Tres revolucions

Diumenge passat, 12 d'agost, es van clausurar els Jocs olímpics, a Londres. Encara que jo no sigui massa d'exercici físic, sempre he trobat que els jocs olímpics eren l'ocasió per a reconciliar-me televisivament amb algunes disciplines que m'agraden i que no tenen res a veure amb el futbol. Suposo que també hi té a veure la mala consciència de no fer esport. I això que em seria saludable. I calla que no m'agradés i tot.

Però no és de la meva relació amb l'esport que volia parlar en aquesta entrada. Sinó d'un detall de la cerimònia inaugural dels jocs que em va cridar l'atenció. Un detall que no m'he pogut treure del cap durant aquests dies: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de sanitat i la «world wide web»? ¿què hi feien, en la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics?

Avui, he googlejat i he anat a parar a la guia de la cerimònia, una publicació destinada als mitjans de comunicació. En aquesta guia hi ha un escrit de Danny Boyle, el director artístic de la cerimònia. Hi explica el fil argumental de l'espectacle. Com que la idea m'ha agradat, la vull compartir aquí.

Es tractava de mostrar tres revolucions en el si de la societat britànica: la revolució industrial, la revolució de les actituds socials dels anys 60 del segle XX, i la revolució digital (que ens és ben contemporània). Tres revolucions que han arribat a canviar moltes coses en el món. La idea que Boyle volia subratllar era que, a través de la prosperitat de la indústria, a través de la nació humanitària que va construir l'Estat del benestar, a través de la joiosa energia de la cultura popular, a través del somni de la comunicació universal, es pot arribar a construir un món millor.

D'aquí, l'homenatge al National Health Service, la institució que gestiona el servei sanitari públic, la institució que més uneix la població britànica (les seves premisses inicials han estat: atenció gratuïta, comprensiva, equitativa i igualitària). Va ser fundada després de la segona guerra mundial. El seu impulsor va ser el diputat laborista Aneurin Bevan (1897-1960). Bevan defensava que no hi ha cap societat que legítimament es pugui considerar a si mateixa civilitzada si, adduint la manca de mitjans, nega l'atenció mèdica a un malalt.

Ara, torno a preguntar: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de salut, el «world wide web»? ¿I els jocs olímpics? La resposta, una frase que va aparèixer diverses vegades durant la cerimònia inaugural: «This is for everyone», això és per a tothom. Es pot construir una societat millor, creativa, exuberant, excel·lent, i fer que sigui per a tothom.

Em va sorprendre positivament veure aquesta idea exposada en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics. I, per això, he volgut compartir-la, aquí, al blog.

Un PS. Ho llegeixo a El País del dimarts 14:

http://politica.elpais.com/politica/2012/08/13/actualidad/1344887067_861222.html

Un jove d'origen colombià que pateix esquizofrènia ha perdut la residència legal a Espanya, i, per tant, també el dret a l'atenció sanitària. No pot costejar-se ni un psiquiatra privat ni els més de 300 euros mensuals que costen els seus medicaments. Depèn de l'ajuda d'una ONG que li proporciona atenció i medicació. A partir del setembre, les autoritats sanitàries espanyoles desactivaran les targetes sanitàries dels anomenats immigrants sense papers. I pot ser que més de 150.000 persones es trobin en una situació similar al del noi colombià.

Un altre PS. No m'amago de voler la independència de Catalunya. Però tampoc no em vull amagar del convenciment de que aquesta independència ens ha de servir per a construir una societat millor, solidària, oberta, autocrítica, tolerant i per a tothom. Entre d'altes coses.

I un últim PS. Em diu el Jordi que hauria de fer exercici, que em cansi físicament. Així no estaria tan cansat psicològicament o anímicament al cap del dia. Li hauré de fer cas.

Cap a la regió desconeguda

25 de juliol. Ple del Parlament de Catalunya. Tema: nou pacte fiscal, la caixa i la clau de la caixa. Vaig tenir la valentia de seguir-lo pel 3cat24.cat. I em vaig quedar amb una expressió usada tant per la portaveu del grup del PSC com per la del PP: o el govern de la Generalitat els feia cas o entraríem, de la mà d'ERC i IC-Verds, en un àmbit desconegut, en un camí que no sabem on porta, el camí cap a la regió desconeguda; i això només causarà (segur, segur) frustració, i altres desgràcies vàries (l'insalvable xoc de trens, i sense mèrit de la RENFE). 

El camí cap a la regió desconeguda, el camí vers el desconegut. És això, el que se'm va quedar. I vaig pensar: ¿a què es refereixen? ¿Al camí cap a la independència? ¿La independència d'un país, en aquest cas Catalunya, és aquesta regió desconeguda? Però, si el camí cap a la independència d'un territori no és cap camí al desconegut! Es pot no estar-hi d'acord. Es poden defensar raonablement d'altres alternatives. Però no es pot dir, si no és des del cinisme o des de la mentira, que és un camí que no sabem on porta, una aventura de la qual no en sabem el destí, una ruta desconeguda.

Perquè sabem perfectament cap on duu. La independència d'un país no és cap mite, ni cap miratge. Els Països Baixos. Finlàndia. Noruega. Àustria. Austràlia. Fiji. Madagascar. Brasil. Canadà. No cal ser exhaustiu. Són països que, al llarg de la història, han assolit la independència respecte d'un altre país. Si algú gosa dir que iniciar un procés cap a la independència és fer un camí que no se sap on duu, digueu-li que duu a Estònia, per exemple. 

El camí cap a la independència l'han fet molts altres col·lectius abans que nosaltres. No és un camí fàcil, ni breu, ni senzill. No es tracta de fer una declaració institucional i ja està. L'acte constituent pot ser tan imminent com es vulgui. Però després ve tot el procés de construcció d'un país, d'un model de societat, de recerca del reconeixement, i de la cooperació amb d'altres pobles, de la defensa dels drets fonamentals, sumant-hi esforços i minimitzant els conflictes. 

I això, lluny de ser una regió desconeguda, un camí cap a no se sap on, és el mateix procés que han seguit molts d'altres pobles abans que nosaltres. I és un procés apassionant. N'estic convençut.

Ah, el títol de l'entrada! L'any 1907, el compositor britànic Ralph Vaughan Williams (1872-1958) va escriure una cançó per a cor i orquestra sobre un poema de Walt Whitman: «Toward the Unknown Region». El poema descriu la incertesa de la vida, per on l'ànima ha de moure's sense mapes, ni guies, ni camins. Darest thou now O soul, walk out with me toward the unknown region (ara, estimada ànima, camina amb mi cap a la regió desconeguda). La regió desconeguda, doncs, és la nostra pròpia vida, que només l'aprenem a viure vivint-la, sense pors, ni covardies. Amb alegria. Desfent-nos de tots els lligams que ens tenallen. Nor darkness, gravitation, sense, not any bounds bounding us (sense foscor, ni gravitació, ni sentit, ni cap límit que ens delimiti). Aquí, en l'àmbit de la vida, quadra perfectament el famós vers de Martí i Pol: «via fora, que tot està per fer i tot és possible». 

I deixeu-me acabar-ho de lligar tot. Ara entenc això: «El dret de les nacions no són sinó els drets humans conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària». Ho afirmava Joan Pau II a l'Assembles general de les Nacions Unides per la celebració del 50 aniversari de la seva fundació, l'octubre de 1995. I vés que no tingués raó!

#DillunsVolemMonumentsOberts

Ahir a la nit em vaig posar a xafardejar piulades. I em vaig ficar en un jardí, sense voler-ho. 

N'hi havia uns quants de Tarragona que reclamaven l'obertura dels museus i els espais monumentals de la ciutat els dilluns. Les queixes apuntaven, especialment, l'Ajuntament. I vaig entrar en la polèmica, en apuntar que no érem els únics que teníem museus tancats els dilluns, tot i que només volia preguntar d'on venia el costum. Bàsicament, per a donar eines per al debat, i que la gent no es quedi amb un «tot és culpa d'aquest ajuntament».

I aquesta entrada va per aquí. No vull proposar res, sinó aportar alguna dada, apuntar alguna idea.

És veritat. A Tarragona, tret de la Catedral, els museus i espais monumentals (molts d'ells, declarats patrimoni mundial per la UNESCO) tanquen els dilluns. 

¿És una peculiaritat tarragonina? No. Hi ha un cert costum europeu de tancar alguns museus en dilluns. ¿Exemples? A Florència, la Galeria dels Uffizi, o la de l'Accademia, que no són poca cosa, tanquen els dilluns. A Barcelona, per quedar-nos més a prop, el Museu Nacional d'Art de Catalunya també tanca els dilluns (de fet, tots els museus gestionats per la Generalitat de Catalunya tanquen els dilluns). Al costat d'aquests exemples, també en trobem molts d'altres que tenen obert els set dies de la setmana: el British Museum de Londres, o el Louvre de París, o el MACBA de Barcelona.

A Tarragona, hi ha cinc entitats que administren els museus i espais monumentals: la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, l'Autoritat portuària, l'Ajuntament i el Capítol de la Catedral. De les cinc, només una, el Capítol, no segueix el costum de tancar els dilluns (la Catedral resta oberta a la visita turística; tanquen el museu els diumenges, a causa del culte). Per tant, hi ha quatre entitats responsables de que, a Tarragona, gairebé no es pugui visitar cap museu els dilluns.

¿D'on ve aquest costum? ¿Per què es tanca els dilluns? Sembla ser que es deu a que, tradicionalment, era el dia que els museus tenien menys afluència de públic. Per tant, s'aprofitava per fer el descans setmanal.

¿Té actualitat aquest criteri? Com que no vull generalitzar, em fixo en el cas de Tarragona. Des de fa uns anys, la ciutat ha vist com augmentava el nombre de turistes (famílies, grups, parelles, individuals) que vénen i s'interessen per les restes romanes, o pel passat medieval, o per la ruta modernista, o per les passes dels primers cristians locals, o pel Corte Inglés (qui gosa negar-ho?). I durant l'època estival, pots trobar la ciutat plena de turistes qualsevol dia de la setmana, fent-hi estada.

¿Convindria, doncs, replantejar-se l'obertura dels museus els dilluns, si més no d'alguns? Potser sí. Si més no, no s'ha de descartar d'entrada. I ja que l'administració d'aquests espais recau en cinc entitats diferents, segurament caldria que fossin totes cinc qui en parlessin, consensuessin criteris i es posessin d'acord. I, si calgués, compartissin recursos. De fet, em sembla que això ja ho demanava la UNESCO quan va declarar una sèrie de monuments romans de Tàrraco patrimoni mundial: que les administracions formessin una mena de  consorci que coordinés l'administració, la senyalització adequada, l'explicació d'aquest patrimoni, per exemple. Ah, i que d'una vegada per totes s'obrís al públic la Necròpolis: vint anys tancada, quin trist rècord el dels seus administradors!

Si el turisme, i el turisme cultural, ha de ser una indústria més d'aquesta ciutat, cal que el cuidem, el mimem, i no el considerem una nosa. No ho són ni la gent, ni les pedres, ni els agents culturals.

¿Vull els monuments oberts els dilluns? Potser sí. Parlem-ne. 

Què, ¿com va la vida?

M'agrada que em facin aquesta pregunta. Sobretot, perquè fa poc més d'un any que no escric res al blog.

Ara hi posaré remei. Però, abans, vull fer una entrada al més pur estil sèrie televisiva: en el capítol anterior…

Jo duia un catèter doble J, a causa d'una operació al ronyó i a l'urèter. Ja me'l van treure. El mes de setembre. De quatre a cinc mesos més tard del que hagués tocat. Gràcies, Boi Ruiz. Sort que les retallades del Govern en sanitat no havien d'afectar ningú, no, xiquet?

Fa poc més d'un any, doncs, jo estava de baixa. I, és clar, ja fa mesos que no ho estic. Però he passat de no moure'm de casa per culpa d'un problema de salut a no moure'm-hi perquè la meva situació laboral ha canviat. I com posen al facebook, és complicada. Encara ara m'acolloneix, cada cop més.

¿Què més? Ah sí. Havia anat, com a independent, en una llista electoral, a les municipals. Ens la vam fotre. De dos regidors, vam passar a no treure'n cap. Per això, amb independència, en un acte de sobirania personal, vaig decidir militar en el partit que tan a les últimes semblava estar. Ara, sembla que entusiasmem una mica més. En la mesura que, hores d'ara, una opció política pot entusiasmar.

Ara, sí, ja us he posat al dia. Més o menys. Ara, ja puc respondre a la pregunta: Què, ¿com va la vida? Què preferiu que us contesti: que va bé, o la veritat?

Doble J

Fa dies que miro d'escriure alguna cosa al blog.

Tenia una entrada preparada per a explicar l'experiència de la campanya electoral. Però m'enredava massa per a una única constatació: ningú no em va arribar a preguntar per què m'havia decidit a anar en una llista electoral. Això sí, suposicions sobre haver-me deixat enredar, o entabanar, i variades desqualificacions sobre la idoneïtat de la meva opció política… tantes com es vulgui. Bé, tema enllestit.

Segueixo el fil dels dies en la meva memòria recent: podria escriure sobre alguna de les activitats que he pogut fer… Però m'adono que a l'altra banda, hi ha un altre nus. Un catèter doble J.

El 25 de març em van operar a Bellvitge: em van extreure tres pedrots del ronyó dret i em van reconstruir l'urèter. Des d'aleshores que porto un catèter que condueix l'orina del ronyó a la bufeta, mentre la cosa cicatritza. I des d'aleshores que estic de baixa. Perquè la presència d'aquest bonic instrument em provoca cuïssor a l'orinar, més ganes i urgència d'orinar, i dolor, força dolor. Com més repòs faig, millor. I tot i que ja estic en llista d'espera per a la seva extracció, els dies se'm fan llargs, desitjant una trucada que no arriba (les retallades hi tenen a veure, sí). Hi ha dies més optimistes, en els quals miro de fer el que puc. I d'altres més pessimistes, en els quals no em veig amb cor de fer gaire cosa. És a dir, que tinc ganes que això s'acabi aviat i tornar al ritme habitual de la meva feina i les meves activitats.

Un conducte amb una mena de nus a cada banda perquè no es mogui gaire. Això és un catèter doble J. Talment com aquesta entrada.

Sol a Berlín

M'acabo d'empassar aquest totxo.

Us ho explico. Hans Fallada és el pseudònim de Rudolf Ditzen, mort el 1947 per una sobredosi de morfina. Vinculat al moviment comunista, el 1946 va rebre un expedient processal contra un matrimoni berlinès que es va oposar al nazisme i que va ser executat el 1943. Aquesta parella, entre 1940 i 1942, havia difós per tota la ciutat a través de postals i cartes crides a la resistència contra el règim nacionalsocialista. El seu expedient processal no només exemplificava l'oposició contra un règim que dominava tots els mecanismes de la por, sinó que també mostrava fins on havia arribat la perversió, els abusos, la violència dels botxins nazis. 

Aquest va ser l'embrió de «Solo en Berlín», escrita en 24 dies, publicada pòstumament el 1947, i recuperada enguany a partir del manuscrit original de 1946.

He de reconèixer que la novel·la m'ha enganxat des de la primera pàgina amb una força irresistible. Tot i que, de bon començament, ja sospitem com acaba l'aventura del matrimoni Quangel, els antiherois (prou que coneixem com se les gastaven els del Tercer Reich), la tensió argumental, el suspens, es manté durant tot el relat. Perquè Fallada convoca en les seves pàgines un bon grapat de personatges que travessen per la història principal, com si es tractés dels carrers de la ciutat que retrata. Una ciutat dominada per la por. Però on hi cap la indignació i el compromís, encara que sigui humil i neixi no del centre de la societat, sinó dels seus marges. Allí, qualsevol acte de resistència, per petit que sigui, és important. 

Aquest és un d'aquells llibres que no et deixen indiferent. Que fa de bon recomenar. I que, vés per on, trobo molt, però molt, actual.

Hans Fallada, Solo en Berlín, Madrid: Maeva 2011.

(L'he llegit en castellà, però hi ha traducció catalana a Edicions de 1984. El dia de Sant Jordi, a Tarragona, s'havien acabat els pocs exemplars que hi havia).

Saber com van les rodes

A la darrera pàgina de "El País", de dilluns a dissabte, s'hi publica una conversa distesa amb gent sempre interessant, mantinguda durant un esmorzar, un dinar o un sopar. Dijous passat, el convidat era Ildefonso Hernández, director general de Salut Pública amb els ministres Bernat Soria i Trinidad Jiménez. 

En llegir l'article, em va cridar l'atenció un dels comentaris d'Hernández: «Les rodes de la democràcia haurien de ser transparents. La societat no coneix com es fa una llei, qui es reuneix amb qui, qui fa lobby». 

Hi ha algunes coses que trobo que haurien de caracteritzar qualsevol partit d'esquerra; una d'elles és la pedagogia (i, junt amb ella, la transparència). Saber explicar. Obligar-se a explicar els processos, les negociacions, el perquè de les decisions… I fer-ho des de la senzillesa. 

L'home o la dona que es dediquen a l'exercici polític del govern, pel fet d'haver estat escollits per a exercir-lo, no són superiors a la resta dels seus conciutadans. Els resultats d'unes eleccions donen representació en el govern municipal, autonòmic o estatal. La formació de majories, a partir d'aquesta representació, permet formar governs. Res més. No són consagracions, no transforma els polítics en éssers superiors o sagrats, segregats de la resta de la societat. Gens ni mica. Alcaldes, regidors, diputats, consellers, ministres, parlamentaris, presidents de govern, un cop constituïts com a tals, no deixen de ser ciutadans al servei dels seus conciutadans. 

Per això, s'haurien de sentir gairebé obligats a tractar amb intel·ligència, en grau d'igualtat, els seus conciutadans, aquells a qui serveixen amb l'exercici de la política. D'aquí, la crida a ser pedagògics, i a ser clars. Hernández ho diu molt bé: explicar com es fa una llei, per on passem del procés d'unes obres municipals, quines despeses s'han de fer o deixar de fer, qui posa pals a les rodes, qui hi té interessos, etc.

Els polítics diguem-ne de dretes sempre reclamen de la ciutadania confiança, però en el sentit de que els deixem fer, perquè ells en saben més. Vaja, que ens deixem de política i els deixem manar. Cal que els polítics anomenats d'esquerres siguin diferents, és clar. Que la confiança que reben sigui per a governar. I això reclama que tots sapiguem com ho fan. I fer-ho al llarg de tota la legislatura, no només cada quatre anys. I si cal consultar alguna cosa a la resta de ciutadania, es consulta sense por, donant tota la informació que calgui, tractant la resta de ciutadans com a con-ciutadans, com a iguals, amb tota la dignitat i respecte.

I ja està. Ja he fotut un rotllo més. Bon cap de setmana!

Podeu trobar tot l'article de la conversa amb Ildefonso Hernández aquí: 

http://www.elpais.com/articulo/ultima/gente/quiere/otros/partidos/hay/intentarlo/elpepiult/20110505elpepiult_2/Tes

de campanya, però de debò

vés per on, el nom de meu blog intermitent esdevé veritat. un tallat a mig matí. una bona conversa sobre els darrers quatre anys a la ciutat. quatre idees d'actitud política compartides. una proposta. i no vaig saber dir que no. tot, per ser de missa, au! res: que vaig a la llista d'Esquerra per a les municipals, d'independent. Tarragona, amunt!
o sigui, que aquest cop és de debò: de campanya!

Jo escrivia en un blog. Perquè m'agrada explicar coses. Però tinc mandra. Espero sortir-me'n i explicar més coses i més sovint.
El passat és com un trampolí des d'on agafar impuls per a anar a petar allí on espero arribar, que és el futur. Mentrestant, el que realment existeix és l'ara, el present: un punt o altre del salt. Sóc enlaire. I sense xarxa. Uf, quina mandra! Però és el que toca. Esperar, un dia, o un moment o altre, l'aterratge.

el retaule

Acabo d'arribar del Retaule. Un ball en forma de moixiganga, però posada al dia amb traces de dansa tradicional contemporaneitzada, que representa la vida de sta tecla, tal i com a l'edat mitjana la va esculpir en pedra Pere Joan, a la predela del retaule major de la Catedral.

El moment és íntim, elegant, intens. Esdevé la millor porta d'entrada als dies mes tradicionals de la festa gran tarragonina. Una festa molt ritualitzada, encara que hi hagi gent que només miri el programa per veure quins grups vénen cada any a tocar. I es queda només amb això, sense voler anar més enllà. Sta Tecla és un tot en que la ciutat (els cuitadans, al cap i a la fi) s'explica a ella mateixa a través de la festa. Sta Tecla forma part més de l'àmbit de les vivències que de les audiències. I m'aturo aquí, no sigui cas que em passi de la quota de rotllo.

El Retaule. Sta. Tecla. Tarragona. Visca!

PS: Ahir a la nit, va haver concert dels Manel. A la plaça del Rei. Vam comprovar que els Manel expliquen històries amb la música i amb la veu. I això reclama un espai reduït, i una atenció del públic. Els Manel van tenir el públic que busquen. Però també van tenir molts que, de mitja plaça enrere, ja abans de començar el concert, passaven dels músics, dels qui anàvem a fruir-los, i es fotien a xerrar (cridar) i a fer el ruc. Gent que podia anar a qualsevol altre plaça de la ciutat a fer la cerveseta. Gent que, inconscientment, van amargar el concert a més d'un. Potser hauria valgut la pena programar Manel al Metropol i fer pagar una mòdica entrada. Els que haguéssim anat a veure'ls, a més, els haguéssim pogut escoltar.

sta tecla, de nou

Ah, com passa el temps.

I que poc cuido aquest blog.

La mandra, la mandra...

Ahir el Jordi i jo vam sortir. Ja fa uns dies que Tarragona s'ha convertit en Teclacity. I, encara que sigui donar un tomb i veure la gent anant i venint d'una banda o altra, dóna gust de passejar cada nit. A més, a qualsevol racó pots trobar-te un txou o altre.

Ahir vam començar la ronda a la plaça de la font, amb el concert dels Pets, a les 7 de la tarda.

Després, vam anar a sopar. I a escoltar una estona els Pepet i Marieta. Vam tornar a la plaça de la font, que tocaven Gossos. I visiteta a la plaça del rei, que hi havia un grup de dixie-reggae-soul-gospel qe es diuen Bayou Brothers (són francesos). Una cerveseta a Museum i de baixada cap a casa, revetlla de colles. Quin estrès de festa!

De tot aquest programa, em quedo amb Els Pets.

Concert de tarda. Concert familiar. La plaça de la font plena de parelles entre els 30s i els 40 amb els fills i els avis movent-se al so del grup de Constantí. I el públic habitual: adolescents, gent de 20s i fans diversos. Com tots els concerts d'aquesta gent, ahir va ser una festassa. El grup de Falín Cáceres, Joan Reig i Lluís Gavaldà van fer pura arqueologia i van rescatar temes que feia decennis que no tocaven, temes dels primers discs. Res, que els de la mateixa generació que els de l'escenari vam passar-nos-ho molt bé.

Amb l'afegit que l'ambient de la plaça ja era, no de festa major, així in genere, sinó de Santa Tecla, potser la millor festa major del país.

Unes quantes fotos dels concerts per a deixar-ne constància.

fruita per terra

Aquest migdia, davant de casa, a la delegació del govern, Unió de Pagesos s'hi ha fet sentir.

Motiu: reclamen preus justos per als productes agraris. I tenen tota la raó del món. La diferència de preu entre el que els paguen i el preu de mercat de fruita i verdura és la prova de la raonabilitat de les seves reivindicacions.

Però…

Han llençat al carrer quilos de taronges, préssecs, síndries i avellanes com a signe de protesta. Fruita feta malbé per terra. Per què? És un gest que convidi a sumar-se a les reivindicacions pageses? O més aviat provoca repulsa?

De petit sempre em deien que amb les coses de menjar no s'hi juga, que hi ha molta gent que sobreviuen a dures penes, que mengen el que poden... i mereixen un respecte per part dels qui tenim el suficient o més. Un respecte i el nostre ajut. Per això m'ha indignat veure tots els quilos de fruita per terra, feta malbé conscientment. Feta malbé per gent que, malgrat el mal tracte que reben per part d'intermediaris, són propietaris de terres, habitatges, estris de feina, vehicles…

Al carrer de sota on han llençat tots els quilos de fruita, hi ha la delegació de càritas. Quina diferència de percepció tindria ara si haguessin donat aquesta fruita per ajudar els més pobres, aquells que no poden pagar el preu d'una síndria o d'una bossa de taronges! Quin greu pecat llençar i fer malbé el menjar!

PS. Al cap de vint minuts, els equips de neteja estaven enretirantla catifa de fruita i avellanes. Unes poques persones, bàsicament funcionaris de la delegació, arreplegaven la fruita que podien amb bosses. Una dona, al cantó del costat, comentava a una amiga: "Mira, allí ha volcado un camión de frutas, y la gente está recogiendo lo que ha caído. ¿Vamos?". I de la reivindicació, només n'ha quedat fum.

eTc

estiu, Tarragona, cultura. És el renovat Festival d'Estiu. No sé si necessitava el rentat de cara que se li va fer l'any passat amb el Faestiu. Ignoro si el Faestiu necessitava un altre reencarnació en l'eTc. Però sempre hi ha espectacles que valen la pena. Encara que estigui marcat per la crisi. Encara que hi hagi qui en dubti.

El meu home i jo hem anat a tres:

a. el concert de Manolo Garcia. Espectacular. La posada en escena i la comunicació entre el públic i el MG. Des del primer moment, vam seguir el concert més a peu dret que asseguts, ballant i fent festa. A les grades de l'Auditori vam viure i veure moments de sana bogeria.

b. el musical "Aloma", dels Dagoll-Dagom, basat en la novel·la de la Mercè Rodoreda. Una peça que es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya. Un luxe de vetllada. Un musical íntim. Amb música d'Alfons Villalonga. Aloma és Rodoreda en estat pur. Una dona que passa de l'adolescència a la maduresa a través dels graons de l'entrega confiada al primer amor, del desengany, de les ferides que li fan aquells que estima i que, se suposa, l'estimen.

c. Facto Delafé y las Flores Azules. Una barreja estranya, vital i plena de color de hip-hop i pop. Concert final de gira. Van convertir el Camp de Mart en una festa de més de dues hores. Per a mi, un descobriment.

Totes tres propostes han estat més que interessants. Estimulants. Per això em va empipar que un conegut del Museu d'Història de Tarragona es preguntés, irònic, si potser feien res d'interessant al Camp de Mart, quan el meu home i jo li vam comentar que anàvem al concert dels Facto Delafé. Sí, a Tarragona, s'hi fan coses, i interessants. Des de l'Ajuntament i des de les entitats. I potser el que ens falta és creure'ns-ho. Creure de debó que no només tenim un potencial, sinó que en aquesta ciutat hi ha molta gent que transforma el potencial en realitat.

Estic avorrit. Ja es nota. I tot esperant l'hora de plegar i tornar a casa, remeno el youtube i, pam, em trobo aquests vídeos de Les Luthiers, un grup argentí capaç de fer molt bona música i de fer-la bé, i provocar un gran somriure en els llavis dels qui els escolten i els veuen. I amb instruments clàssics, populars i/o d'invenció pròpia.

Au, a disfrutar-los.

Una visita inesperada

Dissabte al vespre. Jo al meu despatx. El Jordi al menjador. De cop i volta em crida: "Jordi, vine, que hi ha dos bombers al balcó!!!!". Jo, corrents, vaig a veure-ho. I sí, per sobre del nostre pis, un parell de bombers estaven comprovant l'estat de la façana, suposo. I a peu de carrer, la guàrdia urbana, els bombers, gent aturada mirant amunt…

Els dos bombers del balcó, els teniu aquí, ben retratats. Jo els hagués convidat a una cerveseta. Però han passat de llarg. Ells s'ho perden!

Espais de mandra

Sóc un mandrós. Mira que m'agrada explicar històries. Però posar-me a escriure-les, és tota una altra cosa. Res, que miro de reprendre el blog.

Ara estic enfeinat en un davantal per a la feina. També hi estic encallat. A veure si així ho desencallo. Parteixo de la idea de tancar-ho tot durant l'estiu. A Florència, amb el Jordi, vam veure un cartell a la porta d'una església, que deia que no s'hi celebraria la missa dominical durant tot l'estiu. No és que vulgui defensar el fet de tenir les esglésies obertes a tota hora. Més aviat penso que cada comunitat cristiana hauria de crear espais de repòs. On tothom que ho necessiti pugui fer silenci, aparcar l'estrès quotidià, experimentar la presència de Déu. El que els clàssics anomenaven "vacare Deo", fer vacances en Déu.

També m'agradaria afegir un apunt sobre la meva convicció (compartida) de que les comunitats cristianes haurien de crear espais, també, d'acollida, on escoltar les necessitats dels nostres germans i germanes. Per dissort, trobo que cada cop més es té tendència a renyar la gent. Hi ha bisbes que ho fan de natural. Els capellans més conservadors ho fan a les celebracions, amb aquells que hi anem regularment o esporàdicament. Però és que ara, també ho fan els més progres. Uf! Això són figues d'un altre paner.

Comença Santa Tecla!

Ahir va començar Santa Tecla. La del 2009. Visca!

Anit estava prou cansat com per quedar-me a casa (després de 4 dies a París...).

Aquesta nit he anat fins a la plaça del Rei, m'he agafat el barrilet que contenirà moltes mamadetes i m'he assegut a escoltar un concert.

Com és habitual, els sons més estimulants són els que no sonen a la plaça de la Font.

He escoltat un concert magnífic d'una gent de Marsella que es diuen Lo Cor de la Plana. Fan música d'arrel popular. Canten en occità. Polifonies a capella. Com a molt, acompanyades de percussió: picar de mans, de peus, panderos… El so és molt mediterrani. Acords que es poden sentir des de Grècia fins a Elx, des de l'Alguer fins al nord d'Àfrica. De tant arcaic, sona a modern.

www.myspace.com/locordelaplana

Us penjo un clip que he gravat. A veure què en penseu.

PS: Jordi Bertran, d'on treus aquesta gent?

per a escoltar, bizet

Comencem l'invent...

Georges Bizet. L’ARLÉSIENNE. Choeur de l’Opéra de Lyon; Les Musiciens du Louvre, Grenoble; Marc Minkowski, director. Naïve, 2008

Fa molts, molts anys, quan jo era el que ara en diuen preadolescent, feien un programa de televisió (quan amb prou feines hi havia una cadena i l’UHF) que es deia “El mundo de la música”. Aquest programa pretenia introduir els més joves de casa en el món de la música anomenada clàssica. Recordo que una vegada van programar una de les suites de “L’Arlésienne” de Bizet. D’aquest senyor jo només coneixia extractes de “Carmen”. I el que sortia pels altaveus de la tele em va semblar meravellós.
Han passat els anys, i segueixo fruint amb les melodies populars que omplen els compassos de la música incidental que Bizet va escriure per a l’obra d’Alphonse Daudet “L’Arlésienne”. Amb tot, forma part d’aquell repertori que, de tant senzill i conegut, l’acabo escoltant pel plaer de passar per camins familiars, sense esperar-ne sorpreses. I heus ací que apareix aquesta versió de Marc Minkowski i tot se’n va a mar. Per què?
Perquè Minkowski ha triat un programa preciós: les dues suites preparades per Bizet i Guiraud, escrites per a gran orquestra; entremig, els vuit moviments de la música incidental original, per a orquestra de 26 músics; com a preludi d’aquest festival, l’obertura i tres interludis de l’òpera “Carmen”.
Perquè Minkowski, tot i portar els tempi amb rapidesa i energia, sap extreure de cada dansa ritmes vius i tensos, amb un toc de rusticitat gairebé aspra. Hi ha moments tranquils en què l’orquestra ofereix tota la seva sensualitat. D’altres, sembla com si la passió emergís del no-res.
Perquè Minkowski ha respectat el temps extraodrinàriament lent que Bizet va marcar per a l’Adagietto de la primera suite (negra = 40). Això fa que aquest moviment sigui d’una profunda emoció.
Perquè aquest disc ja m’ha procurat moltes estones de plaer auditiu. M’ha fet distreure de qualsevol tasca que fés en el moment d’escoltar-lo. Perquè he agafat cent vegades el llibret (modèlic, llibre de debó) i he fruit dels quadres de Gauguin i Van Gogh que inclou. I he descobert el conte “La noia d’Arles” de Daudet.
¿Calen més raons? És estiu, i sempre ve de gust una vigorosa escapada. Fem-la a Arles, no?

per a escoltar

Col·laboro en una revista de pensament cristià. Es diu "Foc Nou". 

De tendència més aviat crítica, quan toca, amb el discurs episcopal (és a dir, quan els bisbes i capellans i qui sigui, en lloc d'anunciar l'Evangeli de Jesús, es dediquen a dir tonteries i estupideses…). 

A la seva pàgina web hi trobareu enllaços al que anomenem blocsfera cristiana: www.focnou.com

Què hi faig, a la revista?

Recomano discs. Sip. Com que no sé fer crítica musical, recomano als possibles lectors discs que m'han agradat i que tinc per casa. Alguns em fan cas i, fins i tot, van a alguna botiga de música a buscar-los!!!

Ja ho veieu, la ignorància, amb atreviment, i una mica de verbalitat, és capaç de tot.

He pensat que en aquest blog també podria penjar algun d'aquests suggeriments.

Amb la propera entrada, anirà el primer. Segle XIX. A veure què us en sembla...

Apologia

D'una vegada per totes i que quedi clar. Sóc minoritari en aquest món. Com qualsevol altre individu, és clar. I hi ha unes quantes parets que, tot i que es van eixamplant amb el pas del temps, em defineixen més o menys. Us n'explico unes quantes.

Sóc català, i dels que pensen que això que anomenem Espanya no va ni amb rodes, i que hauríem de ser prou valents tots plegats per a inventar-nos una altra cosa.

Sóc més aviat d'esquerres. Encara que hi ha gent que es diuen d'esquerres que quan arriben al govern es pensen que ja ostenten el poder, i quan s'embutxaquen diners es pensen que gestionen recursos. De xoriços, xics i xiques, n'hi ha a tot arreu.

Sóc tarragoní. Fa 42 anys que vaig néixer a Tarragona. He viscut fora de la ciutat 12 anys entre la temporada al monestir i el temps d'acabar els estudis. D'adolescent que estic enamorat de la ciutat. I de més gran m'he adonat que, només quan em sento ben arrelat a aquest país petit, és quan més obert a tot el món em trobo.

Sóc homosexual. Ah, no ho he triat. Sóc així. Com a bon animal, sóc un ésser afectiu, sexual i sexuat. Capaç d'estimar i de ser estimat. Amb una sexualitat ben definida i capaç de viure-la. El que sí he triat és assumir la meva persona, amb totes les contradiccions i les coses bones, i viure amb generositat.

Sóc cristià. Bé, ho miro de ser. Bé, penso que miro de viure d'acord amb la meva fe. Crec en un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant (sembla una equació rara sense solució, però és el que té creure en Jesucrist). Crec en un sol baptisme com a sagrament que insereix els individus a l'Església que és el cos de Crist; és a dir, fa de cada individu un altre Crist. Crec que la Bíblia és l'únic llibre que conté la paraula revelada de Déu. Miro de passar fent el bé. Celebro l'Eucaristia cada diumenge. I sento dins meu aquell rau-rau que deu ser cosa de l'Esperit Sant: "No és això, germans, no és això", i que, fins que no torni a Déu, no em deixarà tranquil tota la meva vida.

Calla que tot això no em passi perquè sóc teòleg. Això també ho vaig triar el dia que vaig decidir d'assumir aquella fe que havia rebut dels meus pares, i mirar de dir-la a la meva manera. Un procés que em va dur fins al monestir, a Montserrat, on em vaig fer gran. Un procés que em va dur a especialitzar-me en litúrgia. Un procés que em manté en la fe. Crític amb el que diuen oficialment alguns bisbes sobre certs temes, en comunió amb ells i amb tots els meus germans i germanes creients quan de debó adrecem a tothom aquella paraula alliberadora que va anunciar Jesús de Natzaret.

Bé, ja m'he enrotllat prou. Per avui ja n'hi ha prou. Em poso el barret i surto a donar un tomb.