embadalits escoltant el que un amic de la comunitat, Paulo Barrera, ens explica dels monestirs del Mont Athos. I, de cop i volta, en Paulo ens entona una nota, que el P. Cebrià i jo comencem a cantar a manera de pedal continu. I a partir d'aquí, la veu del Paulo s'enlaira amb la melodia del «koinonikon» de la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom.  Es fa un moment màgic, com un instant suspès en el temps. En acabat, tot torna a la quotidianitat. Però l'instant es queda en els nostres cors. Més de vint anys més tard, el revisc.

Al monestir, de tant en tant, vaig començar a escriure versos. No m'atreveixo a dir-ne poemes. Són ratlles curtes. Una vegada, en vaig escriure un que es deia «Arrels». Parlava de la mort; en concret, de com vivia jo la mort dels germans de monestir. I feia servir una imatge que em va semblar com a molt suggeridora: «Les morts viscudes són àncores dels vius que hem de morir». La idea era que persones que has enterrat t'arrelen cada cop més al lloc on vius. No és una mala idea. Però només és una dimensió de la vivència. De fet, més que de la mort dels companys de camí, parla de la meva pertinença a aquell camí, al lloc on visc, al tros de terra i d'història que m'ha tocat viure.

Ja fa molts anys que no sóc a Montserrat. I, a Tarragona (i també a Barcelona), ja hi he enterrat persones (i també algun vincle relacional) que han estat companys de viatge. Fa poc més d'un any, van morir dos amics que m'havia estimat molt. Ara, en certa manera, les morts viscudes són ferides, que costen més o menys de curar; són moments de fosca que ens mostren la llum en què sembla que vivim, l'estantís present continu de la nostra vida.

(La foto és del bloc: http://hostaletsdepierola-caminsipaisatge.blogspot.com.es)

Torno a l'instant suspès en el temps que vaig viure un cap d'any, a Montserrat, amb el P. Cebrià i el Paulo Barrera. Aquell moment em revé com una escletxa de llum. I potser les morts viscudes poden arribar a ser-ho. Potser és com jo, que no vull morir, vaig interioritzar la mort, de jove. Mireu com ho deia en aquell poema, «Arrels»:

Les morts viscudes
són àncores
dels vius que hem de morir.

Són esclats de llum 
que fan adonar-nos, 
en un moment fugisser,
conscientment fugisser,
de la fosca que ens envolta.

Són adéus callats,
llunyans,
a la terra on ens arrelem.

La mort viscuda
és un crit d'alegria
pel do de la vida.

Història d'una vida

Tsili és una supervivent. S'amaga, menteix i calla. I oblida. Viu de manera encongida, discretament, sense cridar l'atenció.

Tsili no és cap heroïna. Però sobreviu al pitjor dels horrors: l'Holocaust nazi. Ella no ho sap, però en sobreviu. 
Tsili es fa gran al mateix temps que aprèn a sobreviure. I també aprèn a fugir, sense aturar-se. A fugir de la crueltat, carregada de crueltat. Com tots els supervivents.

Aharon Appelfeld va escriure «Tsili. Història d'una vida» el 1982. Club Editor va publicar-ne la traducción catalana el 2013.
Appelfeld és un ciutadà israelià, nascut el 1932 a Czernowitz, Bucovina, un territori dividit entre Romania i Ucraïna. Tot i que la seva llengua materna és l'alemany, de ben jove escull escriure en hebreu. Per a Appelfeld, l'alemany està irremeiablement lligat a l'experiència de l'Holocaust. I troba que l'hebreu és concís, i conté la riquesa de la imatgeria bíblica. Actualment, és un dels escriptors en hebreu més premiats.

Precisament, l'Holocaust ha esdevingut el tema literari d'Appelfeld. Però no des de la referència explícita, o des del punt de vista autobiogràfic, sinó a través de la vida dels jueus europeus durant el segle XX. En especial, l'experiència vital dels supervivents que emigraren a Palestina, abans de la fundació de l'Esta d'Israel. L'Holocaust, per a Appelfeld, és context i metàfora.

«Tsili» és una novel·la breu. Captivadora i dessoladora. Feta, com la vida de la seva protagonista, més de silencis que de grans discursos. Una vida aspra, eixuta, grisa, feta «de treball, d'oblit i d'alguns moments inexplicables de delit». 

No cal passar per l'experiència terriblement crua i dura de la Tsili per viure un dolor que sembla que només es pugui tornar fat i buit. Hi ha una frase de la novel·la que glaça: «Als ulls tenia l'amargor punyent de la gent que a l'hora de la veritat els estudis no els han servit de res». Glaça perquè il·lustra de manera alarmant l'amargor de molta gent que, avui dia, sobreviuen dolorosament en el seu present, un present sense il·lusió ni projecció, perquè el seu futur és aquest mateix present dolorós i buit.

Prefereixo contemplar-ho d'una altra manera, des de la lluita quotidiana, encara que sigui cansada, extenuant, desesperant. Com en el poema de M. Martí i Pol que us transcric aquí, del llibre «Temps d'interluni», i que fa molts anys que m'acompanya:

LA VIDA

Res no em distreu i m'afeixuga tot.

Potser mai un dolor tan persistent 
no m'havia colpit.
                                I què puc fer?
No espero cap prodigi,
cap canvi inesperat i sorprenent.

Del pou se'n surt fent-se malbé les mans
i potser els sentiments.
                                          Només vivint,
amb tot el risc i tota l'esperança,
reconduïm la vida.

M'agrada el disseny antic de les portades dels llibres del Club Editor. És un disseny que els fa, paradoxalment, moderns. També m'agraden les tripes del llibre: la tipografia utilitzada i els espaiats em fan sentir molt còmode, com a lector. I tot l'aspecte físic del llibre em fa sospitar que també m'agradaran les històries que expliquen. I, per ara, l'he encertat força.

L'última experiència, «Tsili. Història d'una vida», d'Aharon Appelfeld.