Jo escrivia en un blog. Perquè m'agrada explicar coses. Però tinc mandra. Espero sortir-me'n i explicar més coses i més sovint.
El passat és com un trampolí des d'on agafar impuls per a anar a petar allí on espero arribar, que és el futur. Mentrestant, el que realment existeix és l'ara, el present: un punt o altre del salt. Sóc enlaire. I sense xarxa. Uf, quina mandra! Però és el que toca. Esperar, un dia, o un moment o altre, l'aterratge.

el retaule

Acabo d'arribar del Retaule. Un ball en forma de moixiganga, però posada al dia amb traces de dansa tradicional contemporaneitzada, que representa la vida de sta tecla, tal i com a l'edat mitjana la va esculpir en pedra Pere Joan, a la predela del retaule major de la Catedral.

El moment és íntim, elegant, intens. Esdevé la millor porta d'entrada als dies mes tradicionals de la festa gran tarragonina. Una festa molt ritualitzada, encara que hi hagi gent que només miri el programa per veure quins grups vénen cada any a tocar. I es queda només amb això, sense voler anar més enllà. Sta Tecla és un tot en que la ciutat (els cuitadans, al cap i a la fi) s'explica a ella mateixa a través de la festa. Sta Tecla forma part més de l'àmbit de les vivències que de les audiències. I m'aturo aquí, no sigui cas que em passi de la quota de rotllo.

El Retaule. Sta. Tecla. Tarragona. Visca!

PS: Ahir a la nit, va haver concert dels Manel. A la plaça del Rei. Vam comprovar que els Manel expliquen històries amb la música i amb la veu. I això reclama un espai reduït, i una atenció del públic. Els Manel van tenir el públic que busquen. Però també van tenir molts que, de mitja plaça enrere, ja abans de començar el concert, passaven dels músics, dels qui anàvem a fruir-los, i es fotien a xerrar (cridar) i a fer el ruc. Gent que podia anar a qualsevol altre plaça de la ciutat a fer la cerveseta. Gent que, inconscientment, van amargar el concert a més d'un. Potser hauria valgut la pena programar Manel al Metropol i fer pagar una mòdica entrada. Els que haguéssim anat a veure'ls, a més, els haguéssim pogut escoltar.

sta tecla, de nou

Ah, com passa el temps.

I que poc cuido aquest blog.

La mandra, la mandra...

Ahir el Jordi i jo vam sortir. Ja fa uns dies que Tarragona s'ha convertit en Teclacity. I, encara que sigui donar un tomb i veure la gent anant i venint d'una banda o altra, dóna gust de passejar cada nit. A més, a qualsevol racó pots trobar-te un txou o altre.

Ahir vam començar la ronda a la plaça de la font, amb el concert dels Pets, a les 7 de la tarda.

Després, vam anar a sopar. I a escoltar una estona els Pepet i Marieta. Vam tornar a la plaça de la font, que tocaven Gossos. I visiteta a la plaça del rei, que hi havia un grup de dixie-reggae-soul-gospel qe es diuen Bayou Brothers (són francesos). Una cerveseta a Museum i de baixada cap a casa, revetlla de colles. Quin estrès de festa!

De tot aquest programa, em quedo amb Els Pets.

Concert de tarda. Concert familiar. La plaça de la font plena de parelles entre els 30s i els 40 amb els fills i els avis movent-se al so del grup de Constantí. I el públic habitual: adolescents, gent de 20s i fans diversos. Com tots els concerts d'aquesta gent, ahir va ser una festassa. El grup de Falín Cáceres, Joan Reig i Lluís Gavaldà van fer pura arqueologia i van rescatar temes que feia decennis que no tocaven, temes dels primers discs. Res, que els de la mateixa generació que els de l'escenari vam passar-nos-ho molt bé.

Amb l'afegit que l'ambient de la plaça ja era, no de festa major, així in genere, sinó de Santa Tecla, potser la millor festa major del país.

Unes quantes fotos dels concerts per a deixar-ne constància.

fruita per terra

Aquest migdia, davant de casa, a la delegació del govern, Unió de Pagesos s'hi ha fet sentir.

Motiu: reclamen preus justos per als productes agraris. I tenen tota la raó del món. La diferència de preu entre el que els paguen i el preu de mercat de fruita i verdura és la prova de la raonabilitat de les seves reivindicacions.

Però…

Han llençat al carrer quilos de taronges, préssecs, síndries i avellanes com a signe de protesta. Fruita feta malbé per terra. Per què? És un gest que convidi a sumar-se a les reivindicacions pageses? O més aviat provoca repulsa?

De petit sempre em deien que amb les coses de menjar no s'hi juga, que hi ha molta gent que sobreviuen a dures penes, que mengen el que poden... i mereixen un respecte per part dels qui tenim el suficient o més. Un respecte i el nostre ajut. Per això m'ha indignat veure tots els quilos de fruita per terra, feta malbé conscientment. Feta malbé per gent que, malgrat el mal tracte que reben per part d'intermediaris, són propietaris de terres, habitatges, estris de feina, vehicles…

Al carrer de sota on han llençat tots els quilos de fruita, hi ha la delegació de càritas. Quina diferència de percepció tindria ara si haguessin donat aquesta fruita per ajudar els més pobres, aquells que no poden pagar el preu d'una síndria o d'una bossa de taronges! Quin greu pecat llençar i fer malbé el menjar!

PS. Al cap de vint minuts, els equips de neteja estaven enretirantla catifa de fruita i avellanes. Unes poques persones, bàsicament funcionaris de la delegació, arreplegaven la fruita que podien amb bosses. Una dona, al cantó del costat, comentava a una amiga: "Mira, allí ha volcado un camión de frutas, y la gente está recogiendo lo que ha caído. ¿Vamos?". I de la reivindicació, només n'ha quedat fum.

eTc

estiu, Tarragona, cultura. És el renovat Festival d'Estiu. No sé si necessitava el rentat de cara que se li va fer l'any passat amb el Faestiu. Ignoro si el Faestiu necessitava un altre reencarnació en l'eTc. Però sempre hi ha espectacles que valen la pena. Encara que estigui marcat per la crisi. Encara que hi hagi qui en dubti.

El meu home i jo hem anat a tres:

a. el concert de Manolo Garcia. Espectacular. La posada en escena i la comunicació entre el públic i el MG. Des del primer moment, vam seguir el concert més a peu dret que asseguts, ballant i fent festa. A les grades de l'Auditori vam viure i veure moments de sana bogeria.

b. el musical "Aloma", dels Dagoll-Dagom, basat en la novel·la de la Mercè Rodoreda. Una peça que es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya. Un luxe de vetllada. Un musical íntim. Amb música d'Alfons Villalonga. Aloma és Rodoreda en estat pur. Una dona que passa de l'adolescència a la maduresa a través dels graons de l'entrega confiada al primer amor, del desengany, de les ferides que li fan aquells que estima i que, se suposa, l'estimen.

c. Facto Delafé y las Flores Azules. Una barreja estranya, vital i plena de color de hip-hop i pop. Concert final de gira. Van convertir el Camp de Mart en una festa de més de dues hores. Per a mi, un descobriment.

Totes tres propostes han estat més que interessants. Estimulants. Per això em va empipar que un conegut del Museu d'Història de Tarragona es preguntés, irònic, si potser feien res d'interessant al Camp de Mart, quan el meu home i jo li vam comentar que anàvem al concert dels Facto Delafé. Sí, a Tarragona, s'hi fan coses, i interessants. Des de l'Ajuntament i des de les entitats. I potser el que ens falta és creure'ns-ho. Creure de debó que no només tenim un potencial, sinó que en aquesta ciutat hi ha molta gent que transforma el potencial en realitat.

Estic avorrit. Ja es nota. I tot esperant l'hora de plegar i tornar a casa, remeno el youtube i, pam, em trobo aquests vídeos de Les Luthiers, un grup argentí capaç de fer molt bona música i de fer-la bé, i provocar un gran somriure en els llavis dels qui els escolten i els veuen. I amb instruments clàssics, populars i/o d'invenció pròpia.

Au, a disfrutar-los.

Una visita inesperada

Dissabte al vespre. Jo al meu despatx. El Jordi al menjador. De cop i volta em crida: "Jordi, vine, que hi ha dos bombers al balcó!!!!". Jo, corrents, vaig a veure-ho. I sí, per sobre del nostre pis, un parell de bombers estaven comprovant l'estat de la façana, suposo. I a peu de carrer, la guàrdia urbana, els bombers, gent aturada mirant amunt…

Els dos bombers del balcó, els teniu aquí, ben retratats. Jo els hagués convidat a una cerveseta. Però han passat de llarg. Ells s'ho perden!

Espais de mandra

Sóc un mandrós. Mira que m'agrada explicar històries. Però posar-me a escriure-les, és tota una altra cosa. Res, que miro de reprendre el blog.

Ara estic enfeinat en un davantal per a la feina. També hi estic encallat. A veure si així ho desencallo. Parteixo de la idea de tancar-ho tot durant l'estiu. A Florència, amb el Jordi, vam veure un cartell a la porta d'una església, que deia que no s'hi celebraria la missa dominical durant tot l'estiu. No és que vulgui defensar el fet de tenir les esglésies obertes a tota hora. Més aviat penso que cada comunitat cristiana hauria de crear espais de repòs. On tothom que ho necessiti pugui fer silenci, aparcar l'estrès quotidià, experimentar la presència de Déu. El que els clàssics anomenaven "vacare Deo", fer vacances en Déu.

També m'agradaria afegir un apunt sobre la meva convicció (compartida) de que les comunitats cristianes haurien de crear espais, també, d'acollida, on escoltar les necessitats dels nostres germans i germanes. Per dissort, trobo que cada cop més es té tendència a renyar la gent. Hi ha bisbes que ho fan de natural. Els capellans més conservadors ho fan a les celebracions, amb aquells que hi anem regularment o esporàdicament. Però és que ara, també ho fan els més progres. Uf! Això són figues d'un altre paner.

Comença Santa Tecla!

Ahir va començar Santa Tecla. La del 2009. Visca!

Anit estava prou cansat com per quedar-me a casa (després de 4 dies a París...).

Aquesta nit he anat fins a la plaça del Rei, m'he agafat el barrilet que contenirà moltes mamadetes i m'he assegut a escoltar un concert.

Com és habitual, els sons més estimulants són els que no sonen a la plaça de la Font.

He escoltat un concert magnífic d'una gent de Marsella que es diuen Lo Cor de la Plana. Fan música d'arrel popular. Canten en occità. Polifonies a capella. Com a molt, acompanyades de percussió: picar de mans, de peus, panderos… El so és molt mediterrani. Acords que es poden sentir des de Grècia fins a Elx, des de l'Alguer fins al nord d'Àfrica. De tant arcaic, sona a modern.

www.myspace.com/locordelaplana

Us penjo un clip que he gravat. A veure què en penseu.

PS: Jordi Bertran, d'on treus aquesta gent?

per a escoltar, bizet

Comencem l'invent...

Georges Bizet. L’ARLÉSIENNE. Choeur de l’Opéra de Lyon; Les Musiciens du Louvre, Grenoble; Marc Minkowski, director. Naïve, 2008

Fa molts, molts anys, quan jo era el que ara en diuen preadolescent, feien un programa de televisió (quan amb prou feines hi havia una cadena i l’UHF) que es deia “El mundo de la música”. Aquest programa pretenia introduir els més joves de casa en el món de la música anomenada clàssica. Recordo que una vegada van programar una de les suites de “L’Arlésienne” de Bizet. D’aquest senyor jo només coneixia extractes de “Carmen”. I el que sortia pels altaveus de la tele em va semblar meravellós.
Han passat els anys, i segueixo fruint amb les melodies populars que omplen els compassos de la música incidental que Bizet va escriure per a l’obra d’Alphonse Daudet “L’Arlésienne”. Amb tot, forma part d’aquell repertori que, de tant senzill i conegut, l’acabo escoltant pel plaer de passar per camins familiars, sense esperar-ne sorpreses. I heus ací que apareix aquesta versió de Marc Minkowski i tot se’n va a mar. Per què?
Perquè Minkowski ha triat un programa preciós: les dues suites preparades per Bizet i Guiraud, escrites per a gran orquestra; entremig, els vuit moviments de la música incidental original, per a orquestra de 26 músics; com a preludi d’aquest festival, l’obertura i tres interludis de l’òpera “Carmen”.
Perquè Minkowski, tot i portar els tempi amb rapidesa i energia, sap extreure de cada dansa ritmes vius i tensos, amb un toc de rusticitat gairebé aspra. Hi ha moments tranquils en què l’orquestra ofereix tota la seva sensualitat. D’altres, sembla com si la passió emergís del no-res.
Perquè Minkowski ha respectat el temps extraodrinàriament lent que Bizet va marcar per a l’Adagietto de la primera suite (negra = 40). Això fa que aquest moviment sigui d’una profunda emoció.
Perquè aquest disc ja m’ha procurat moltes estones de plaer auditiu. M’ha fet distreure de qualsevol tasca que fés en el moment d’escoltar-lo. Perquè he agafat cent vegades el llibret (modèlic, llibre de debó) i he fruit dels quadres de Gauguin i Van Gogh que inclou. I he descobert el conte “La noia d’Arles” de Daudet.
¿Calen més raons? És estiu, i sempre ve de gust una vigorosa escapada. Fem-la a Arles, no?

per a escoltar

Col·laboro en una revista de pensament cristià. Es diu "Foc Nou". 

De tendència més aviat crítica, quan toca, amb el discurs episcopal (és a dir, quan els bisbes i capellans i qui sigui, en lloc d'anunciar l'Evangeli de Jesús, es dediquen a dir tonteries i estupideses…). 

A la seva pàgina web hi trobareu enllaços al que anomenem blocsfera cristiana: www.focnou.com

Què hi faig, a la revista?

Recomano discs. Sip. Com que no sé fer crítica musical, recomano als possibles lectors discs que m'han agradat i que tinc per casa. Alguns em fan cas i, fins i tot, van a alguna botiga de música a buscar-los!!!

Ja ho veieu, la ignorància, amb atreviment, i una mica de verbalitat, és capaç de tot.

He pensat que en aquest blog també podria penjar algun d'aquests suggeriments.

Amb la propera entrada, anirà el primer. Segle XIX. A veure què us en sembla...

Apologia

D'una vegada per totes i que quedi clar. Sóc minoritari en aquest món. Com qualsevol altre individu, és clar. I hi ha unes quantes parets que, tot i que es van eixamplant amb el pas del temps, em defineixen més o menys. Us n'explico unes quantes.

Sóc català, i dels que pensen que això que anomenem Espanya no va ni amb rodes, i que hauríem de ser prou valents tots plegats per a inventar-nos una altra cosa.

Sóc més aviat d'esquerres. Encara que hi ha gent que es diuen d'esquerres que quan arriben al govern es pensen que ja ostenten el poder, i quan s'embutxaquen diners es pensen que gestionen recursos. De xoriços, xics i xiques, n'hi ha a tot arreu.

Sóc tarragoní. Fa 42 anys que vaig néixer a Tarragona. He viscut fora de la ciutat 12 anys entre la temporada al monestir i el temps d'acabar els estudis. D'adolescent que estic enamorat de la ciutat. I de més gran m'he adonat que, només quan em sento ben arrelat a aquest país petit, és quan més obert a tot el món em trobo.

Sóc homosexual. Ah, no ho he triat. Sóc així. Com a bon animal, sóc un ésser afectiu, sexual i sexuat. Capaç d'estimar i de ser estimat. Amb una sexualitat ben definida i capaç de viure-la. El que sí he triat és assumir la meva persona, amb totes les contradiccions i les coses bones, i viure amb generositat.

Sóc cristià. Bé, ho miro de ser. Bé, penso que miro de viure d'acord amb la meva fe. Crec en un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant (sembla una equació rara sense solució, però és el que té creure en Jesucrist). Crec en un sol baptisme com a sagrament que insereix els individus a l'Església que és el cos de Crist; és a dir, fa de cada individu un altre Crist. Crec que la Bíblia és l'únic llibre que conté la paraula revelada de Déu. Miro de passar fent el bé. Celebro l'Eucaristia cada diumenge. I sento dins meu aquell rau-rau que deu ser cosa de l'Esperit Sant: "No és això, germans, no és això", i que, fins que no torni a Déu, no em deixarà tranquil tota la meva vida.

Calla que tot això no em passi perquè sóc teòleg. Això també ho vaig triar el dia que vaig decidir d'assumir aquella fe que havia rebut dels meus pares, i mirar de dir-la a la meva manera. Un procés que em va dur fins al monestir, a Montserrat, on em vaig fer gran. Un procés que em va dur a especialitzar-me en litúrgia. Un procés que em manté en la fe. Crític amb el que diuen oficialment alguns bisbes sobre certs temes, en comunió amb ells i amb tots els meus germans i germanes creients quan de debó adrecem a tothom aquella paraula alliberadora que va anunciar Jesús de Natzaret.

Bé, ja m'he enrotllat prou. Per avui ja n'hi ha prou. Em poso el barret i surto a donar un tomb.

Rescato el mal costum d'escriure

Bé, espai virtual. Estic de vacances, que ve de vaccare, fer la vaca. I entre mugit i mugit, com que m'avorreixo, se m'ha acudit tornar a penjar fotos al fotolog, i recuperar l'escriptura.

Com que fa massa calor per a posar-se a pensar, faré un corta-y-pega amb l'únic text que vaig penjar en un primitiu intent de blog.

L'anècdota és real. Ja té un temps. Però les condicions no han canviat gaire. I té a veure amb el que em tornaré a trobar d'aquí a 15 diets. Au!
"És dilluns. Com cada dia agafo el tren per moure'm de casa (a Tarragona) a la feina (a Barcelona). Tot i les obres de l'AVE, usualment cap a les 9:13 som o bé a l'estació de Sants, o bé força a prop (rectifico: usualment arribem tard, cinc o deu minuts o tres quarts d'hora, tant és; arribem injustificadament –per falta de justificació– tard!). Avui, a aquesta hora, érem entre Gavà i Viladecans. I ha passat el revisor demanant bitllets.
I se m'ha acudit de fer-li el següent comentari: "¿Què, aprofitem per a passar a mirar bitllets, avui que anem tard i encara som al tren?"
La resposta del revisor, la sintetitzo: 1. En confiança, no com a revisor i usuari, sinó com a companys de viatge, quina mania que tenim els usuaris de baixar per la mateixa porta! Vés sumant el que triguem en baixar i no saps els retards que això provoca!!! 2. Sort que tenim un conductor prudent i ens fa anar a una velocitat correcta que evita qualsevol possibilitat (fins i tot la més remota) de descarrilament. 3. I encara com no ens cobren més, en raó del temps que passem al tren, ocupant un espai valuós.
El més fort, és que això ho ha dit de debó. I jo que em pensava que era per a compensar que avui no hi ha programa del Buenafuente! Els revisors estan bojos! Tret d'algun que és simplement imbècil..."
Nota bene. Els insults, en aquest blog, els miraré d'evitar en la mesura que els mirin d'evitar aquells a qui van adreçats. És que si no em desfogo aquí, ho hauré de fer a la consulta d'un psicoterapeuta. I en temps de crisi, el blog és més barat... Oi que m'entens, espai virtual?