Carlo Maria Martini. Homes bons (1)

Quan jo tenia vint anys, i amb prou fines era un cadell de monjo a Montserrat, vaig tenir la sort de descobrir, per la via de la lectura, un home que ja és mort, però que, en certa manera, ha estat referent per a mi, per a la meva vivència de fe i d'Església. És Carlo Maria Martini. A la cartera, ja en duia un segon referent: George-Basil Hume. Tots dos van ser homes crítics, d'una gran alçada intel·lectual; però per sobre de tot, van ser homes bons. Deixeu-me que us en parli. El primer va per Martini.

Nascut el 1927 a Orbassano. Va entrar a la Companyia de Jesús, els jesuïtes, el 1944. Ordenat de prevere el 1952. Doctor en teologia fonamental. I doctor en Sagrada Escriptura. Va ser ordenar de bisbe el 6 de gener de 1980 al servei de l'arxidiòcesi de Milà. El febrer de 1983 va ser creat cardenal.

El seu prestigi intel·lectual el va fer un home respectat en el món civil, especialment en l'àmbit acadèmic. Al mateix temps, la seva profunda vivència de l'Evangeli, la seva senzillesa, la seva equanimitat i sensatesa, el van fer una persona oberta a allò que el Vaticà II anomenà els signes dels temps, les alegries i les tristeses dels homes i les dones de la nostra societat. Va ser un home de frontera, un home de recerca. Sense por a ser crític, o a la reforma. I d'una gran maduresa.

Per això, els cristians que mirem de viure la fe amb ulls crítics, un pèl esquerranosos, especialment envers la institució eclesiástica, sempre l'hem vist com el papa que haguéssim desitjat, i que no va ser. He mirat de trobar la foto (icònica) de la seva entrada com a arquebisbe de Milà, el 1980, pels carrers de la ciutat, a peu, amb el llibre dels evangelis a la mà, però no l'he trobada.

Deixeu-me que us ofereixi tres perles del cardenal Martini. La primera és del llibre que recull la seva carta pastoral «Sto alla porta», de 1992-94.

«L'actitud interior i exterior de conversió i reforma constants no significa menyspreu de les formes tradicionals del comportament eclesiàstic o de les populars i senzilles de la vida dels fidels. Reforma no vol dir contraposició entre el qui la promou i l'experimenta, entre el qui se les dóna de reformador i la persona o institució que es considera que ha de ser reformada. Al contrari, és consonància dels uns i els altres en desitjar un sol Senyor: "L'Esperit i l'Esposa diuen: Vine! Els qui escolten, que diguin: Vine!" (Apocalipsi 22,17). El crit de tots és l'anhel comú amb el qual ens ajudem i ens reconeixem transeünts febles i pecadors, plens de nostàlgia pel rostre del Senyor, desitjosos d'anar cap a Ell amb més puresa i veritat. Si cadascun de nosaltres arriba a tenir sentiments de peregrí cristià, d'aquell que vetlla tot esperant l'Espòs, serà més fácil i més joiosa la tasca de caminar junts en contínua conversió i amb alegria […] L'Església és el conjunt de tots aquests peregrins, i s'ha de caracteritzar per les virtuts de deseiximent, despreniment, promptitud en recuperar-se, en convertir-se i reformar-se, totes pròpies del peregrí».

La segona, del llibre «Conversazioni notturne a Gerusalemme», del 2008.

«En el meu cercle de coneguts hi ha moltes parelles homosexuals, persones molt respectades i molt socials. Mai no se m'ha preguntat ni se m'ha acudit mai de condemnar-les. La qüestió és com tractem aquest tema. Quan conec algú personalment, és més fàcil trobar un camí que sostenir tesis generals sobre la qüestió […] Amb tot, a l'Església, ens hem de retreure, en el tracte amb l'homosexualitat, el fet de que, sovint, hem estat insensibles».

I la tercera, la darrera entrevista que li van fer poc abans de la seva mort, i que va ser publicada, de manera pòstuma, al «Corriere della Sera» l'1 de setembre passat. Aquest mes d'octubre, sortirà publicada en català a la revista «Foc Nou».

«¿Com veu la situació de l’Església? 

L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar perquè fos deixeble seu. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més no, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al proïsme. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. ¿On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució. 

¿Qui pot ajudar l’Església avui? 

El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases, que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. ¿Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. ¿On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? ¿Que tenen fe com el centurió romà? ¿Que són entusiastes com Joan Baptista? ¿Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? ¿Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres, i qui estiguin envoltats de joves, i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen, perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu. 

¿Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església? 

Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i ha de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església, ¿és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans? 

La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà II ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot formar part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple, i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donats per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits. 

¿Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en les etapes del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...). 

L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: «Senyor, jo no sóc digne...». Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. ¿Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes? 

¿Què fa vostè personalment? 

L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. ¿Com pot ser que no es mogui? ¿Tenim por? ¿Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt, i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: ¿què pots fer tu per l’Església?»

Copiar i enganxar, per no enganxar-m'hi massa

Fa dies que preparo un altre post. Però faig passar aquest al davant. Allò de l'actualitat, que empeny. I serà un post ben senzill. De copiar i enganxar. I de buscar les diferències.

L'Església católica ha desenvolupat un pensament sobre qüestions socials, en especial en aquests darrers cent anys. El llibre que recull, de manera sistematitzada, aquest pensament assenyala que: «El camp dels drets de l'home s'ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, "tot el que és cert per a l'home, també ho és per als pobles". El Magisteri recorda que el dret internacional "es fonamenta en el principi de l'igual respecte dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanista". La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el respete dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó "els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària". La nació té "un dret fonamental a l'existència"; a la "pròpia lengua i cultura, mitjançant els quals un poble expresa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual"; a "modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l'opressió de les minores"; a "construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada". L'ordre internacional requreix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les naciones, el deure primer de les quals és de viure en actitud de pau, de respete i de solidaritat amb les altres nacions» (Compendi de doctrina social de l'Església, núm. 157).

La Conferència Episcopal Tarraconense, que reuneix els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, l'any 1985 publicava això, en un document que els bisbes actuals encara citen: «Voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. "Entre la família i la comunitat universal, deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu". Perquè fora un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples conceptes més generals, pot substituir la solidaritat inmediata, o bé que aquesta és poca cosa… Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja […] L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l'ordenament civil» (Arrels cristianes de Catalunya).

I encara, en un documnent més recent, just de l'any passat, els actuals bisbes de Catalunya deien: «Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que "hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem", i per això no vol que "aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics". Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home» (Al servei del nostre poble, num. 5).

Tot això ve a tomb de la declaració que el dimecres (3.9.2012) va publicar la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. Diu que estan preocupats pel bé comú a Espanya. I diuen: «Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España» (Ante la crisis, solidaridad, núm. 12).

Les diferències entre els documents citats abans i aquest són, si més no jo les hi trobo, molt clares. Entre d'altres:

– l'Església, i els bisbes catalans ho recorden, el dret dels pobles, en definitiva de les persones que els formen, a determinar com s'han d'ordenar jurídicament i política; i l'Església reconeix el dret a la independència; els bisbes de la CEE fan servir un llenguatge completament catastrofista i negatiu quan, d'aquest dret, en diuen: «propuesta política encaminada a la desintegración unilateral de la unidad de España»;

– per als bisbes de la CET, en el document del 1985, Catalunya és, per a tots els seus ciutadans, la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el punt d'inserció en la cultura universal; per als bisbes de la CEE, això ho és Espanya, i amb una llarga història (com la mesuren?);

– i encara, i no és un punt menor, els actuals bisbes de la CET consideren que no els correspon optarper una determinada proposta, per tant no es fiquen en l'ordenament civil de la societat; els bisbes de la CEE, bé... s'hi fiquen del tot, no?

Nota bene. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han publicat aquest matí mateix una nota on ratifiquen el que havien publicat l'any passat. La teniu aquí: http://www.tarraconense.cat

Companys, jo trobo que vindria a ser això

Unes quantes coses. Perquè ho duc al pap. De fa temps. I ho vull dir. Sense ganes de molestar. Més aviat amb ganes de fer pensar. O de fer repensar. És més interessant.

Va de la proposta d'independència de Catalunya. 

Encara que sigui, per a molts de nosaltres, un projecte on volem sumar-hi el màxim de gent possible, probablement cal que en parlem com d'un procés que ja fa temps que ha començat. I que tinc la sensació que la societat civil està accelerant, passant per davant de sigles polítiques. Sense violència, però amb decisió. Això s'ha visibilitzat especialment aquest darrer 11 de setembre. I, d'alguna manera o altra, tothom ha hagut de posicionar-se. Especialment els qui militem en un partit polític. Alguns dels qui fa temps que estem per la independència d'aquest país hem donat la benvinguda a tothom que s'ajunta a aquest projecte, que no és exclusiu nostre. Si volem arribar-hi, hem de caminar els uns al costat dels altres, sense cercar protagonismes, i oberts a tothom, sense excloure ningú, vingui d'on vingui, parli el que parli, o voti el que voti.

N'hi ha que dieu que això de la independència és «prioritzar l'agenda nacional» sobre una suposada «agenda social». I contraposeu uns suposats drets col·lectius i els drets individuals. I això, en temps de crisi, no toca. Mireu: els països, les nacions, no són res sense les persones que les formen. Per tant, no podem desvincular nació i societat. Tot allò que passa a la gent que forma la nació és nacional. I organitzar un estat propi, gestionar els propis recursos, atendre les necessitats dels conciutadans, promocionar la llengua pròpia d'aquest país, és alhora nacional i social. Si un poble, com a col·lectiu, té algun dret, és perquè emana dels drets dels individus que el formen. Desvincular una cosa de l'altra, ho trobo un pèl esquizofrènic.

N'hi ha que contraposeu independència i federació. Que parleu d'interdependències. Que us atreviu a dir, fins i tot, que, fet i fet, Espanya, per exemple, no és independent. ¿Com us ho puc explicar perquè ho entengueu? Els monestirs benedictins formen la Confederació benedictina. Si els monestirs s'han pogut federar és perquè són cases independents. Una comunitat que depèn d'un altre no es pot federar amb d'altres comunitats independents, a no ser que, primer, aconsegueixi la independència. (Tothom hauria de mirar-se els monestirs que tenim a la vora, mirar-se els homes i les dones que hi viuen: aprendríem quatre coses de com fer una societat diferent, aprendríem alguna cosa sobre les relacions familiars. Però això són figues d'un altre paner). Contraposar independència i federació, ara no sé si ho trobo ingenu o pervers. Pel que fa a la interdependència: jo vull que el meu país sigui tan interdependent com ho és Alemanya, França, el Regne Unit, Suècia, Finlàndia, Xipre, Estònia o Espanya, per dir-ne alguns. ¿O és que aquests països poden ser interdependents i el nostre només pot aspirar a ser dependent? 

N'hi ha que us penseu que la independència d'un país és anar «en contra» d'algú. I vosaltres no voleu anar contra ningú. Tranquils, nosaltres tampoc. La independència de Catalunya és una qüestió democràtica, social, inclusiva, dinàmica. És una proposta en positiu. Ho he llegit: un projecte polític es defineix pel que proposa, no per posicionar-se en contra d'alguna cosa. 

N'hi ha que heu desconnectat dels vostres orígens, no sabeu llegir la realitat que us envolta, i, per tant, us heu quedat sense futur. No patiu per l'espai polític que esteu perdent. Preocupeu-vos de servir els vostres conciutadans. La política és això, i no perdre o guanyar llocs de poder.

(Em fan gràcia els qui diuen defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles, però no volen ni sentir a parlar d'una Catalunya independent; es més, diuen que s'hi enfrontaran! Segur que això també està tipificat i és clínicament tractable).

N'hi ha que teniu por de que la independència de Catalunya suposi una fractura de la societat. I això, després de tot el que s'ha fet per cohesionar-la, no pot ser. Ara bé: la societat d'aquest país ja està profundament fracturada. Entre els qui teniu recursos econòmics  i una manera legal d'aconseguir-los i els qui s'han quedat sense prestacions i no tenen res per a fer front a les despeses habituals: habitatge, manutenció, educació, sanitat… Aquells que teniu feina i els qui no saben si podran trobar res per a sobreviure, encara que sigui un contracte escombraria, d'aquells que denigren a qualsevol. Quan no hi hagi ni un sol duro per pagar el més bàsic, anirem a hòsties! 

Ah, ¿que la fractura social era per motius d'origen? Demano disculpes. No sabia que ser d'esquerres volia dir condemnar els nostres conciutadans que han vingut de fora a ser immigrants tota la vida, i els seus fills, i els fills dels seus fills fins a la trentena generació. Sense rebutjar les pròpies arrels (els orígens que no s'han de perdre), ells volen ser i formar part de la societat on viuen. Treballar per i reclamar la independència d'un país no vol dir imposar una identitat o un major o menor grau identitari (l'independentisme no fa més o menys català, ni més o menys catalanista), sinó identificar-se amb els anhels d'autogovern de la societat on vius, i adherir-se a la seva voluntat de tenir un estat propi.

Ah, ¿que la fractura social vindria a ser entre els qui volem la independència i els qui no la volen? És veritat, n'hi ha que no voleu que Catalunya sigui independent. Hi teniu tot el dret. I cal que ho pugueu argumentar públicament. Però, si no us sap greu, no mentiu ni insulteu la intel·ligència dels vostres conciutadans. No ens digueu que el text sagrat de la Constitució no ho permet, perquè, quan us ha interessat i heu pogut, l'heu reformat o us l'heu saltat, sols o en companyia. No apel·leu a la responsabilitat, vosaltres que, irresponsablement, esteu escanyant i condemnant a la misèria emprenedors i mitjans empresaris, treballadors a compte d'un altre i pensionistes, aturats i estudiants. No ens digueu que la independència d'un país és un delicte, un cop d'estat, perquè és mentida. No ens amenaceu amb intervencions militars, a no ser que la democràcia en què pretenem viure sigui una altra mentida. No ens digueu que, sols, ens empobrirem i no ens en sortirem: com si formar part d'Espanya ens assegurés res, ara. No ens digueu que quedarem automàticament (i per sempre més!) fora de la Unió europea, perquè no hi ha cap legislacio que ho determini, i, per tant, civilitzats com som, podrem posar-nos tots d'acord perquè això no passi, si és que ho volem. I si el procés d'independència d'aquest país us causa un tan gran dolor intel·lectual i/o sentimental, sapigueu que hi ha professionals que us poden ajudar a superar-lo.

I espero que, si un dia, a través d'un mecanisme democràtic, us adoneu que la vostra negativa a la independència d'aquest país és el parer d'una minoria, sabreu acceptar l'opció de la majoria. Espero que tingueu estructures mentals suficients per a fer-ho. I prou bondat. Perquè la violència només genera violència. Perquè aquesta fractura social, tingueu-ho clar, només es dóna quan no s'accepta el joc democràtic.

Ah, un últim apunt. Per no deixar-nos ningú: l'11 de setembre de 2012, no només va haver una manifestació unitària i multitudinària a Barcelona; per tot el territori català, es van multiplicar convocatòries populars i reivindicatives organitzades per tota mena d'entitats. Sí, som molts més que un milió i mig els qui treballem per i reclamem la independència d'aquest país, Catalunya. Gent de tota tribu, llengua, edat, condició social, econòmica o laboral, homes i dones, de primera hora o acabats d'arribar… En aquesta taula d'en Bernat, tothom qui ho vulgui hi és comptat. 

I encara. Una de les raons perquè vull la independència de Catalunya: vull deixar de ser independentista, vull ser independent. I vull deixar-ne de parlar, d'una vegada per sempre. El que passa a Suècia, o Noruega, o Estònia, o a Xipre, o a Andorra, de fet.

Tres revolucions

Diumenge passat, 12 d'agost, es van clausurar els Jocs olímpics, a Londres. Encara que jo no sigui massa d'exercici físic, sempre he trobat que els jocs olímpics eren l'ocasió per a reconciliar-me televisivament amb algunes disciplines que m'agraden i que no tenen res a veure amb el futbol. Suposo que també hi té a veure la mala consciència de no fer esport. I això que em seria saludable. I calla que no m'agradés i tot.

Però no és de la meva relació amb l'esport que volia parlar en aquesta entrada. Sinó d'un detall de la cerimònia inaugural dels jocs que em va cridar l'atenció. Un detall que no m'he pogut treure del cap durant aquests dies: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de sanitat i la «world wide web»? ¿què hi feien, en la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics?

Avui, he googlejat i he anat a parar a la guia de la cerimònia, una publicació destinada als mitjans de comunicació. En aquesta guia hi ha un escrit de Danny Boyle, el director artístic de la cerimònia. Hi explica el fil argumental de l'espectacle. Com que la idea m'ha agradat, la vull compartir aquí.

Es tractava de mostrar tres revolucions en el si de la societat britànica: la revolució industrial, la revolució de les actituds socials dels anys 60 del segle XX, i la revolució digital (que ens és ben contemporània). Tres revolucions que han arribat a canviar moltes coses en el món. La idea que Boyle volia subratllar era que, a través de la prosperitat de la indústria, a través de la nació humanitària que va construir l'Estat del benestar, a través de la joiosa energia de la cultura popular, a través del somni de la comunicació universal, es pot arribar a construir un món millor.

D'aquí, l'homenatge al National Health Service, la institució que gestiona el servei sanitari públic, la institució que més uneix la població britànica (les seves premisses inicials han estat: atenció gratuïta, comprensiva, equitativa i igualitària). Va ser fundada després de la segona guerra mundial. El seu impulsor va ser el diputat laborista Aneurin Bevan (1897-1960). Bevan defensava que no hi ha cap societat que legítimament es pugui considerar a si mateixa civilitzada si, adduint la manca de mitjans, nega l'atenció mèdica a un malalt.

Ara, torno a preguntar: ¿què tenen en comú la revolució industrial, el servei nacional de salut, el «world wide web»? ¿I els jocs olímpics? La resposta, una frase que va aparèixer diverses vegades durant la cerimònia inaugural: «This is for everyone», això és per a tothom. Es pot construir una societat millor, creativa, exuberant, excel·lent, i fer que sigui per a tothom.

Em va sorprendre positivament veure aquesta idea exposada en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics. I, per això, he volgut compartir-la, aquí, al blog.

Un PS. Ho llegeixo a El País del dimarts 14:

http://politica.elpais.com/politica/2012/08/13/actualidad/1344887067_861222.html

Un jove d'origen colombià que pateix esquizofrènia ha perdut la residència legal a Espanya, i, per tant, també el dret a l'atenció sanitària. No pot costejar-se ni un psiquiatra privat ni els més de 300 euros mensuals que costen els seus medicaments. Depèn de l'ajuda d'una ONG que li proporciona atenció i medicació. A partir del setembre, les autoritats sanitàries espanyoles desactivaran les targetes sanitàries dels anomenats immigrants sense papers. I pot ser que més de 150.000 persones es trobin en una situació similar al del noi colombià.

Un altre PS. No m'amago de voler la independència de Catalunya. Però tampoc no em vull amagar del convenciment de que aquesta independència ens ha de servir per a construir una societat millor, solidària, oberta, autocrítica, tolerant i per a tothom. Entre d'altes coses.

I un últim PS. Em diu el Jordi que hauria de fer exercici, que em cansi físicament. Així no estaria tan cansat psicològicament o anímicament al cap del dia. Li hauré de fer cas.

Cap a la regió desconeguda

25 de juliol. Ple del Parlament de Catalunya. Tema: nou pacte fiscal, la caixa i la clau de la caixa. Vaig tenir la valentia de seguir-lo pel 3cat24.cat. I em vaig quedar amb una expressió usada tant per la portaveu del grup del PSC com per la del PP: o el govern de la Generalitat els feia cas o entraríem, de la mà d'ERC i IC-Verds, en un àmbit desconegut, en un camí que no sabem on porta, el camí cap a la regió desconeguda; i això només causarà (segur, segur) frustració, i altres desgràcies vàries (l'insalvable xoc de trens, i sense mèrit de la RENFE). 

El camí cap a la regió desconeguda, el camí vers el desconegut. És això, el que se'm va quedar. I vaig pensar: ¿a què es refereixen? ¿Al camí cap a la independència? ¿La independència d'un país, en aquest cas Catalunya, és aquesta regió desconeguda? Però, si el camí cap a la independència d'un territori no és cap camí al desconegut! Es pot no estar-hi d'acord. Es poden defensar raonablement d'altres alternatives. Però no es pot dir, si no és des del cinisme o des de la mentira, que és un camí que no sabem on porta, una aventura de la qual no en sabem el destí, una ruta desconeguda.

Perquè sabem perfectament cap on duu. La independència d'un país no és cap mite, ni cap miratge. Els Països Baixos. Finlàndia. Noruega. Àustria. Austràlia. Fiji. Madagascar. Brasil. Canadà. No cal ser exhaustiu. Són països que, al llarg de la història, han assolit la independència respecte d'un altre país. Si algú gosa dir que iniciar un procés cap a la independència és fer un camí que no se sap on duu, digueu-li que duu a Estònia, per exemple. 

El camí cap a la independència l'han fet molts altres col·lectius abans que nosaltres. No és un camí fàcil, ni breu, ni senzill. No es tracta de fer una declaració institucional i ja està. L'acte constituent pot ser tan imminent com es vulgui. Però després ve tot el procés de construcció d'un país, d'un model de societat, de recerca del reconeixement, i de la cooperació amb d'altres pobles, de la defensa dels drets fonamentals, sumant-hi esforços i minimitzant els conflictes. 

I això, lluny de ser una regió desconeguda, un camí cap a no se sap on, és el mateix procés que han seguit molts d'altres pobles abans que nosaltres. I és un procés apassionant. N'estic convençut.

Ah, el títol de l'entrada! L'any 1907, el compositor britànic Ralph Vaughan Williams (1872-1958) va escriure una cançó per a cor i orquestra sobre un poema de Walt Whitman: «Toward the Unknown Region». El poema descriu la incertesa de la vida, per on l'ànima ha de moure's sense mapes, ni guies, ni camins. Darest thou now O soul, walk out with me toward the unknown region (ara, estimada ànima, camina amb mi cap a la regió desconeguda). La regió desconeguda, doncs, és la nostra pròpia vida, que només l'aprenem a viure vivint-la, sense pors, ni covardies. Amb alegria. Desfent-nos de tots els lligams que ens tenallen. Nor darkness, gravitation, sense, not any bounds bounding us (sense foscor, ni gravitació, ni sentit, ni cap límit que ens delimiti). Aquí, en l'àmbit de la vida, quadra perfectament el famós vers de Martí i Pol: «via fora, que tot està per fer i tot és possible». 

I deixeu-me acabar-ho de lligar tot. Ara entenc això: «El dret de les nacions no són sinó els drets humans conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària». Ho afirmava Joan Pau II a l'Assembles general de les Nacions Unides per la celebració del 50 aniversari de la seva fundació, l'octubre de 1995. I vés que no tingués raó!

#DillunsVolemMonumentsOberts

Ahir a la nit em vaig posar a xafardejar piulades. I em vaig ficar en un jardí, sense voler-ho. 

N'hi havia uns quants de Tarragona que reclamaven l'obertura dels museus i els espais monumentals de la ciutat els dilluns. Les queixes apuntaven, especialment, l'Ajuntament. I vaig entrar en la polèmica, en apuntar que no érem els únics que teníem museus tancats els dilluns, tot i que només volia preguntar d'on venia el costum. Bàsicament, per a donar eines per al debat, i que la gent no es quedi amb un «tot és culpa d'aquest ajuntament».

I aquesta entrada va per aquí. No vull proposar res, sinó aportar alguna dada, apuntar alguna idea.

És veritat. A Tarragona, tret de la Catedral, els museus i espais monumentals (molts d'ells, declarats patrimoni mundial per la UNESCO) tanquen els dilluns. 

¿És una peculiaritat tarragonina? No. Hi ha un cert costum europeu de tancar alguns museus en dilluns. ¿Exemples? A Florència, la Galeria dels Uffizi, o la de l'Accademia, que no són poca cosa, tanquen els dilluns. A Barcelona, per quedar-nos més a prop, el Museu Nacional d'Art de Catalunya també tanca els dilluns (de fet, tots els museus gestionats per la Generalitat de Catalunya tanquen els dilluns). Al costat d'aquests exemples, també en trobem molts d'altres que tenen obert els set dies de la setmana: el British Museum de Londres, o el Louvre de París, o el MACBA de Barcelona.

A Tarragona, hi ha cinc entitats que administren els museus i espais monumentals: la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, l'Autoritat portuària, l'Ajuntament i el Capítol de la Catedral. De les cinc, només una, el Capítol, no segueix el costum de tancar els dilluns (la Catedral resta oberta a la visita turística; tanquen el museu els diumenges, a causa del culte). Per tant, hi ha quatre entitats responsables de que, a Tarragona, gairebé no es pugui visitar cap museu els dilluns.

¿D'on ve aquest costum? ¿Per què es tanca els dilluns? Sembla ser que es deu a que, tradicionalment, era el dia que els museus tenien menys afluència de públic. Per tant, s'aprofitava per fer el descans setmanal.

¿Té actualitat aquest criteri? Com que no vull generalitzar, em fixo en el cas de Tarragona. Des de fa uns anys, la ciutat ha vist com augmentava el nombre de turistes (famílies, grups, parelles, individuals) que vénen i s'interessen per les restes romanes, o pel passat medieval, o per la ruta modernista, o per les passes dels primers cristians locals, o pel Corte Inglés (qui gosa negar-ho?). I durant l'època estival, pots trobar la ciutat plena de turistes qualsevol dia de la setmana, fent-hi estada.

¿Convindria, doncs, replantejar-se l'obertura dels museus els dilluns, si més no d'alguns? Potser sí. Si més no, no s'ha de descartar d'entrada. I ja que l'administració d'aquests espais recau en cinc entitats diferents, segurament caldria que fossin totes cinc qui en parlessin, consensuessin criteris i es posessin d'acord. I, si calgués, compartissin recursos. De fet, em sembla que això ja ho demanava la UNESCO quan va declarar una sèrie de monuments romans de Tàrraco patrimoni mundial: que les administracions formessin una mena de  consorci que coordinés l'administració, la senyalització adequada, l'explicació d'aquest patrimoni, per exemple. Ah, i que d'una vegada per totes s'obrís al públic la Necròpolis: vint anys tancada, quin trist rècord el dels seus administradors!

Si el turisme, i el turisme cultural, ha de ser una indústria més d'aquesta ciutat, cal que el cuidem, el mimem, i no el considerem una nosa. No ho són ni la gent, ni les pedres, ni els agents culturals.

¿Vull els monuments oberts els dilluns? Potser sí. Parlem-ne. 

Què, ¿com va la vida?

M'agrada que em facin aquesta pregunta. Sobretot, perquè fa poc més d'un any que no escric res al blog.

Ara hi posaré remei. Però, abans, vull fer una entrada al més pur estil sèrie televisiva: en el capítol anterior…

Jo duia un catèter doble J, a causa d'una operació al ronyó i a l'urèter. Ja me'l van treure. El mes de setembre. De quatre a cinc mesos més tard del que hagués tocat. Gràcies, Boi Ruiz. Sort que les retallades del Govern en sanitat no havien d'afectar ningú, no, xiquet?

Fa poc més d'un any, doncs, jo estava de baixa. I, és clar, ja fa mesos que no ho estic. Però he passat de no moure'm de casa per culpa d'un problema de salut a no moure'm-hi perquè la meva situació laboral ha canviat. I com posen al facebook, és complicada. Encara ara m'acolloneix, cada cop més.

¿Què més? Ah sí. Havia anat, com a independent, en una llista electoral, a les municipals. Ens la vam fotre. De dos regidors, vam passar a no treure'n cap. Per això, amb independència, en un acte de sobirania personal, vaig decidir militar en el partit que tan a les últimes semblava estar. Ara, sembla que entusiasmem una mica més. En la mesura que, hores d'ara, una opció política pot entusiasmar.

Ara, sí, ja us he posat al dia. Més o menys. Ara, ja puc respondre a la pregunta: Què, ¿com va la vida? Què preferiu que us contesti: que va bé, o la veritat?

Doble J

Fa dies que miro d'escriure alguna cosa al blog.

Tenia una entrada preparada per a explicar l'experiència de la campanya electoral. Però m'enredava massa per a una única constatació: ningú no em va arribar a preguntar per què m'havia decidit a anar en una llista electoral. Això sí, suposicions sobre haver-me deixat enredar, o entabanar, i variades desqualificacions sobre la idoneïtat de la meva opció política… tantes com es vulgui. Bé, tema enllestit.

Segueixo el fil dels dies en la meva memòria recent: podria escriure sobre alguna de les activitats que he pogut fer… Però m'adono que a l'altra banda, hi ha un altre nus. Un catèter doble J.

El 25 de març em van operar a Bellvitge: em van extreure tres pedrots del ronyó dret i em van reconstruir l'urèter. Des d'aleshores que porto un catèter que condueix l'orina del ronyó a la bufeta, mentre la cosa cicatritza. I des d'aleshores que estic de baixa. Perquè la presència d'aquest bonic instrument em provoca cuïssor a l'orinar, més ganes i urgència d'orinar, i dolor, força dolor. Com més repòs faig, millor. I tot i que ja estic en llista d'espera per a la seva extracció, els dies se'm fan llargs, desitjant una trucada que no arriba (les retallades hi tenen a veure, sí). Hi ha dies més optimistes, en els quals miro de fer el que puc. I d'altres més pessimistes, en els quals no em veig amb cor de fer gaire cosa. És a dir, que tinc ganes que això s'acabi aviat i tornar al ritme habitual de la meva feina i les meves activitats.

Un conducte amb una mena de nus a cada banda perquè no es mogui gaire. Això és un catèter doble J. Talment com aquesta entrada.

Sol a Berlín

M'acabo d'empassar aquest totxo.

Us ho explico. Hans Fallada és el pseudònim de Rudolf Ditzen, mort el 1947 per una sobredosi de morfina. Vinculat al moviment comunista, el 1946 va rebre un expedient processal contra un matrimoni berlinès que es va oposar al nazisme i que va ser executat el 1943. Aquesta parella, entre 1940 i 1942, havia difós per tota la ciutat a través de postals i cartes crides a la resistència contra el règim nacionalsocialista. El seu expedient processal no només exemplificava l'oposició contra un règim que dominava tots els mecanismes de la por, sinó que també mostrava fins on havia arribat la perversió, els abusos, la violència dels botxins nazis. 

Aquest va ser l'embrió de «Solo en Berlín», escrita en 24 dies, publicada pòstumament el 1947, i recuperada enguany a partir del manuscrit original de 1946.

He de reconèixer que la novel·la m'ha enganxat des de la primera pàgina amb una força irresistible. Tot i que, de bon començament, ja sospitem com acaba l'aventura del matrimoni Quangel, els antiherois (prou que coneixem com se les gastaven els del Tercer Reich), la tensió argumental, el suspens, es manté durant tot el relat. Perquè Fallada convoca en les seves pàgines un bon grapat de personatges que travessen per la història principal, com si es tractés dels carrers de la ciutat que retrata. Una ciutat dominada per la por. Però on hi cap la indignació i el compromís, encara que sigui humil i neixi no del centre de la societat, sinó dels seus marges. Allí, qualsevol acte de resistència, per petit que sigui, és important. 

Aquest és un d'aquells llibres que no et deixen indiferent. Que fa de bon recomenar. I que, vés per on, trobo molt, però molt, actual.

Hans Fallada, Solo en Berlín, Madrid: Maeva 2011.

(L'he llegit en castellà, però hi ha traducció catalana a Edicions de 1984. El dia de Sant Jordi, a Tarragona, s'havien acabat els pocs exemplars que hi havia).

Saber com van les rodes

A la darrera pàgina de "El País", de dilluns a dissabte, s'hi publica una conversa distesa amb gent sempre interessant, mantinguda durant un esmorzar, un dinar o un sopar. Dijous passat, el convidat era Ildefonso Hernández, director general de Salut Pública amb els ministres Bernat Soria i Trinidad Jiménez. 

En llegir l'article, em va cridar l'atenció un dels comentaris d'Hernández: «Les rodes de la democràcia haurien de ser transparents. La societat no coneix com es fa una llei, qui es reuneix amb qui, qui fa lobby». 

Hi ha algunes coses que trobo que haurien de caracteritzar qualsevol partit d'esquerra; una d'elles és la pedagogia (i, junt amb ella, la transparència). Saber explicar. Obligar-se a explicar els processos, les negociacions, el perquè de les decisions… I fer-ho des de la senzillesa. 

L'home o la dona que es dediquen a l'exercici polític del govern, pel fet d'haver estat escollits per a exercir-lo, no són superiors a la resta dels seus conciutadans. Els resultats d'unes eleccions donen representació en el govern municipal, autonòmic o estatal. La formació de majories, a partir d'aquesta representació, permet formar governs. Res més. No són consagracions, no transforma els polítics en éssers superiors o sagrats, segregats de la resta de la societat. Gens ni mica. Alcaldes, regidors, diputats, consellers, ministres, parlamentaris, presidents de govern, un cop constituïts com a tals, no deixen de ser ciutadans al servei dels seus conciutadans. 

Per això, s'haurien de sentir gairebé obligats a tractar amb intel·ligència, en grau d'igualtat, els seus conciutadans, aquells a qui serveixen amb l'exercici de la política. D'aquí, la crida a ser pedagògics, i a ser clars. Hernández ho diu molt bé: explicar com es fa una llei, per on passem del procés d'unes obres municipals, quines despeses s'han de fer o deixar de fer, qui posa pals a les rodes, qui hi té interessos, etc.

Els polítics diguem-ne de dretes sempre reclamen de la ciutadania confiança, però en el sentit de que els deixem fer, perquè ells en saben més. Vaja, que ens deixem de política i els deixem manar. Cal que els polítics anomenats d'esquerres siguin diferents, és clar. Que la confiança que reben sigui per a governar. I això reclama que tots sapiguem com ho fan. I fer-ho al llarg de tota la legislatura, no només cada quatre anys. I si cal consultar alguna cosa a la resta de ciutadania, es consulta sense por, donant tota la informació que calgui, tractant la resta de ciutadans com a con-ciutadans, com a iguals, amb tota la dignitat i respecte.

I ja està. Ja he fotut un rotllo més. Bon cap de setmana!

Podeu trobar tot l'article de la conversa amb Ildefonso Hernández aquí: 

http://www.elpais.com/articulo/ultima/gente/quiere/otros/partidos/hay/intentarlo/elpepiult/20110505elpepiult_2/Tes

de campanya, però de debò

vés per on, el nom de meu blog intermitent esdevé veritat. un tallat a mig matí. una bona conversa sobre els darrers quatre anys a la ciutat. quatre idees d'actitud política compartides. una proposta. i no vaig saber dir que no. tot, per ser de missa, au! res: que vaig a la llista d'Esquerra per a les municipals, d'independent. Tarragona, amunt!
o sigui, que aquest cop és de debò: de campanya!

Jo escrivia en un blog. Perquè m'agrada explicar coses. Però tinc mandra. Espero sortir-me'n i explicar més coses i més sovint.
El passat és com un trampolí des d'on agafar impuls per a anar a petar allí on espero arribar, que és el futur. Mentrestant, el que realment existeix és l'ara, el present: un punt o altre del salt. Sóc enlaire. I sense xarxa. Uf, quina mandra! Però és el que toca. Esperar, un dia, o un moment o altre, l'aterratge.

el retaule

Acabo d'arribar del Retaule. Un ball en forma de moixiganga, però posada al dia amb traces de dansa tradicional contemporaneitzada, que representa la vida de sta tecla, tal i com a l'edat mitjana la va esculpir en pedra Pere Joan, a la predela del retaule major de la Catedral.

El moment és íntim, elegant, intens. Esdevé la millor porta d'entrada als dies mes tradicionals de la festa gran tarragonina. Una festa molt ritualitzada, encara que hi hagi gent que només miri el programa per veure quins grups vénen cada any a tocar. I es queda només amb això, sense voler anar més enllà. Sta Tecla és un tot en que la ciutat (els cuitadans, al cap i a la fi) s'explica a ella mateixa a través de la festa. Sta Tecla forma part més de l'àmbit de les vivències que de les audiències. I m'aturo aquí, no sigui cas que em passi de la quota de rotllo.

El Retaule. Sta. Tecla. Tarragona. Visca!

PS: Ahir a la nit, va haver concert dels Manel. A la plaça del Rei. Vam comprovar que els Manel expliquen històries amb la música i amb la veu. I això reclama un espai reduït, i una atenció del públic. Els Manel van tenir el públic que busquen. Però també van tenir molts que, de mitja plaça enrere, ja abans de començar el concert, passaven dels músics, dels qui anàvem a fruir-los, i es fotien a xerrar (cridar) i a fer el ruc. Gent que podia anar a qualsevol altre plaça de la ciutat a fer la cerveseta. Gent que, inconscientment, van amargar el concert a més d'un. Potser hauria valgut la pena programar Manel al Metropol i fer pagar una mòdica entrada. Els que haguéssim anat a veure'ls, a més, els haguéssim pogut escoltar.

sta tecla, de nou

Ah, com passa el temps.

I que poc cuido aquest blog.

La mandra, la mandra...

Ahir el Jordi i jo vam sortir. Ja fa uns dies que Tarragona s'ha convertit en Teclacity. I, encara que sigui donar un tomb i veure la gent anant i venint d'una banda o altra, dóna gust de passejar cada nit. A més, a qualsevol racó pots trobar-te un txou o altre.

Ahir vam començar la ronda a la plaça de la font, amb el concert dels Pets, a les 7 de la tarda.

Després, vam anar a sopar. I a escoltar una estona els Pepet i Marieta. Vam tornar a la plaça de la font, que tocaven Gossos. I visiteta a la plaça del rei, que hi havia un grup de dixie-reggae-soul-gospel qe es diuen Bayou Brothers (són francesos). Una cerveseta a Museum i de baixada cap a casa, revetlla de colles. Quin estrès de festa!

De tot aquest programa, em quedo amb Els Pets.

Concert de tarda. Concert familiar. La plaça de la font plena de parelles entre els 30s i els 40 amb els fills i els avis movent-se al so del grup de Constantí. I el públic habitual: adolescents, gent de 20s i fans diversos. Com tots els concerts d'aquesta gent, ahir va ser una festassa. El grup de Falín Cáceres, Joan Reig i Lluís Gavaldà van fer pura arqueologia i van rescatar temes que feia decennis que no tocaven, temes dels primers discs. Res, que els de la mateixa generació que els de l'escenari vam passar-nos-ho molt bé.

Amb l'afegit que l'ambient de la plaça ja era, no de festa major, així in genere, sinó de Santa Tecla, potser la millor festa major del país.

Unes quantes fotos dels concerts per a deixar-ne constància.

fruita per terra

Aquest migdia, davant de casa, a la delegació del govern, Unió de Pagesos s'hi ha fet sentir.

Motiu: reclamen preus justos per als productes agraris. I tenen tota la raó del món. La diferència de preu entre el que els paguen i el preu de mercat de fruita i verdura és la prova de la raonabilitat de les seves reivindicacions.

Però…

Han llençat al carrer quilos de taronges, préssecs, síndries i avellanes com a signe de protesta. Fruita feta malbé per terra. Per què? És un gest que convidi a sumar-se a les reivindicacions pageses? O més aviat provoca repulsa?

De petit sempre em deien que amb les coses de menjar no s'hi juga, que hi ha molta gent que sobreviuen a dures penes, que mengen el que poden... i mereixen un respecte per part dels qui tenim el suficient o més. Un respecte i el nostre ajut. Per això m'ha indignat veure tots els quilos de fruita per terra, feta malbé conscientment. Feta malbé per gent que, malgrat el mal tracte que reben per part d'intermediaris, són propietaris de terres, habitatges, estris de feina, vehicles…

Al carrer de sota on han llençat tots els quilos de fruita, hi ha la delegació de càritas. Quina diferència de percepció tindria ara si haguessin donat aquesta fruita per ajudar els més pobres, aquells que no poden pagar el preu d'una síndria o d'una bossa de taronges! Quin greu pecat llençar i fer malbé el menjar!

PS. Al cap de vint minuts, els equips de neteja estaven enretirantla catifa de fruita i avellanes. Unes poques persones, bàsicament funcionaris de la delegació, arreplegaven la fruita que podien amb bosses. Una dona, al cantó del costat, comentava a una amiga: "Mira, allí ha volcado un camión de frutas, y la gente está recogiendo lo que ha caído. ¿Vamos?". I de la reivindicació, només n'ha quedat fum.

eTc

estiu, Tarragona, cultura. És el renovat Festival d'Estiu. No sé si necessitava el rentat de cara que se li va fer l'any passat amb el Faestiu. Ignoro si el Faestiu necessitava un altre reencarnació en l'eTc. Però sempre hi ha espectacles que valen la pena. Encara que estigui marcat per la crisi. Encara que hi hagi qui en dubti.

El meu home i jo hem anat a tres:

a. el concert de Manolo Garcia. Espectacular. La posada en escena i la comunicació entre el públic i el MG. Des del primer moment, vam seguir el concert més a peu dret que asseguts, ballant i fent festa. A les grades de l'Auditori vam viure i veure moments de sana bogeria.

b. el musical "Aloma", dels Dagoll-Dagom, basat en la novel·la de la Mercè Rodoreda. Una peça que es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya. Un luxe de vetllada. Un musical íntim. Amb música d'Alfons Villalonga. Aloma és Rodoreda en estat pur. Una dona que passa de l'adolescència a la maduresa a través dels graons de l'entrega confiada al primer amor, del desengany, de les ferides que li fan aquells que estima i que, se suposa, l'estimen.

c. Facto Delafé y las Flores Azules. Una barreja estranya, vital i plena de color de hip-hop i pop. Concert final de gira. Van convertir el Camp de Mart en una festa de més de dues hores. Per a mi, un descobriment.

Totes tres propostes han estat més que interessants. Estimulants. Per això em va empipar que un conegut del Museu d'Història de Tarragona es preguntés, irònic, si potser feien res d'interessant al Camp de Mart, quan el meu home i jo li vam comentar que anàvem al concert dels Facto Delafé. Sí, a Tarragona, s'hi fan coses, i interessants. Des de l'Ajuntament i des de les entitats. I potser el que ens falta és creure'ns-ho. Creure de debó que no només tenim un potencial, sinó que en aquesta ciutat hi ha molta gent que transforma el potencial en realitat.

Estic avorrit. Ja es nota. I tot esperant l'hora de plegar i tornar a casa, remeno el youtube i, pam, em trobo aquests vídeos de Les Luthiers, un grup argentí capaç de fer molt bona música i de fer-la bé, i provocar un gran somriure en els llavis dels qui els escolten i els veuen. I amb instruments clàssics, populars i/o d'invenció pròpia.

Au, a disfrutar-los.

Una visita inesperada

Dissabte al vespre. Jo al meu despatx. El Jordi al menjador. De cop i volta em crida: "Jordi, vine, que hi ha dos bombers al balcó!!!!". Jo, corrents, vaig a veure-ho. I sí, per sobre del nostre pis, un parell de bombers estaven comprovant l'estat de la façana, suposo. I a peu de carrer, la guàrdia urbana, els bombers, gent aturada mirant amunt…

Els dos bombers del balcó, els teniu aquí, ben retratats. Jo els hagués convidat a una cerveseta. Però han passat de llarg. Ells s'ho perden!

Espais de mandra

Sóc un mandrós. Mira que m'agrada explicar històries. Però posar-me a escriure-les, és tota una altra cosa. Res, que miro de reprendre el blog.

Ara estic enfeinat en un davantal per a la feina. També hi estic encallat. A veure si així ho desencallo. Parteixo de la idea de tancar-ho tot durant l'estiu. A Florència, amb el Jordi, vam veure un cartell a la porta d'una església, que deia que no s'hi celebraria la missa dominical durant tot l'estiu. No és que vulgui defensar el fet de tenir les esglésies obertes a tota hora. Més aviat penso que cada comunitat cristiana hauria de crear espais de repòs. On tothom que ho necessiti pugui fer silenci, aparcar l'estrès quotidià, experimentar la presència de Déu. El que els clàssics anomenaven "vacare Deo", fer vacances en Déu.

També m'agradaria afegir un apunt sobre la meva convicció (compartida) de que les comunitats cristianes haurien de crear espais, també, d'acollida, on escoltar les necessitats dels nostres germans i germanes. Per dissort, trobo que cada cop més es té tendència a renyar la gent. Hi ha bisbes que ho fan de natural. Els capellans més conservadors ho fan a les celebracions, amb aquells que hi anem regularment o esporàdicament. Però és que ara, també ho fan els més progres. Uf! Això són figues d'un altre paner.

Comença Santa Tecla!

Ahir va començar Santa Tecla. La del 2009. Visca!

Anit estava prou cansat com per quedar-me a casa (després de 4 dies a París...).

Aquesta nit he anat fins a la plaça del Rei, m'he agafat el barrilet que contenirà moltes mamadetes i m'he assegut a escoltar un concert.

Com és habitual, els sons més estimulants són els que no sonen a la plaça de la Font.

He escoltat un concert magnífic d'una gent de Marsella que es diuen Lo Cor de la Plana. Fan música d'arrel popular. Canten en occità. Polifonies a capella. Com a molt, acompanyades de percussió: picar de mans, de peus, panderos… El so és molt mediterrani. Acords que es poden sentir des de Grècia fins a Elx, des de l'Alguer fins al nord d'Àfrica. De tant arcaic, sona a modern.

www.myspace.com/locordelaplana

Us penjo un clip que he gravat. A veure què en penseu.

PS: Jordi Bertran, d'on treus aquesta gent?