2 de juliol

Ja està, ja s'han acabat els Jocs del Mediterrani Tarragona 2017+1 (no és meu, però ho he trobat encertat). I això és el millor que ens han deixat: que s'han acabat, que no se n'han d'organitzar cap altre a Tarragona. Prou, ja està. 

Perquè el que ens queda sura en un mar de dubtes: una Anella Mediterrània que ningú no sap ni quin reglament d'ús tindrà ni qui ni com es gestionarà.

Això sí, ens deixen, al centre de la ciutat, una cosa que ha passat força desapercebuda, perquè no s'ha fet servir per als Jocs: la nova Residència Sant Jordi amb el centre esportiu. Estava programat perquè s'estrenés el 2017 acollint les competicions de voleibol i inaugurant la residència; un cop passats els Jocs, en l'espai de la pista de voleibol s'hagués construït la piscina. Però el canvi de calendari va obligar a prescindir d'aquesta instal·lació: es va passar a construir directament la piscina;  i sí, està en funcionament des de l'estiu de l'any passat. Això sí, en lloc de la gent dels Jocs, qui va estrenar la nova residència van ser els cors internacionals convidats a la Setmana Cantant 2017 i el centre esportiu es va omplir de joves de la ciutat i del territori.

Si una cosa s'ha retret molt a aquests Jocs, entre d'altres, és la poca implicació dels tarragonins, més enllà de la meritòria i altruista feina dels voluntaris. Què n'esperaven? Quines campanyes s'han fet, des de que es va aconseguir ser la seu dels Jocs? Si molt m'apures, des de l'any passat? Més enllà de la propaganda en algunes marquesines de bus i dels cartells en els fanals d'alguns carrers? Més enllà del logo en les copes d'Estrella Damm (que van haver de canviar per adequar el 2017 al 2018; em fa l'efecte que tot el que no depenia ni del Govern d'Espanya ni de l'Ajuntament de Tarragona estava llest per a fer els Jocs el 2017… però només és un efecte que em deu produir la calor de l'estiu) i passejar per escoles l'indefinible «Tarracvs»?

Tot obscur i opac o absent. Tant que no han posat ni un trist plafó al mig de la Rambla amb el calendari, l'horari i la localització de les diferents disciplines esportives… 

Volia acabar l'entrada amb això del plafó, que, bromes a banda, és de les coses més efectives pel que fa a publicitat al centre de Tarragona… Ja està, ja s'han acabat els Jocs. Per a la història, quedaran les fites esportives. De la resta, se n'ha de fer responsable el Comitè Organitzador. Fins i tot si haguessin estat un èxit total, tindria la responsabilitat de ser transparent amb els ciutadans; que la transparència no només s'ha d'exigir quan ens ensumem foscos tripijocs.

El nom de Déu

Permeteu-me una broma. Duc el nom de Déu. De debò.

Mireu, em dic Jordi. Que ve del grec Geōrgios, que té el seu origen en les paraules «ge», terra, i «ergon», treballar, és a dir: aquell que treballa la terra, el pagès o el vinyater. 

I ara contempleu un moment aquestes paraules que l'Evangeli de Joan (15,1) posa en boca de Jesús: «Jo soc el cep veritable i el meu pare és el vinyater». En grec: «Ego eimi ē ámpelos ē alēthiné kaí o patér mou o geōrgós estiv», o, si em permeteu la jocosa llicència etimològica: «Jo soc el cep veritable i el meu pare és el Jordi». Ja veieu quin noble nom compartim Déu i un servidor!

Ara seriosament: Déu només té nom en el sentit de tenir paraula, de ser fidel. En el sentit onomàstic, Déu no té nom. Quan els humans posem nom a les persones, els éssers vius, els objectes, la realitat que ens envolta, en certa manera prenem possessió d'ells. Recordeu el segon relat de la creació del llibre del Gènesi (2,19-20): «El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat».

Déu és inagafable, no el podem posseir; sempre que ho provem se'ns esmuny. Que li ho expliquin a Moisès (Èxode 3,13-14): «–Quan aniré a trobar els israelites i els diré: "El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres", si ells em pregunten: "Quin és el seu nom?", què els he de respondre?». I aquesta és la resposta de Déu: «Jo soc el qui soc». Un no nom. 

És la mateixa resposta que Jesús dona als qui el van a detenir, a l'hort de les oliveres: «"Qui busqueu?"; "Jesús de Natzaret"; "Jo soc"». Per això els qui el van a detenir cauen per terra, perquè han sentit com Jesús s'identifica amb l'únic nom que coneixen de Déu: «Jo soc», «ego eimi».

Perdoneu-me, doncs, la broma amb què he iniciat aquesta entrada. Déu no té un nom com tots nosaltres. Però em fa gràcia que el grec em permeti dir que Déu és el «geōrgós», i jo soc el Jordi, el Geōrgios. I m'agrada formar part del cep que ell cuida.

Condemnat falsament

Dilluns passat, tot just començada la Setmana Santa, vaig cantar un muntatge de la Passió segons sant Joan, de JS Bach. I se'm van acudir algunes coses que vull verbalitzar literàriament. I aprofito aquest matí de Dissabte Sant per a fer-ho. Té a veure amb el que aquests dies celebrem els cristians. Però aquí vull fer una aproximació merament humana, sense fer teologia. I de pas, faig memòria de Bach, en el seu 333è aniversari, que aviat està dit. Espero sortir-me'n.

Jesús de Natzaret era una nosa per al poder religiós d'Israel. I al poder polític romà a la regió de Palestina li anava molt bé tenir la jerarquia religiosa (grans sacerdots, mestres de la llei, fariseus…) tranquil·la, perquè prou feina tenia amb les revoltes que, de tant en tant, es giraven contra Roma. 

Els evangelis, primer de tot, fan teologia. Però, llegint els quatre relats de la Passió, hi ha detalls coincidents que apel·len a la més elemental humanitat: el just que dona la vida pels altres, l'innocent falsament condemnat, desvetlla tot el respecte per part de creients i no creients, per poca empatia pels altres que es tingui.

Aquest tema, probablement universal, travessa els segles i ressona entre nosaltres, i desvetlla la nostra solidaritat. I, com en temps de Jesús de Natzaret, entre nosaltres també hi ha qui justifica i recolza la persecució injusta, revestida, això sí, de formes judicials aparentment impecables.

«Si ho investiga la policia, deu ser perquè no és net», «no ho dic jo, que ho diu un jutge», «de ben segur que s'ha detingut aquestes persones perquè han comès molts delictes», «el que han fet era il·legal», «s'han saltat la llei, ningú no es pot saltar la llei»; i un es pregunta: i quins delictes concrets han comès? quines lleis s'han saltat? que potser un jutge no pot actuar amb ànims únicament venjatius? que potser un govern no pot moure la fiscalia a actuar amb caràcter únicament repressiva? «No home, no, que hi ha separació de poders, i els jutges són tots justíssims, i, de fet, vosaltres, els dissidents, sou els malvats, dolents, sediciosos i rebels!». 

«Quina falta ens fan els testimonis!», «si aquest home no fes res de mal, ja no l'entregaríem», «nosaltres tenim una llei, i segons la llei, mereix pena de mort». No, no són declaracions recents d'un líder polític o d'un diputat o d'un tertul·lià qualsevol, no: són els argumenyd dels grans sacerdots i fariseus davant de Pilat, quan aquest els diu que no troba cap motiu de condemna en Jesús. Què va gosar dir Pilat? El problema no era que Jesús hagués comès algun delicte. El problema era Jesús mateix i el que predicava. Tot molt legítim, però problemàtic. I calia eliminar aquest problema: més valia que un sol home morís per tot un poble, que no pas un poble morís a causa d'un home. I els grans sacerdots van amenaçar Pilat de la manera més convincent per a qualsevol que visqui d'un nomenament: «Si deixeu lliure aquest home, és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar». Ah, l'argument definitiu: a veure si ets tu, el traïdor, el sediciós, el rebel!

Eliminar el diferent, el dissident, el qui planteja alguna cosa diversa al que està oficialment establert: eliminar-lo de qualsevol manera. «Quina falta ens fan els testimonis!»; les falses acusacions d'aleshores són les postveritats d'ara. 

La segona part de la Passió segons sant Joan, de JS Bach, comença amb el coral: «Christus, der uns selig macht». Us faig un intent de traducció: Crist, que no coneixia pecat ni error, va ser detingut com un lladre, conduït davant una multitud sense ànima, abandonat pels seus amics. Ell, que va guanyar la nostra salvació, va ser falsament acusat, va rebre la burla, el menyspreus i les escopinades, tal com ho havia predit l'Escriptura».

Escolteu-ho en aquesta versió:

La llei està al servei de l’ésser humà, i no al revés. La resta, misèria i maldat. S’hi posin com s’hi posin.

No lloc

Començar l’any en un hospital no és que sigui la primera opció que et passa pel cap a l’hora de planificar una festa. Però ja portem cinc dies pendents de la bronquitis que té ma mare i de la seva evolució. I ara tocava acudir a urgències.

Tot dinant, a la cafeteria de l’hospital, he donat tombs a un concepte que alguna vegada he fet servir per a etiquetar o posar títol a fotos d’Instagram: els no llocs.

Només tinc una vaga idea de la teoria del filòsof Marc Augé, però la suficient per a passar el temps pensant-hi entre aquestes quatre parets blanques, el llit i els monitors que mostren les constants vitals de la meva mare.

Per dir-ho a la manera de la Wikipedia, un no lloc vindria a ser un espai de pas, transitori, que no té prou importància com per a ser considerat lloc. Un espai no personalitzat, no configurat per la vida dels que l’ocupen i, per tant, circumstancial. Una autopista, una estació de tren, una habitació d’hotel… espais que ocupem uns minuts, unes hores o uns dies, però que no aporten res a la nostra identitat, perquè és difícil interioritzar-ne els seus components. Les relacions que s’hi estableixen són artificials. I els individus som tractats a partir d’un DNI, d’un bitllet de transport, d’una targeta de crèdit o d’una targeta sanitària (o aquella polsera blanca amb codi de barres que duu el teu nom).

Què passa, però, quan has de passar una temporada (no ja dies, sinó setmanes o mesos) en l’habitació d’un hospital, o l’habitació d’un hotel, o la cel·la d’una presó? 

Per molt transitoris que siguin aquests espais, la més o menys llarga duració temporal de l’estada fa que acabem aportant-hi elements i detalls de les nostres circumstàncies vitals que els modifica i ens els fa identificables no com a casa, però sí com a lloc on estem vivint en aquell moment. Que no és el mateix. 

Potser hi posem unes plantes, uns llibres, uns estris que ens fan aquell espai menys anònim i més reconeixible de la quotidianitat que ens toca viure-hi. També la gent que hi treballa (funcionaris, sanitaris, treballadors) entra a formar part d’aquesta quotidianitat i, per tant, del cercle de relacions habituals. 

Potser l’espai físic, concret, de l’habitació no serà mai casa nostra; però, després d’una estada llarga, aquell hotel, aquella presó o aquell hospital (per tot allò que hi hàgim viscut) sí que tindrà una especial incidència en les nostres vides. 

I el no lloc, potser, i subratllo aquest potser, passarà a ser un lloc per a alguns dels nostres conciutadans, sense perdre les característiques de no lloc.

De desigs per a aquest any que comencem, en tinc un bon sac. Però aquesta entrada fa que n’expressi uns pocs: que els qui heu de viure lluny de casa en una habitació d’hotel pugueu tornar aviat; que els qui esteu tancats a la presó trobeu aviat l’abraçada dels vostres; que els qui passeu els dies en un hospital recupereu aviat la salut i us incorporeu de nou a la vostra comunitat. I la resta, que no ens trobem en cap d’aquests situacions (o que ens hi trobem el mínim imprescindible!). 

«Octavillas»

Mireu aquesta foto.

Són unes fitxes amb els cants de la missa, que els monjos de Montserrat van començar a produir a partir dels anys setanta i les repartien entre els fidels que pujaven al santuari i assistien a la missa de la comunitat. Així podien unir-se al cant dels monjos i de l'escolania. Una fitxa per cada diumenge de l'any i per a d'altres dies assenyalats. Els anys que vaig ser-hi de monjo (finals dels vuitanta) encara les repartíem els monjos joves entre els fidels, uns minuts abans de començar lla celebració de l'Eucaristia. I, al final, les recollíem de nou (les que quedaven, és clar!). I em sembla que, amb aquesta introducció, n'hi ha prou.

Recordo una anècdota, explicada per algun dels monjos grans. De la mateixa manera que, actualment, els Mossos d'Esquadra tenen una oficina fixa a Montserrat, durant molts anys la Guàrdia Civil també van tenir-hi un destacament. Situem-nos: Montserrat, anys setanta, guàrdies civils.

La qüestió és que uns agent que feia poc que havien arribat al destacament, un dia, es van presentar corrents davant el seu cap: «¡Hay gente que sale de la iglesia con unas octavillas subversivas que les han repartido los monjes!». I li van mostrar el material confiscat. En veure-ho, el cap els va etzibar: «¡Esto son cantos de misa, estúpidos!». Torneu a mirar la foto: aquestes són les «octavillas subversivas».

Ara hauria de venir l'aplicació actual de l'anècdota. Però, oi que no cal? Encara ara busquen (o els fan buscar) material subversiu. A Constantí, a Valls o on convingui. I algú amb cinc dits de front els hauria de dir, també (a ells o a qui els enviï): «¡Esto sólo son papeletas de votos, estúpidos!».

Per què comparteixo aquest article amb vosaltres?

Estic llegint un llibre molt recomanable del P. James Martin, jesuïta. El títol: «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGTB Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity». Vaig descobrir aquest llibre a partir d'una adaptació de la introducció que es va publicar al Washington Post amb el títol: «Why I wrote about the Catholic Church and the LGBT community?», i he de reconèixer que em va agradar. I que la meva experiència vital i les meves idees sobre la qüestió estaven molt d'acord amb algunes de les seves consideracions. Per això he volgut traduir-lo i compartir-lo amb vosaltres. 

Per què vaig escriure sobre l'Església catòlica i la comunitat LGTB?

Per James Martin, SJ

L'estiu del 2016, un home armat va assaltar un club nocturn popular entre la comunitat gai d'Orlando i va assassinar 49 persones en el tiroteig massiu més gran en la història dels Estats Units.

En resposta, va haver milions de persones en aquest país que van mostrar el seu dolor i van expressar el seu suport a la comunitat LGTB. Però em va preocupar el que no vaig escoltar. Tot i que molts líders eclesials van expressar la seva tristesa i el seu horror, tan sols un grapat de bisbes catòlics (uns 250) van fer servir les paraules «gai» o «LGTB».

El cardenal Blase Cupich, de Xicago; el bisbe Robert Lynch, de St. Petersburg (Florida); el bisbe David Zubik, de Pittsburgh; el bisbe Robert McElroy, de San Diego; i el bisbe John Stowe, de Lexington (Kentucky); tots ells van parlar de manera ben contundent en suport de la comunitat LGTB i en contra de l'homofòbia.

Però molts d'altres van restar callats.

Ho trobo molt revelador. El fet que només uns pocs bisbes catòlics van reconèixer la comunitat LGTB o fins i tot van fer servir la paraula «gai» en un moment com aquell va mostrar que la comunitat LGTB és encara invisible en molts sectors de l'Església. Fins i tot en moments de tragèdia, els seus membres romanen invisibles.

Aquest esdeveniment va fer que entengués quelcom d'una manera diferent: no es pot realitzar la tasca de l'Evangeli si una part de l'Església es troba essencialment separada de qualsevol altra part. Entre els dos grups, la comunitat LGTB i l'Església institucional, s'ha format un esvoranc, una separació que reclama la construcció d'un pont.

Durant molts anys, he servit i treballat amb gent LGTB, molts d'ells catòlics. El meu ministeri no ha estat principalment a través de classes i seminaris, sino a través de canals més informals. Lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres han acudit a mi a la recerca d'assessorament, consell, confessió i direcció espiritual. Després de la missa, de les conferències i els recessos, em demanen consell sobre temes espirituals i religiosos, plantgen preguntes sobre aspectes relacionats amb l'Església, o simplement comparteixen la seva experiència.

En totes aquestes ocasions, he escoltat les seves alegries i les seves esperances, el seu dolor i la seva ansietat, a vegades acompanyades de llàgrimes, a vegades de rialles. Durant el procés, he acabat fent amistat amb molts d'ells. La majoria de preveres, diaques, religioses, religiosos i treballadors pastorals laics dirien el mateix.

També he conegut i he treballat amb molts cardenals, arquebisbes, bisbes, i d'altres representants i líders eclesials. Després de 30 anys com a jesuïta i 20 treballant per a un secretariat catòlic de mitjans de comunicació, he arribat a conèixer membres de la jerarquia d maneres ben diferents, des de xerrades en esdeveniments a converses de sobretaula. He fet amistat amb molts líders eclesiàstics, i confio en el seu savi consell i el seu suport pastoral.

Així doncs, amb el pas dels anys, he descobert una gran fractura. Lamento que no hi hagi més comprensió i diàleg entre la comunitat LGTB i l'Església institucional. No voldira referir-me a dos «bàndols», perquè tots formem part de l'Església. Però molts catòlics LGTB m'han explicat que s'han sentit ferits per part de l'Església institucional: indesitjats, exclosos i insultats. Al mateix temps, en l'Església institucional, n'hi ha molts que volen atansar la mà a aquesta comunitat, però sembla que senten una certa incomoditat a l'hora de realitzar aquest apropament. Sí, sé que sembla que alguns no volen ni sentir a parlar d'acostament, però tots els bisbes que conec tenen un desig sincer de veritable cura pastoral. 

En els trenta anys que fa que sóc jesuïta, una part del meu ministeri ha consistit, de manera informal, en mirar de bastir ponts entre aquests grups. Però després del tiroteig d'Orlando, aquest meu desig s'ha intensificat.

Per tant, quan el grup que serveix i defensa els catòlics LGTB, «New Ways Ministry» («Noves maneres d'exercir el ministeri»), em va demanar, poques setmanes després de la tragèdia d'Orlando, si acceptaria el seu «Premi a la construcció de ponts» i que fes una xerrada durant la cerimònia de lliurament, vaig acceptar-lo. De fet, el nom del guardó em va inspirar l'esbós d'una idea sobre un «pont de doble sentit» que ajudi a aplegar l'Església institucional i la comunitat LGTB.

La meva intenció és urgir a l'Església a tractar la comunitat LGTB amb «respecte, compassió i sensibilitat» (per dir-ho amb paraules del Catecisme de l'Església Catòlica) i encoratjar la comunitat LGTB a reflectir, de manera recíproca, aquestes virtuts en la seva relació amb l'Església institucional.

Entenc les dificultats que han hagut d'afrontar en l'Església molta gent LGTB. Han compartit amb mi històries sobre les seves experiències de sentir-se insultats, difamats, exclosos, rebutjats i fins i tot acomiadats. No vull minimitzar aquest dolor. Amb tot, crec que és important per a la comunitat LGTB —de fet, per a tothom— tractar els altres amb respecte, fins i tot quan, de vegades, la seva pròpia Església sembla l'enemic. Això forma part de ser cristià, per molt dur que sigui.

Això no vol dir que no es pugui criticar i desafiar l'Església quan cal criticar-la i desafiar-la. Però tot això s'ha de fer amb «respecte, compassió i sensibilitat». 

De fet, el respecte, la compassió i la sensibilitat són dons infravalorats a l'hora d'abordar un conflicte o un desacord en general, dons que poden ser compartits amb la cultura més àmplia. Aquestes virtuts no només poden ajudar als catòlics i a la resta de cristians, sinó a totes les persones de bona voluntat que cerquen la unitat.

No fa gaire temps, a la resta del món, les faccions oposades haurien interactuat entre elles amb educiació i haguessin treballat juntes per al bé comú. Certament, hi havia tensions, però per sobre de tot hi havia també una mena de cortesia tranquil·la i de respecte tàcit. Ara sembla que només hi trobis menyspreu. Com a resultat, moltes persones se senten impotents a l'hora d'evitar el continuat deteriorament del teixit social així com els atacas nominals i personals, i la violència que suscita aquesta mena de divisió.

Penso que les «caixes de ressonància» que han creat els mitjans de comunicació social, en les quals amb prou feines es desafia la cosmovisió d'un mateix, els nous canals especialitzats en anàlisis simplistes i a vegades falses de les complicades situacions polítiques, i els líders cívics que sembla que no es preocupin per la divisió que les seves paraules i les seves accions puguin causar, tots aquests factors contribueixen a la desunió, així com als sentiments de desesperança que sorgeixen a la llum d'aquesta desunió.

En aquests temps, l'Església hauria de ser signe d'unitat. Francament, ho hauria de ser sempre. Però hi ha molta gent que veu l'Església com si contribuís a aquesta divisió, com si els líders cristians i les seves congregacions marquessin fronteres en el sentit de «nosaltres» i «ells». Però l'Església treballa millor quan representa les virtuts del respecte, la compassió i la sensibilitat.

Perquè, al cap i a la fi, per a Jesús no hi ha un nosaltres i un ells. Per a Jesús tan sols hi ha un nosaltres.

Aquest text, segons The Washington Post, ha estat adaptat del llibre «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGBT Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity», de James Martin, SJ, publicat aquest 2017 per HarperOne, una filial de HarperCollins Publishers. ©James Martin 2017

Arrels

Encara no feia tres dies que havia penjat l'anterior entrada, parlant del P. Gregori Estrada, que em va arribar la notícia de la mort del P. Cebrià Pifarré. Sabia que feia molt de temps que estava malalt, i que la malaltia s'anava agreujant. L'havia tingut de professor. Però sobretot el recordo com a germà gran, en la comunitat monàstica. N'explicaria algunes anècdotes. Però el que ara em ve al cap és una imatge. 

La nit de cap d'any, a Montserrat, s'acostuma a celebrar una vetlla de pregària per la pau. No hi acostuma a ser-hi tota la comunitat, sinó uns pocs monjos que organitzen la litúrgia i acullen els peregrins que aquella nit, pel que sigui, pugen a Montserrat, i la gent que s'estan a les cel·les durant les festes de Nadal. Després de la vetlla, es feia un ressopó amb una mica de coca, xocolata i vi dolç. 

La imatge que em ve al cap és la següent: devia ser la nit de cap d'any del 1991 o del 92. Ja a les acaballes del ressopó,el P. Cebrià i un servidor estem embadalits escoltant el que un amic de la comunitat, Paulo Barrera, ens explica dels monestirs del Mont Athos. I, de cop i volta, en Paulo ens entona una nota, que el P. Cebrià i jo comencem a cantar a manera de pedal continu. I a partir d'aquí, la veu del Paulo s'enlaira amb la melodia del «koinonikon» de la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom.  Es fa un moment màgic, com un instant suspès en el temps. En acabat, tot torna a la quotidianitat. Però l'instant es queda en els nostres cors. Més de vint anys més tard, el revisc.

Al monestir, de tant en tant, vaig començar a escriure versos. No m'atreveixo a dir-ne poemes. Són ratlles curtes. Una vegada, en vaig escriure un que es deia «Arrels». Parlava de la mort; en concret, de com vivia jo la mort dels germans de monestir. I feia servir una imatge que em va semblar com a molt suggeridora: «Les morts viscudes són àncores dels vius que hem de morir». La idea era que persones que has enterrat t'arrelen cada cop més al lloc on vius. No és una mala idea. Però només és una dimensió de la vivència. De fet, més que de la mort dels companys de camí, parla de la meva pertinença a aquell camí, al lloc on visc, al tros de terra i d'història que m'ha tocat viure.

Ja fa molts anys que no sóc a Montserrat. I, a Tarragona (i també a Barcelona), ja hi he enterrat persones (i també algun vincle relacional) que han estat companys de viatge. Fa poc més d'un any, van morir dos amics que m'havia estimat molt. Ara, en certa manera, les morts viscudes són ferides, que costen més o menys de curar; són moments de fosca que ens mostren la llum en què sembla que vivim, l'estantís present continu de la nostra vida.

(La foto és del bloc: http://hostaletsdepierola-caminsipaisatge.blogspot.com.es)

Torno a l'instant suspès en el temps que vaig viure un cap d'any, a Montserrat, amb el P. Cebrià i el Paulo Barrera. Aquell moment em revé com una escletxa de llum. I potser les morts viscudes poden arribar a ser-ho. Potser és com jo, que no vull morir, vaig interioritzar la mort, de jove. Mireu com ho deia en aquell poema, «Arrels»:

Les morts viscudes
són àncores
dels vius que hem de morir.

Són esclats de llum 
que fan adonar-nos, 
en un moment fugisser,
conscientment fugisser,
de la fosca que ens envolta.

Són adéus callats,
llunyans,
a la terra on ens arrelem.

La mort viscuda
és un crit d'alegria
pel do de la vida.