Arrels

Encara no feia tres dies que havia penjat l'anterior entrada, parlant del P. Gregori Estrada, que em va arribar la notícia de la mort del P. Cebrià Pifarré. Sabia que feia molt de temps que estava malalt, i que la malaltia s'anava agreujant. L'havia tingut de professor. Però sobretot el recordo com a germà gran, en la comunitat monàstica. N'explicaria algunes anècdotes. Però el que ara em ve al cap és una imatge. 

La nit de cap d'any, a Montserrat, s'acostuma a celebrar una vetlla de pregària per la pau. No hi acostuma a ser-hi tota la comunitat, sinó uns pocs monjos que organitzen la litúrgia i acullen els peregrins que aquella nit, pel que sigui, pugen a Montserrat, i la gent que s'estan a les cel·les durant les festes de Nadal. Després de la vetlla, es feia un ressopó amb una mica de coca, xocolata i vi dolç. 

La imatge que em ve al cap és la següent: devia ser la nit de cap d'any del 1991 o del 92. Ja a les acaballes del ressopó,el P. Cebrià i un servidor estem embadalits escoltant el que un amic de la comunitat, Paulo Barrera, ens explica dels monestirs del Mont Athos. I, de cop i volta, en Paulo ens entona una nota, que el P. Cebrià i jo comencem a cantar a manera de pedal continu. I a partir d'aquí, la veu del Paulo s'enlaira amb la melodia del «koinonikon» de la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom.  Es fa un moment màgic, com un instant suspès en el temps. En acabat, tot torna a la quotidianitat. Però l'instant es queda en els nostres cors. Més de vint anys més tard, el revisc.

Al monestir, de tant en tant, vaig començar a escriure versos. No m'atreveixo a dir-ne poemes. Són ratlles curtes. Una vegada, en vaig escriure un que es deia «Arrels». Parlava de la mort; en concret, de com vivia jo la mort dels germans de monestir. I feia servir una imatge que em va semblar com a molt suggeridora: «Les morts viscudes són àncores dels vius que hem de morir». La idea era que persones que has enterrat t'arrelen cada cop més al lloc on vius. No és una mala idea. Però només és una dimensió de la vivència. De fet, més que de la mort dels companys de camí, parla de la meva pertinença a aquell camí, al lloc on visc, al tros de terra i d'història que m'ha tocat viure.

Ja fa molts anys que no sóc a Montserrat. I, a Tarragona (i també a Barcelona), ja hi he enterrat persones (i també algun vincle relacional) que han estat companys de viatge. Fa poc més d'un any, van morir dos amics que m'havia estimat molt. Ara, en certa manera, les morts viscudes són ferides, que costen més o menys de curar; són moments de fosca que ens mostren la llum en què sembla que vivim, l'estantís present continu de la nostra vida.

(La foto és del bloc: http://hostaletsdepierola-caminsipaisatge.blogspot.com.es)

Torno a l'instant suspès en el temps que vaig viure un cap d'any, a Montserrat, amb el P. Cebrià i el Paulo Barrera. Aquell moment em revé com una escletxa de llum. I potser les morts viscudes poden arribar a ser-ho. Potser és com jo, que no vull morir, vaig interioritzar la mort, de jove. Mireu com ho deia en aquell poema, «Arrels»:

Les morts viscudes
són àncores
dels vius que hem de morir.

Són esclats de llum 
que fan adonar-nos, 
en un moment fugisser,
conscientment fugisser,
de la fosca que ens envolta.

Són adéus callats,
llunyans,
a la terra on ens arrelem.

La mort viscuda
és un crit d'alegria
pel do de la vida.