M'acabo d'empassar aquest totxo.
Us ho explico. Hans Fallada és el pseudònim de Rudolf Ditzen, mort el 1947 per una sobredosi de morfina. Vinculat al moviment comunista, el 1946 va rebre un expedient processal contra un matrimoni berlinès que es va oposar al nazisme i que va ser executat el 1943. Aquesta parella, entre 1940 i 1942, havia difós per tota la ciutat a través de postals i cartes crides a la resistència contra el règim nacionalsocialista. El seu expedient processal no només exemplificava l'oposició contra un règim que dominava tots els mecanismes de la por, sinó que també mostrava fins on havia arribat la perversió, els abusos, la violència dels botxins nazis.
Aquest va ser l'embrió de «Solo en Berlín», escrita en 24 dies, publicada pòstumament el 1947, i recuperada enguany a partir del manuscrit original de 1946.
He de reconèixer que la novel·la m'ha enganxat des de la primera pàgina amb una força irresistible. Tot i que, de bon començament, ja sospitem com acaba l'aventura del matrimoni Quangel, els antiherois (prou que coneixem com se les gastaven els del Tercer Reich), la tensió argumental, el suspens, es manté durant tot el relat. Perquè Fallada convoca en les seves pàgines un bon grapat de personatges que travessen per la història principal, com si es tractés dels carrers de la ciutat que retrata. Una ciutat dominada per la por. Però on hi cap la indignació i el compromís, encara que sigui humil i neixi no del centre de la societat, sinó dels seus marges. Allí, qualsevol acte de resistència, per petit que sigui, és important.
Aquest és un d'aquells llibres que no et deixen indiferent. Que fa de bon recomenar. I que, vés per on, trobo molt, però molt, actual.
Hans Fallada, Solo en Berlín, Madrid: Maeva 2011.
(L'he llegit en castellà, però hi ha traducció catalana a Edicions de 1984. El dia de Sant Jordi, a Tarragona, s'havien acabat els pocs exemplars que hi havia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada