22 de juny 2013

Música, fem-la possible!

El dia 21 de juny, des del 1982, se celebra en l'àmbit internacional la festa de la música. La coincidencia amb l'acabament del curs fa que, al voltant d'aquest dia, es programin molts concerts d'escoles de música i del conservatori. I també de cors i de grups instrumentals. Cada any, celebrant aquesta diada, la gent de l'Associació de Musics de TGN (aMt) ens regalen un concert tribut (enguany, dedicat als Rolling Stones). I quina feliç coincidència la inauguració del nou orgue de la Catedral, aquest cap de setmana passat.


En aquesta ciutat, hi ha vida musical? Gosaria dir que sí. Tot i que els que hi estem implicats no n'estiguem massa contents. Que hi ha grups de música i en sorgeixen de nous, n'és testimoni el concurs Denominació d'Origen TGN (gestionat per l'aMt, enguany arriba a la 23a edició), per exemple; o els grups inscrits en la mateixa aMt. I es programa concerts, tant per part de programadors públics com de privats. Quants concerts porten cada dimarts els de Joventuts Musicals? Un altre exemple, de catorze actes programats en el festival d'estiu, ETC, dotze són espectacles musicals o concerts (n'hi ha que són clarament apostes pensades per atraure cap al Camp de Mart gent de tota tribu, llengua i nació, talment aquells festivals que surten cada estiu al Telenotícies de TV3; i veient el preu de les entrades, penso que déu-n'hi-do el que deu cobrar el Julio Iglesias per fer el que fa…). I el festival de música coral Setmana Cantant que organitza el Cor Ciutat de TGN cada tres anys. I tot el que em deixo (miralls sonors, sales zero, caus, vaqueries, museums, tronos, magatzems, cultures al carrer i festes majors, i festivals internacionals… que sí, que sí, que me'n deixo molts).







Però la programació de concerts no exhaureix la vida musical de la ciutat. Hi ha el dia a dia. La feina de la gent que, d'una manera o altra, fa música a la ciutat: compositors, cantaires, instrumentistes que formen part de grups de cambra, o que intenten tenir una vida professional en les orquestres residents a la ciutat o a la comarca, professors de la pública i de la concertada, de les escoles i tallers de música, i del conservatori, alumnes, nois i noies que s'engresquen a formar un grup de pop, i homes i dones que fa anys que el tenen format i volten per festes majors o per sales del país (el petit i el gran), tècnics de so, i botiguers de discs i d'instruments. Tota aquesta família podria cantar allò de "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí"; i el que costa mantenir-s'hi!

Diguem-ho clar: amb la crisi, el paradigma ha canviat. I allí on abundava el diner públic, ara hi calen d'altres estratègies. Perquè el diner públic amb prou feines hi és present. L'Ajuntament de Tarragona no hauria d'actuar de programador i prou. O no hauria de ser bàsicament programador, que és el que encara fa; això sí, amb més bona voluntat per part dels tècnics municipals i d'altres col·laboradors que no pas recursos econòmics o encert per part dels diversos regidors que han passat per la conselleria de cultura. Potser la tasca de l'Ajuntament hauria de consistir en posar en contacte els diversos agents: músics i promotors, i músics entre ells. Potser hauria d’ajudar els grups en les seves programacions posant a disposició espais adients o facilitant alguns tràmits burocràtics. O adequant els espais existents: una bona caixa escènica teatral no equival a adequació automàtica per a fer-hi també concerts; per tant, una caixa acústica al Teatre Tarragona per quan s'hi faci música seria molt demanar? Al Liceu, la tenen per quan fan òperes en format concert; aneu-hi a veure-ho, va!). Potser l'Ajuntament també podria arribar a acords amb els propietaris i gestors de llocs de la ciutat amb bona acústica per facilitar que els grups instrumentals o els cors de la ciutat (i de fora, és clar) hi puguin fer concerts amb regularitat; i que no depengui de la sensibilitat o  iniciativa d'aquestes entitats (penso, per posar tres exemples, en l'auditori de l'antiga Fundació Caixa Tarragona, d'una acústica excel·lent; el de la Fundació laCaixa, no tant bo, però suficient; o el claustre de Sant Pau, del Seminari, que conserva una certa màgia). En aquests espais ja s'hi programen coses, ja, però semblen segrestats per les pròpies institucions que els gestionen: si no ho fan ells, malament rai, i la sala acaba sent un vedat privat per a jugar a programadors (fins i tot, a vegades, sembla que l'Ajuntament jugui a aquest mateix joc: l'aMt gestiona la Capsa de Música de la Tabacalera, però us convido a preguntar-los com ho porten amb l'Ajuntament; fins fa quatre dies no tenien ni la clau per a accedir-hi); si a una mica més d'humilitat hi sumem una bona predisposició a la col·laboració, el resultat pot ser excel·lent i revolucionari.

En aquest món, el de la música, i en aquesta ciutat, Tarragona, hi ha molt de camí per fer. I no hauria de ser tan difícil fer-lo, perquè ja hi ha molta tasca feta, hi ha molts talents latents i petents, hi ha molta gent que porta anys fent molt bona feina. Les administracions, en lloc de posar pals a les rodes (no dic que ho facin expressament; la bona voluntat no assegura l'encert), haurien de buscar i afavorir les sinergies i els encontres, a crear els acords humans (consonants o dissonants) que fan que la vida, i la música com a moll de l'os seu, avanci.

La música ens ajuda a construir relacions, a educar en l'afecte, a expressar l'espiritualitat, a viure, fet i fet. Entre tots, fem-la possible.

(Revisió de l'article publicat a «Més Tarragona», 19/06/2013

11 de maig 2013

Les llengües sense nom



«You-Know-Who», «ja-saps-qui», és el nom que rep Lord Voldemort, el dolent-dolent de les novel·les del Harry Potter, per part dels qui el temen.

«L'innominable» era com en Terenci Moix anomenava, després d'haver-se'n separat, el qui durant molts anys havia estat parella seva.

És com si, pel fet de no anomenar algú o quelcom, el no anomenat deixés d'existir. I això pot ser tant un mecanisme de defensa (si no parlo d'un problema que m'afecta, sembla que ja no hi sigui) o bé d'atac (si t'ignoro o nego la teva existència, t'anul·lo, deixes de ser). Però aquest mecanisme és un engany: allò negat, la persona ignorada, no desapareixen, hi són; l'únic que has fet és apartar-ne la mirada, autoenganyar-te i enganyar aquells que et vulguin fer cas.

Això és el que em sembla que han fet les Corts d'Aragó aquesta setmana, amb l'aprovació d'una modificació de la Llei de llengües que ve a anul·lar, de fet, l'anterior de 2009.

A partir d'ara, per llei, a l'Aragó, a més del castellà (que sí que té nom i, per tant, existència), es parlen dues llengües més que no tenen nom, ningú no sap quines són, no les sabem anomenar: la llei diu que són la llengua pròpia de l'àrea pirinenca i prepirinenca i la llengua pròpia de l'àrea oriental, ambdues àrees de l'Aragó (aquesta setmana, a les xarxes socials hem mirat de riure'ns, i molt, de la LAPAPIP i la LAPAO). Però l'humor (sempre saludable) no ens pot fer perdre de vista el que el PP i el PAR han fet: han negat l'existència tant del català com de l'aragonès, les llengües que unes 100.000 persones parlen a l'Aragó. Si aquestes llengües no tenen nom, tampoc deuen tenir entitat, per tant deixen d'existir. Com Lord Voldemort als llibres del Potter: no l'anomenis, vés si per dir-ne el nom, existirà, serà una realitat… A partir d'ara, per llei, a l'Aragó es parla el castellà i dues llengües més, «you-know-which-ones», les «innominables». Encara que la gent que parla aragonès sap perfectament que parla aragonès, i els de la Franja saben perfectament que parlen català. I que uns i altres, pel fet de parlar aragonès o català, no deixen de sentir-se aragonesos com qualsevol altre, d'aquells que es posen el «cachirulo a rosca».

Lluny de protegir res, això el que fa és deixar de donar suport legal i rebentar tant el català que es parla a l'Aragó com l'aragonès (que només es parla a l'Aragó). El Govern d'Aragó el que ha fet és saltar-se tota la normativa internacional (Declaració universal dels drets humans, Pacte internacional de drets civils i polítics, Carta europea de les llengües regionals o minoritàries), la normativa estatal (la «immaculada» Constitució espanyola del 1978) i la normativa autonòmica (el seu propi estatut), i condemna el català i l'aragonès a la invisibilitat, i a mitjà termini (si són  invisibles) a la desaparició.

¿I perquè es trepitja així els drets dels aragonesos que parlen català o aragonès? Doncs perquè són la diferència. I perquè negar el català és negar Catalunya, i això els dóna un rèdit electoral. I què importen els drets d'uns milers de ciutadans, si poden arreplegar el vot de molts més…

Deixeu-m'ho dir. Ho trobo criminal. Pura violència gratuïta. Terrorisme. Criminal. Molt. 

De més jove, hagués pensat que els diputats del PP i del PAR que han aprovat aquesta llei de llengües eren estúpids o idiotes o malalts mentals (o els diputats del PP de les Illes Balears, o els del País Valencià, que també neguen el català: la llengua oficial altra que no és el castellà, n'arriben a dir). Ara no, ara penso que són dolents, que actuen amb maldat (tot i que alguns potser sí que no tenen els esquemes mentals suficients per a entendre el que els envolta). I això, aquesta maldat, els inhabilita per a qualsevol responsabilitat pública. I que se'ls hauria de procurar la ruïna econòmica i material, perquè la ruïna intel·lectual i humana ja se l'han procurat ells mateixos.

Nieves Ibea, portaveu de la «Chunta Aragonesista» a les Corts d'Aragó, publicava divendres a l'«Heraldo de Aragón» un article amb el títol de «S'ha feito de nuei». I té raó, s'ha fet de nit a l'Aragó per al català i l'aragonès. I no es farà de dia mentre hi hagi qui menyspreï, disfressi o simplement negui que a l'Aragó es parla aragonès i català.

(Un últim apunt. A qui correspongui: quan siguem independents, si us plau, fem, com a França, una Organització internacional de la Catalanofonia. Serà l'única manera d'ajudar els catalanoparlants de qualsevol banda des de la igualtat, la complementarietat i la solidaritat. Au).



23 d’abril 2013

Salvar els mots


Hi ha uns versos de Salvador Espriu (del poema “Inici de càntic en el temple”) que em vénen sovint a la memòria: 
“Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra”.
En el rerefons, hi trobem la idea de posar nom a tot allò que ens envolta, com a forma de prendre'n possessió; la relació que establim amb el món on vivim a través del llenguatge; la comunicació com a mitjà de relació de l'ésser humà amb el món (una idea que queda ben recollida a l'inici de la Bíblia, en el llibre del Gènesi). Però no vull anar per aquesta banda: ens enredaríem massa, i no cal.


Quan recordo aquests versos, me'ls agafo per la banda de la supervivència de la llengua i la cultura catalanes en temps de dificultat, de persecució i de negació. En la tasca de mestres, escriptors, músics, pintors, dansaires, editors, folkloristes, bibliotecaris…, un gran nombre d'activistes (gent del carrer, com tu i com jo) que no només han “salvat els mots”, sinó que han fet de l'accés a la cultura una eina d'integració i de progrés social (per exemple, la dimensió social de les colles castelleres en la integració de nouvinguts i de gent en risc d'exclusió). Alhora, hem esmerçat molts esforços, al llarg de molts anys, no només per ser un poble culte, sinó per a expressar-nos, a través de les manifestacions culturals, com a nació; és així com hem construït la identitat nacional de Catalunya. De cara endins i de cara enfora.

Ara també passem temps de penúries i de dificultats: als atacs per part de partits polítics i governs (a les Balears o al País Valencià o aquí mateix; o el gravamen del 21% d'IVA, com si un concert, una obra de teatre, un espectacle de dansa, un llibre o un disc fossin articles de luxe, quelcom de més a més, completament prescindibles), cal afegir-hi els problemes econòmics que compliquen, i molt, la producció d'activitats culturals. És veritat que hi ha fórmules imaginatives perquè tothom s'impliqui en aquesta producció (penso en els micromecenatges). Però també és cert que els estaments públics, des del Govern als ajuntaments (en la mesura que els correspongui), haurien de ser capaços d'oferir als ciutadans, de manera estable, un seguit de serveis culturals en el terreny del patrimoni, de l'accés al coneixement, d'equipaments de gestió pública, de suport als creadors, de col·laboració amb iniciatives privades i associatives, entre d'altres; i ser capaços de gestionar-ho amb criteris inequívocs de bones pràctiques. De la mateixa manera que els pertoca actuar en l'àmbit educatiu, sanitari o social.

Avui, Sant Jordi, hem tret la cultura al carrer: llibres, música, activitats socials. Aprofitem-ho per reivindicar l'espai central de la cultura en el debat social i polític, i atorgar-li el valor social i econòmic que li pertoca en aquest país que, dia a dia, construïm i que, amb pressa, volem lliure. 

Reprenc els versos d'Espriu:
 “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble”; 
i nosaltres hem triat de fer-ho a través de la cultura.


15 de març 2013

Francesc

Mireu, encara no sé què em sembla el nou Papa. Es veu que això de ser teòleg i de missa dóna permís perquè tothom et pregunti, quan encara no fa ni dotze hores de l'elecció: què te'n sembla? què en penses?

Ja n'hi ha que es dediquen a rebuscar punts foscos de la seva biografia. I ja n'hi ha que rebusquen entre els seus escrits, les seves intervencions o les seves homilies, breus frases per a fer-ne estampes i penjar-les del facebook o del twitter, ja sigui per loar-lo o per acusar-lo. N'hi ha molts que senten ferum de Papa i perden el món de vista. Es pensen que és el Justin Bieber. Per bé i per mal. A Jesús de Natzaret, també li passava: va multiplicar cinc pans i dos peixos per a donar de menjar tota una multitud, i la multitud el volia fer rei; els va començar a parlar d'ell mateix com a veritable aliment que dóna vida, i la multitud va començar a desfilar, tot dient "calla, que això s'enreda". 

Encara no sé què en penso del nou Papa. Dono per segur que, en alguns temes diguem-ne sensibles, no tindrà un discurs massa diferent a l'oficial que ja coneixem. Em conformaria si, en segons què, declarés que no té les coses clares. 

Si la primera impressió acostuma a ser bona, deixeu-me que comparteixi amb vosaltres tres detalls de quan, un cop elegit, el vespre d'aquest dimecres, va sortir al balcó central de la basílica de Sant Pere.

Un. Es va adreçar a la multitud reunida a la plaça i als qui el seguien a través dels mitjans de comunicació amb senzillesa, amb un llenguatge planer, entenedor: «Fratelli e sorelle, buona sera», germans, germanes, bon vespre. Tan senzill com el nom que ha triat: Francesc, el germà de totes les criatures.

Dos. Va parlar en tot moment com a bisbe de Roma, l'Església que presideix les altres en la caritat, la primera entre iguals. Per això va començar pregant pel bisbe emèrit, jubilat, d'aquesta Església diocesana, Benet XVI. I va parlar de fer camí junts, poble i bisbe, un camí de fraternitat, d'amor, de confiança mútua.

Tres. Abans de la benedicció papal, va demanar a tothom que pregués Déu perquè el beneís, la pregària del poble demanant la benedicció per al seu bisbe. I es va fer el silenci, i el bisbe de Roma es va inclinar.



Un començament bonic i prometedor. Veurem per on seguirà la pel·lícula.

07 de febrer 2013

La taca


La cosa sembla que vagi forta. No hi ha dia que no surti informació sobre casos, cada cop més greus, de corrupció que esquitxen la classe política, i més enllà. I cada dia ens sentim més farts d'aquesta situació per diverses raons.



Ens indigna que unes persones que, en principi, volen dedicar un període de la seva vida al servei dels seus conciutadans, acabin jugant al poder pel poder; que cedeixin a la temptació de l'enriquiment personal de manera il·legal a través d'un vergonyós mercadeig de favors que apareix dins l'imaginari col·lectiu com a ja institucionalitzat. Ens emprenya el reguitzell d'excuses barates que posen els imputats o els esquitxats per la corrupció per tal d'intentar tapar les dades que, sense aturador, surten a la llum; excuses que detectem com a falsedats i mentides, com si ens prenguessin per estúpids. Ens fastigueja comprovar com aquests casos de corrupció ja afecten no nomes el president del Govern, sinó, fins i tot, el cap de l'Estat; i, en lloc d'assumir responsabilitats, sembla que els protagonistes s'aferrin al càrrec i mirin cap a una altra banda. Ens fa molt de mal que hi hagi gent que utilitzi el dubte de la corrupció per a atacar els contrincants polítics, per a cremar-los o per a posar pals a les rodes dels processos polítics democràticament iniciats.

Però tots aquests casos han de ser un toc constant d'alerta per a tots. No podem caure en la temptació de pensar que això només afecta uns quants. Els companys i companyes que militem en partits que, com en el cas d'Esquerra, no patim casos de corrupció, els milers d'alcaldes i regidors i regidores que treballen cada dia pel bé dels seus conciutadans d'una manera totalment honrada (en molts casos de pobles petits, sense cap tipus de remuneració econòmica), no podem cometre l'error de creure'ns immunitzats contra la corrupció. Seria un error pensar que, això, és una cosa dels espanyols, que en aquest tros de país no ens passa: només cal que donem un cop d'ull al País Valencià o a les Illes (on s'hi baten rècords mundials), i també al Principat (com si a Tarragona poguéssim tirar la primera pedra –encara seríem capaços de fer-ho i amagar la mà); les lleis són les mateixes aquí i allà, i, si les estructures estatals són caldo de cultiu per a la corrupció, aquesta sorgirà aquí i allà.

Fa pocs dies, en un editorial a Vilaweb, Vicent Partal comparava la corrupció amb una taca que embruta tot el país. No només qui la practica, sinó tots nosaltres. La trama que afecta els dirigents del PP no només perjudica l'economia de l'estat, sinó que també entela la credibilitat de tots els ciutadans.

En aquest moment que volem fer de Catalunya un nou estat, hem d'aclarir moltes coses, ens hem de deslliurar de comportaments sospitosos; és el moment d'emmirallar-nos en països on el nivell de corrupció és baixíssim; ens hem de dotar de mecanismes per a combatre la corrupció institucional, de lleis que estableixin bé com s'han de finançar els partits o les corporacions municipals. Tots els partits, especialment els implicats en el procés d'independència, hem d'actuar amb un nivell de responsabilitat pública a l'alçada del repte democràtic i polític plantejat. I sobretot tots aquells que considerem que l'esquerra no només és un espai social i cultural, sinó també una actitud ètica; aquells que pensem que l'actuació política és un instrument de transformació social i nacional.

Tots, un per un, hem de prendre el compromís personal d'actuar amb una honradesa i transparència que mereixi que els nostres conciutadans tornin a confiar en nosaltres, els qui militem i, sobretot, els qui tenen una responsabilitat pública.

(Publicat al diari «Més Tarragona», 7 de febrer de 2013)

06 d’octubre 2012

Carlo Maria Martini. Homes bons (1)

Quan jo tenia vint anys, i amb prou fines era un cadell de monjo a Montserrat, vaig tenir la sort de descobrir, per la via de la lectura, un home que ja és mort, però que, en certa manera, ha estat referent per a mi, per a la meva vivència de fe i d'Església. És Carlo Maria Martini. A la cartera, ja en duia un segon referent: George-Basil Hume. Tots dos van ser homes crítics, d'una gran alçada intel·lectual; però per sobre de tot, van ser homes bons. Deixeu-me que us en parli. El primer va per Martini.





Nascut el 1927 a Orbassano. Va entrar a la Companyia de Jesús, els jesuïtes, el 1944. Ordenat de prevere el 1952. Doctor en teologia fonamental. I doctor en Sagrada Escriptura. Va ser ordenar de bisbe el 6 de gener de 1980 al servei de l'arxidiòcesi de Milà. El febrer de 1983 va ser creat cardenal.

El seu prestigi intel·lectual el va fer un home respectat en el món civil, especialment en l'àmbit acadèmic. Al mateix temps, la seva profunda vivència de l'Evangeli, la seva senzillesa, la seva equanimitat i sensatesa, el van fer una persona oberta a allò que el Vaticà II anomenà els signes dels temps, les alegries i les tristeses dels homes i les dones de la nostra societat. Va ser un home de frontera, un home de recerca. Sense por a ser crític, o a la reforma. I d'una gran maduresa.

Per això, els cristians que mirem de viure la fe amb ulls crítics, un pèl esquerranosos, especialment envers la institució eclesiástica, sempre l'hem vist com el papa que haguéssim desitjat, i que no va ser. He mirat de trobar la foto (icònica) de la seva entrada com a arquebisbe de Milà, el 1980, pels carrers de la ciutat, a peu, amb el llibre dels evangelis a la mà, però no l'he trobada.

Deixeu-me que us ofereixi tres perles del cardenal Martini. La primera és del llibre que recull la seva carta pastoral «Sto alla porta», de 1992-94.

«L'actitud interior i exterior de conversió i reforma constants no significa menyspreu de les formes tradicionals del comportament eclesiàstic o de les populars i senzilles de la vida dels fidels. Reforma no vol dir contraposició entre el qui la promou i l'experimenta, entre el qui se les dóna de reformador i la persona o institució que es considera que ha de ser reformada. Al contrari, és consonància dels uns i els altres en desitjar un sol Senyor: "L'Esperit i l'Esposa diuen: Vine! Els qui escolten, que diguin: Vine!" (Apocalipsi 22,17). El crit de tots és l'anhel comú amb el qual ens ajudem i ens reconeixem transeünts febles i pecadors, plens de nostàlgia pel rostre del Senyor, desitjosos d'anar cap a Ell amb més puresa i veritat. Si cadascun de nosaltres arriba a tenir sentiments de peregrí cristià, d'aquell que vetlla tot esperant l'Espòs, serà més fácil i més joiosa la tasca de caminar junts en contínua conversió i amb alegria […] L'Església és el conjunt de tots aquests peregrins, i s'ha de caracteritzar per les virtuts de deseiximent, despreniment, promptitud en recuperar-se, en convertir-se i reformar-se, totes pròpies del peregrí».

La segona, del llibre «Conversazioni notturne a Gerusalemme», del 2008.

«En el meu cercle de coneguts hi ha moltes parelles homosexuals, persones molt respectades i molt socials. Mai no se m'ha preguntat ni se m'ha acudit mai de condemnar-les. La qüestió és com tractem aquest tema. Quan conec algú personalment, és més fàcil trobar un camí que sostenir tesis generals sobre la qüestió […] Amb tot, a l'Església, ens hem de retreure, en el tracte amb l'homosexualitat, el fet de que, sovint, hem estat insensibles».

I la tercera, la darrera entrevista que li van fer poc abans de la seva mort, i que va ser publicada, de manera pòstuma, al «Corriere della Sera» l'1 de setembre passat. Aquest mes d'octubre, sortirà publicada en català a la revista «Foc Nou».

«¿Com veu la situació de l’Església? 

L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar perquè fos deixeble seu. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més no, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al proïsme. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. ¿On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució. 

¿Qui pot ajudar l’Església avui? 

El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases, que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. ¿Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. ¿On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? ¿Que tenen fe com el centurió romà? ¿Que són entusiastes com Joan Baptista? ¿Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? ¿Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres, i qui estiguin envoltats de joves, i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen, perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu. 

¿Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església? 

Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i ha de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església, ¿és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans? 
La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà II ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot formar part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple, i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donats per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits. 
¿Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en les etapes del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...). 
L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: «Senyor, jo no sóc digne...». Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. ¿Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes? 

¿Què fa vostè personalment? 

L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. ¿Com pot ser que no es mogui? ¿Tenim por? ¿Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt, i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: ¿què pots fer tu per l’Església?»



05 d’octubre 2012

Copiar i enganxar, per no enganxar-m'hi massa

Fa dies que preparo un altre post. Però faig passar aquest al davant. Allò de l'actualitat, que empeny. I serà un post ben senzill. De copiar i enganxar. I de buscar les diferències.



L'Església católica ha desenvolupat un pensament sobre qüestions socials, en especial en aquests darrers cent anys. El llibre que recull, de manera sistematitzada, aquest pensament assenyala que: «El camp dels drets de l'home s'ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, "tot el que és cert per a l'home, també ho és per als pobles". El Magisteri recorda que el dret internacional "es fonamenta en el principi de l'igual respecte dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanista". La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el respete dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó "els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària". La nació té "un dret fonamental a l'existència"; a la "pròpia lengua i cultura, mitjançant els quals un poble expresa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual"; a "modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l'opressió de les minores"; a "construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada". L'ordre internacional requreix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les naciones, el deure primer de les quals és de viure en actitud de pau, de respete i de solidaritat amb les altres nacions» (Compendi de doctrina social de l'Església, núm. 157).


La Conferència Episcopal Tarraconense, que reuneix els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, l'any 1985 publicava això, en un document que els bisbes actuals encara citen: «Voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. "Entre la família i la comunitat universal, deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu". Perquè fora un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples conceptes més generals, pot substituir la solidaritat inmediata, o bé que aquesta és poca cosa… Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja […] L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l'ordenament civil» (Arrels cristianes de Catalunya).


I encara, en un documnent més recent, just de l'any passat, els actuals bisbes de Catalunya deien: «Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que "hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem", i per això no vol que "aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics". Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home» (Al servei del nostre poble, num. 5).



Tot això ve a tomb de la declaració que el dimecres (3.9.2012) va publicar la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. Diu que estan preocupats pel bé comú a Espanya. I diuen: «Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España» (Ante la crisis, solidaridad, núm. 12).

Les diferències entre els documents citats abans i aquest són, si més no jo les hi trobo, molt clares. Entre d'altres:
– l'Església, i els bisbes catalans ho recorden, el dret dels pobles, en definitiva de les persones que els formen, a determinar com s'han d'ordenar jurídicament i política; i l'Església reconeix el dret a la independència; els bisbes de la CEE fan servir un llenguatge completament catastrofista i negatiu quan, d'aquest dret, en diuen: «propuesta política encaminada a la desintegración unilateral de la unidad de España»;
– per als bisbes de la CET, en el document del 1985, Catalunya és, per a tots els seus ciutadans, la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el punt d'inserció en la cultura universal; per als bisbes de la CEE, això ho és Espanya, i amb una llarga història (com la mesuren?);
– i encara, i no és un punt menor, els actuals bisbes de la CET consideren que no els correspon optarper una determinada proposta, per tant no es fiquen en l'ordenament civil de la societat; els bisbes de la CEE, bé... s'hi fiquen del tot, no?

Nota bene. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han publicat aquest matí mateix una nota on ratifiquen el que havien publicat l'any passat. La teniu aquí: http://www.tarraconense.cat

20 de setembre 2012

Companys, jo trobo que vindria a ser això

Unes quantes coses. Perquè ho duc al pap. De fa temps. I ho vull dir. Sense ganes de molestar. Més aviat amb ganes de fer pensar. O de fer repensar. És més interessant.

Va de la proposta d'independència de Catalunya. 



Encara que sigui, per a molts de nosaltres, un projecte on volem sumar-hi el màxim de gent possible, probablement cal que en parlem com d'un procés que ja fa temps que ha començat. I que tinc la sensació que la societat civil està accelerant, passant per davant de sigles polítiques. Sense violència, però amb decisió. Això s'ha visibilitzat especialment aquest darrer 11 de setembre. I, d'alguna manera o altra, tothom ha hagut de posicionar-se. Especialment els qui militem en un partit polític. Alguns dels qui fa temps que estem per la independència d'aquest país hem donat la benvinguda a tothom que s'ajunta a aquest projecte, que no és exclusiu nostre. Si volem arribar-hi, hem de caminar els uns al costat dels altres, sense cercar protagonismes, i oberts a tothom, sense excloure ningú, vingui d'on vingui, parli el que parli, o voti el que voti.

N'hi ha que dieu que això de la independència és «prioritzar l'agenda nacional» sobre una suposada «agenda social». I contraposeu uns suposats drets col·lectius i els drets individuals. I això, en temps de crisi, no toca. Mireu: els països, les nacions, no són res sense les persones que les formen. Per tant, no podem desvincular nació i societat. Tot allò que passa a la gent que forma la nació és nacional. I organitzar un estat propi, gestionar els propis recursos, atendre les necessitats dels conciutadans, promocionar la llengua pròpia d'aquest país, és alhora nacional i social. Si un poble, com a col·lectiu, té algun dret, és perquè emana dels drets dels individus que el formen. Desvincular una cosa de l'altra, ho trobo un pèl esquizofrènic.


N'hi ha que contraposeu independència i federació. Que parleu d'interdependències. Que us atreviu a dir, fins i tot, que, fet i fet, Espanya, per exemple, no és independent. ¿Com us ho puc explicar perquè ho entengueu? Els monestirs benedictins formen la Confederació benedictina. Si els monestirs s'han pogut federar és perquè són cases independents. Una comunitat que depèn d'un altre no es pot federar amb d'altres comunitats independents, a no ser que, primer, aconsegueixi la independència. (Tothom hauria de mirar-se els monestirs que tenim a la vora, mirar-se els homes i les dones que hi viuen: aprendríem quatre coses de com fer una societat diferent, aprendríem alguna cosa sobre les relacions familiars. Però això són figues d'un altre paner). Contraposar independència i federació, ara no sé si ho trobo ingenu o pervers. Pel que fa a la interdependència: jo vull que el meu país sigui tan interdependent com ho és Alemanya, França, el Regne Unit, Suècia, Finlàndia, Xipre, Estònia o Espanya, per dir-ne alguns. ¿O és que aquests països poden ser interdependents i el nostre només pot aspirar a ser dependent? 

N'hi ha que us penseu que la independència d'un país és anar «en contra» d'algú. I vosaltres no voleu anar contra ningú. Tranquils, nosaltres tampoc. La independència de Catalunya és una qüestió democràtica, social, inclusiva, dinàmica. És una proposta en positiu. Ho he llegit: un projecte polític es defineix pel que proposa, no per posicionar-se en contra d'alguna cosa. 

N'hi ha que heu desconnectat dels vostres orígens, no sabeu llegir la realitat que us envolta, i, per tant, us heu quedat sense futur. No patiu per l'espai polític que esteu perdent. Preocupeu-vos de servir els vostres conciutadans. La política és això, i no perdre o guanyar llocs de poder.

(Em fan gràcia els qui diuen defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles, però no volen ni sentir a parlar d'una Catalunya independent; es més, diuen que s'hi enfrontaran! Segur que això també està tipificat i és clínicament tractable).

N'hi ha que teniu por de que la independència de Catalunya suposi una fractura de la societat. I això, després de tot el que s'ha fet per cohesionar-la, no pot ser. Ara bé: la societat d'aquest país ja està profundament fracturada. Entre els qui teniu recursos econòmics  i una manera legal d'aconseguir-los i els qui s'han quedat sense prestacions i no tenen res per a fer front a les despeses habituals: habitatge, manutenció, educació, sanitat… Aquells que teniu feina i els qui no saben si podran trobar res per a sobreviure, encara que sigui un contracte escombraria, d'aquells que denigren a qualsevol. Quan no hi hagi ni un sol duro per pagar el més bàsic, anirem a hòsties! 

Ah, ¿que la fractura social era per motius d'origen? Demano disculpes. No sabia que ser d'esquerres volia dir condemnar els nostres conciutadans que han vingut de fora a ser immigrants tota la vida, i els seus fills, i els fills dels seus fills fins a la trentena generació. Sense rebutjar les pròpies arrels (els orígens que no s'han de perdre), ells volen ser i formar part de la societat on viuen. Treballar per i reclamar la independència d'un país no vol dir imposar una identitat o un major o menor grau identitari (l'independentisme no fa més o menys català, ni més o menys catalanista), sinó identificar-se amb els anhels d'autogovern de la societat on vius, i adherir-se a la seva voluntat de tenir un estat propi.

Ah, ¿que la fractura social vindria a ser entre els qui volem la independència i els qui no la volen? És veritat, n'hi ha que no voleu que Catalunya sigui independent. Hi teniu tot el dret. I cal que ho pugueu argumentar públicament. Però, si no us sap greu, no mentiu ni insulteu la intel·ligència dels vostres conciutadans. No ens digueu que el text sagrat de la Constitució no ho permet, perquè, quan us ha interessat i heu pogut, l'heu reformat o us l'heu saltat, sols o en companyia. No apel·leu a la responsabilitat, vosaltres que, irresponsablement, esteu escanyant i condemnant a la misèria emprenedors i mitjans empresaris, treballadors a compte d'un altre i pensionistes, aturats i estudiants. No ens digueu que la independència d'un país és un delicte, un cop d'estat, perquè és mentida. No ens amenaceu amb intervencions militars, a no ser que la democràcia en què pretenem viure sigui una altra mentida. No ens digueu que, sols, ens empobrirem i no ens en sortirem: com si formar part d'Espanya ens assegurés res, ara. No ens digueu que quedarem automàticament (i per sempre més!) fora de la Unió europea, perquè no hi ha cap legislacio que ho determini, i, per tant, civilitzats com som, podrem posar-nos tots d'acord perquè això no passi, si és que ho volem. I si el procés d'independència d'aquest país us causa un tan gran dolor intel·lectual i/o sentimental, sapigueu que hi ha professionals que us poden ajudar a superar-lo.
I espero que, si un dia, a través d'un mecanisme democràtic, us adoneu que la vostra negativa a la independència d'aquest país és el parer d'una minoria, sabreu acceptar l'opció de la majoria. Espero que tingueu estructures mentals suficients per a fer-ho. I prou bondat. Perquè la violència només genera violència. Perquè aquesta fractura social, tingueu-ho clar, només es dóna quan no s'accepta el joc democràtic.

Ah, un últim apunt. Per no deixar-nos ningú: l'11 de setembre de 2012, no només va haver una manifestació unitària i multitudinària a Barcelona; per tot el territori català, es van multiplicar convocatòries populars i reivindicatives organitzades per tota mena d'entitats. Sí, som molts més que un milió i mig els qui treballem per i reclamem la independència d'aquest país, Catalunya. Gent de tota tribu, llengua, edat, condició social, econòmica o laboral, homes i dones, de primera hora o acabats d'arribar… En aquesta taula d'en Bernat, tothom qui ho vulgui hi és comptat. 

I encara. Una de les raons perquè vull la independència de Catalunya: vull deixar de ser independentista, vull ser independent. I vull deixar-ne de parlar, d'una vegada per sempre. El que passa a Suècia, o Noruega, o Estònia, o a Xipre, o a Andorra, de fet.

16 d’agost 2012

Tres revolucions

Diumenge passat, 12 d'agost, es van clausurar els Jocs olímpics, a Londres. Encara que jo no sigui massa d'exercici físic, sempre he trobat que els jocs olímpics eren l'ocasió per a reconciliar-me televisivament amb algunes disciplines que m'agraden i que no tenen res a veure amb el futbol. Suposo que també hi té a veure la mala consciència de no fer esport. I això que em seria saludable. I calla que no m'agradés i tot.


Però no és de la meva relació amb l'esport que volia parlar en aquesta entrada. Sinó d'un detall de la cerimònia inaugural dels jocs que em va cridar l'atenció. Un detall que no m'he pogut treure del cap durant aquests dies: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de sanitat i la «world wide web»? ¿què hi feien, en la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics?

Avui, he googlejat i he anat a parar a la guia de la cerimònia, una publicació destinada als mitjans de comunicació. En aquesta guia hi ha un escrit de Danny Boyle, el director artístic de la cerimònia. Hi explica el fil argumental de l'espectacle. Com que la idea m'ha agradat, la vull compartir aquí.

Es tractava de mostrar tres revolucions en el si de la societat britànica: la revolució industrial, la revolució de les actituds socials dels anys 60 del segle XX, i la revolució digital (que ens és ben contemporània). Tres revolucions que han arribat a canviar moltes coses en el món. La idea que Boyle volia subratllar era que, a través de la prosperitat de la indústria, a través de la nació humanitària que va construir l'Estat del benestar, a través de la joiosa energia de la cultura popular, a través del somni de la comunicació universal, es pot arribar a construir un món millor.

D'aquí, l'homenatge al National Health Service, la institució que gestiona el servei sanitari públic, la institució que més uneix la població britànica (les seves premisses inicials han estat: atenció gratuïta, comprensiva, equitativa i igualitària). Va ser fundada després de la segona guerra mundial. El seu impulsor va ser el diputat laborista Aneurin Bevan (1897-1960). Bevan defensava que no hi ha cap societat que legítimament es pugui considerar a si mateixa civilitzada si, adduint la manca de mitjans, nega l'atenció mèdica a un malalt.


Ara, torno a preguntar: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de salut, el «world wide web»? ¿I els jocs olímpics? La resposta, una frase que va aparèixer diverses vegades durant la cerimònia inaugural: «This is for everyone», això és per a tothom. Es pot construir una societat millor, creativa, exuberant, excel·lent, i fer que sigui per a tothom.

Em va sorprendre positivament veure aquesta idea exposada en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics. I, per això, he volgut compartir-la, aquí, al blog.



Un PS. Ho llegeixo a El País del dimarts 14:
Un jove d'origen colombià que pateix esquizofrènia ha perdut la residència legal a Espanya, i, per tant, també el dret a l'atenció sanitària. No pot costejar-se ni un psiquiatra privat ni els més de 300 euros mensuals que costen els seus medicaments. Depèn de l'ajuda d'una ONG que li proporciona atenció i medicació. A partir del setembre, les autoritats sanitàries espanyoles desactivaran les targetes sanitàries dels anomenats immigrants sense papers. I pot ser que més de 150.000 persones es trobin en una situació similar al del noi colombià.

Un altre PS. No m'amago de voler la independència de Catalunya. Però tampoc no em vull amagar del convenciment de que aquesta independència ens ha de servir per a construir una societat millor, solidària, oberta, autocrítica, tolerant i per a tothom. Entre d'altes coses.

I un últim PS. Em diu el Jordi que hauria de fer exercici, que em cansi físicament. Així no estaria tan cansat psicològicament o anímicament al cap del dia. Li hauré de fer cas.



02 d’agost 2012

Cap a la regió desconeguda

25 de juliol. Ple del Parlament de Catalunya. Tema: nou pacte fiscal, la caixa i la clau de la caixa. Vaig tenir la valentia de seguir-lo pel 3cat24.cat. I em vaig quedar amb una expressió usada tant per la portaveu del grup del PSC com per la del PP: o el govern de la Generalitat els feia cas o entraríem, de la mà d'ERC i IC-Verds, en un àmbit desconegut, en un camí que no sabem on porta, el camí cap a la regió desconeguda; i això només causarà (segur, segur) frustració, i altres desgràcies vàries (l'insalvable xoc de trens, i sense mèrit de la RENFE). 


El camí cap a la regió desconeguda, el camí vers el desconegut. És això, el que se'm va quedar. I vaig pensar: ¿a què es refereixen? ¿Al camí cap a la independència? ¿La independència d'un país, en aquest cas Catalunya, és aquesta regió desconeguda? Però, si el camí cap a la independència d'un territori no és cap camí al desconegut! Es pot no estar-hi d'acord. Es poden defensar raonablement d'altres alternatives. Però no es pot dir, si no és des del cinisme o des de la mentira, que és un camí que no sabem on porta, una aventura de la qual no en sabem el destí, una ruta desconeguda.

Perquè sabem perfectament cap on duu. La independència d'un país no és cap mite, ni cap miratge. Els Països Baixos. Finlàndia. Noruega. Àustria. Austràlia. Fiji. Madagascar. Brasil. Canadà. No cal ser exhaustiu. Són països que, al llarg de la història, han assolit la independència respecte d'un altre país. Si algú gosa dir que iniciar un procés cap a la independència és fer un camí que no se sap on duu, digueu-li que duu a Estònia, per exemple. 

El camí cap a la independència l'han fet molts altres col·lectius abans que nosaltres. No és un camí fàcil, ni breu, ni senzill. No es tracta de fer una declaració institucional i ja està. L'acte constituent pot ser tan imminent com es vulgui. Però després ve tot el procés de construcció d'un país, d'un model de societat, de recerca del reconeixement, i de la cooperació amb d'altres pobles, de la defensa dels drets fonamentals, sumant-hi esforços i minimitzant els conflictes. 

I això, lluny de ser una regió desconeguda, un camí cap a no se sap on, és el mateix procés que han seguit molts d'altres pobles abans que nosaltres. I és un procés apassionant. N'estic convençut.

Ah, el títol de l'entrada! L'any 1907, el compositor britànic Ralph Vaughan Williams (1872-1958) va escriure una cançó per a cor i orquestra sobre un poema de Walt Whitman: «Toward the Unknown Region». El poema descriu la incertesa de la vida, per on l'ànima ha de moure's sense mapes, ni guies, ni camins. Darest thou now O soul, walk out with me toward the unknown region (ara, estimada ànima, camina amb mi cap a la regió desconeguda). La regió desconeguda, doncs, és la nostra pròpia vida, que només l'aprenem a viure vivint-la, sense pors, ni covardies. Amb alegria. Desfent-nos de tots els lligams que ens tenallen. Nor darkness, gravitation, sense, not any bounds bounding us (sense foscor, ni gravitació, ni sentit, ni cap límit que ens delimiti). Aquí, en l'àmbit de la vida, quadra perfectament el famós vers de Martí i Pol: «via fora, que tot està per fer i tot és possible». 

I deixeu-me acabar-ho de lligar tot. Ara entenc això: «El dret de les nacions no són sinó els drets humans conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària». Ho afirmava Joan Pau II a l'Assembles general de les Nacions Unides per la celebració del 50 aniversari de la seva fundació, l'octubre de 1995. I vés que no tingués raó!